ATR versus periodització tradicional en tennistes amateur adolescents

Pablo Prieto González

Eneko Larumbe-Zabala

Resum

L’objectiu de l’estudi va ser verificar el model de periodització més eficaç per millorar la condició física en tennistes amateur en edat adolescent: el model ATR, o una periodització tradicional. Durant 38 setmanes, 45 tennistes amateur (26 nois, 19 noies, amb una edat: 13.8 amb una desviació d’1.09), van ser assignats aleatòriament a tres grups d’entrenament diferents: Grup Control (GC), entrenament tecnicotàctic exclusivament; Grup ATR (GATR), entrenament tecnicotàctic més preparació física dissenyada amb el model ATR; i Grup Periodització Tradicional (GPT), entrenament tecnicotàctic més preparació física dissenyada amb una periodització tradicional. Finalitzada la intervenció, el GC no va mostrar millores significatives. En canvi, el GATR i el GPT van millorar significativament la seva condició física (p < .05). A més, es van observar diferències significatives favorables al GATR respecte al GPT en el percentatge de millora de tots els test realitzats (test d’anada i tornada de 20 metres, test de salt de llargada a peus junts, test de llançament de pilota medicinal, test de l’aranya i test de sit and reach. Es va concloure que si bé ambdós models de periodització són útils per millorar la condició física, el disseny ATR és més eficaç en tennistes amateur en edat adolescent.

Introducció

Les demandes funcionals i fisiològiques del tennis professional difereixen de les exigències en les categories juvenil i cadet. En terra batuda, durant la competició, els tennistes masculins en edat adolescent presenten una freqüència cardíaca mitjana de 135 lat·min-1 i una concentració de lactat d’1.54 mmol·l-1. La durada total dels partits és aproximadament de 70 min, dels quals només un 22.46% són de joc real. La mitjana de cops per punt és de 3.73, i la durada mitjana de cada punt és de 5.5 s. El nombre total de punts per partit és de 91.2 (Torres-Luque et al., 2011).

Aquestes variables s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar l’entrenament físic del tennista adolescent, perquè la condició física és un factor de rendiment important al tennis (Zháněl et al., 2015). En aquest sentit, Ulbricht et al. (2016) observen que els tennistes adolescents que obtenen millors resultats presenten nivells superiors de força, resistència específica i potència al tren superior.

Així mateix, la condició física té un paper rellevant en la prevenció de lesions en tennistes adolescents, a causa de la convergència de dos factors de risc que incrementen les possibilitats de patir desequilibris anatòmics: d’una banda, el tennis és un esport asimètric; per una altra, l’adolescència és un període crític de l’ésser humà durant el qual es produeix un creixement accelerat de l’aparell locomotor, que va acompanyat de profunds canvis fisiològics (Olivera, 2005). Per tant, la planificació d’entrenament s’ha d’adaptar a les característiques de cada subjecte, sobretot tenint en compte que en aquesta etapa existeix una gran variabilitat individual (Girard i Millet, 2009).

Però a més hi ha aspectes addicionals que condicionen en bona mesura el model de planificació de l’entrenament a seguir, entre els quals es pot destacar: el nombre variable de partits i tornejos en què participa cada jugador en funció de les seves victòries; la incertesa respecte als horaris de joc; l’absència d’un període raonable de temps al llarg de l’any sense competicions en què es pugui realitzar una adequada pretemporada, i la participació en competicions que es disputen en diferents superfícies. Per tant, entrenadors i preparadors físics han de considerar aquests factors a fi de garantir una adequada formació a llarg termini dels jugadors, evitar situacions de sobreentrenament i prevenir lesions (Colvin i Gladstone, 2016).

De tota manera, trobar un sistema de periodització que s’adapti a les característiques del tennista adolescent i que permeti obtenir les adaptacions desitjades és una tasca complicada. En aquest context, l’objectiu d’aquest estudi va ser determinar el model de planificació d’entrenament més eficaç per millorar la condició física en tennistes amateur en edat adolescent: el disseny ATR (acumulació, transformació i realització) o el model de planificació tradicional.

Metodologia

Participants

Es van incloure en l’estudi 45 tennistes amateur de 13.08 anys d’edat: 13.8 (1.09), i un IMC de 18.77 (1.1), 26 dels quals eren de sexe masculí (rànquing regional a la Comunitat de Madrid comprès entre els llocs 71 i 545, i rànquing nacional comprès entre els llocs 382 i 2647) i 19 eren de sexe femení (rànquing regional a la Comunitat de Madrid comprès entre els llocs 24 i 239, i rànquing nacional comprès entre els llocs 106 i 1354). Tots els participants havien practicat tennis durant almenys quatre anys, i competien entre els mesos de setembre i juny en una mitjana de cinc tornejos al mes. No presentaven lesions o problemes de salut que els impedís realitzar les activitats d’entrenament, ni tampoc els test utilitzats. Durant la realització de l’estudi es va registrar l’assistència. De la mostra inicial de 61 subjectes, 16 en van ser exclosos ja que no van completar el 90% de les sessions d’entrenament. Les persones participants van ser aleatòriament assignades a un dels següents tres grups: grup control (GC): (n = 15; edat = 13.87 (1.19) anys; pes = 49.73 (4.23) kg; estatura = 161.31 (8.69) cm; IMC = 19.12 (1.04)), grup ATR (GATR): (n = 15; edat = 14.06 (1.03) anys; pes = 49.26 (4.23) kg; estatura = 162.21 (8.32) cm; IMC = 18.75 (1.02)), i grup periodització tradicional (GPT): (n = 15; edat = 13.46 (1.06) anys; pes = 48.86 (4.55) kg; estatura = 163.13 (8.64) cm; IMC = 18.46 (1.23)).

Els tennistes i els seus tutors van ser degudament informats dels objectius de la recerca, dels mètodes de treball emprats i de les proves aplicades en el pre i posttest. Els tutors van signar a més un consentiment informat on manifestaven la voluntat que els seus fills fossin inclosos en aquesta recerca.

L’estudi es va dur a terme respectant els principis ètics recollits en la declaració d’Hèlsinki, i va comptar amb l’aprovació de la Junta de Revisió Institucional del Comitè de Bioètica de la Universitat Price Sultan de Riad (Aràbia Saudita).

Instruments

El pretest es va aplicar la segona setmana de setembre, i el posttest durant la darrera setmana de maig de l’any següent. Ambdós es van realitzar en la mateixa franja horària (entre les 17.30 h i les 18.30 h), i amb un escalfament previ de deu minuts, que incloïa una primera fase aeròbica d’activació de cinc minuts, i una segona fase de mobilitat activa. Tant el pretest com el posttest es van efectuar abans de l’entrenament tecnicotàctic, després d’un període de recuperació de 24 hores. Els cinc tests utilitzats van ser els següents:

Test d’anada i tornada de 20 metres (TAT)
Es va fer servir per mesurar la resistència cardiorespiratòria a causa de la seva capacitat i estabilitat per predir el VO2 màx i la condició física, la seva fiabilitat i la seva sensibilitat per estimar les adaptacions aconseguides mitjançant l’entrenament (García i Secchi, 2014). Cada subjecte havia de córrer durant el màxim temps possible entre dues línies separades per 20 metres en doble sentit, anada i tornada, a un ritme imposat per un senyal sonor. La velocitat dels primers períodes era baixa, però augmentava cada minut. El test finalitzava quan l’executant s’aturava a causa de la fatiga, o quan era incapaç de trepitjar la línia que delimita els 20 metres dues vegades consecutives en el moment en què s’emetia el senyal sonor. Es va registrar l’últim període, o la meitat d’aquest, que el subjecte va ser capaç de completar. Cada participant va disposar d’un intent.

Test de salt de llargada a peus junts (SLl)
Es va utilitzar per valorar la força explosiva del tren inferior a causa de la seva elevada validesa, fiabilitat i aplicabilitat (Fernández-Santos, 2014). El subjecte es va situar dempeus darrere d’una línia horitzontal, i amb els peus paral·lels. Partint d’aquesta posició, havia d’efectuar un salt amb ambdós peus alhora, provant d’assolir la distància horitzontal més gran possible. En el mesurament, es va registrar el punt de més enrere del cos del subjecte. Cada participant va disposar de dos intents.

Test de llançament de pilota medicinal de tres kg amb una mà (LlPM)
Es va utilitzar per valorar la força explosiva del tren superior a causa de la seva validesa, baix risc, facilitat per realitzar-lo i l’escàs material requerit (Beckham et al., 2019). El subjecte es va situar darrere d’una línia transversal, en la direcció de llançament, i amb la cama contrària al braç executor avançada. Des d’aquesta posició, havia de provar d’enviar una pilota medicinal de 3 kg el més lluny possible. Es va mesurar la distància compresa entre la línia de llançament i el punt del primer impacte de la pilota a terra. Cada subjecte va disposar de dos intents.

Test de l’aranya (TA)
Es va emprar per mesurar l’agilitat a causa de la seva validesa ecològica, fiabilitat i especificitat (Huggins et al., 2017). El subjecte es va situar en el centre de la línia de fons d’una pista de tennis, deixant la seva raqueta a terra en aquest mateix lloc. Després de rebre el senyal de l’examinador, havia de dipositar a la raqueta cinc pilotes (d’una en una), tan ràpid com pogués, i havia d’efectuar-ho, a més, en l’ordre predeterminat que es mostra a la Figura 1. El temps es va registrar mitjançant l’ús d’un cronòmetre Casio® HS-80 TW-TW-1EF (Japó). Cada subjecte va disposar de dos intents.

Figura 1

Veure a mida completa

Test de sit and reach (TSR)
Es va utilitzar per valorar la flexibilitat a causa de la seva elevada fiabilitat, i també de la seva validesa per estimar la flexibilitat isquiosural (Ayala et al., 2012). Els executants es van asseure a terra amb les extremitats inferiors esteses. Els peus formaven un angle recte en relació amb les cames. Els peus es van col·locar en un caixa de mesurament sit and reach. A la part superior d’aquesta caixa hi havia un regle mil·limetrat, i a sobre hi havia un llistó que el subjecte havia de desplaçar amb els dits dels peus mitjançant la flexió lenta i progressiva del seu tronc fins a assolir la posició de màxima flexió, la qual havia de mantenir durant almenys dos segons. En aquest punt es va realitzar el mesurament en centímetres. Els participants van disposar de dos intents.

Procediment

Protocol d’entrenament

El procés d’intervenció va tenir una durada de 38 setmanes. El seu inici i acabament van coincidir amb el començament i acabament de les activitats d’ensenyament de l’escola de tennis a la qual assistien els subjectes, és a dir, des de la segona setmana de setembre fins a l’última setmana de maig de l’any següent. Durant aquest període els tennistes seleccionats van participar en 45 tornejos regionals de la Comunitat de Madrid, 41 dels quals eren individuals i quatre per equips. Tots van realitzar cinc sessions d’entrenament a la setmana. L’entrenament tecnicotàctic va ser idèntic per als tres grups, i es va dur a terme de dilluns a divendres entre les 18.30 h i les 20.30 h. Addicionalment, el GATR i el GPT van efectuar una hora de preparació física diària (també de dilluns a divendres), entre les 17.30 h i les 18.30 h. Per tant, l’entrenament físic es va realitzar abans que l’entrenament tecnicotàctic. Es va optar per aquesta seqüenciació per evitar que la presència de fatiga neuromuscular prèvia pogués deteriorar les adaptacions que s’obtenen a través del treball de condició física (Fernandez-Fernandez et al., 2018). A la Taula 1 s’exposen tots els paràmetres relatius al volum d’entrenament aplicat a cadascun dels grups durant el procés d’intervenció.

Taula 1
Volum de treball realitzat per cada grup.

Veure Taula

Figura 2

Veure a mida completa

El treball de condició física realitzat pel GPT es va dissenyar utilitzant una periodització tradicional, i es va confeccionar partint de les perioditzacions tradicionals recollides en l’estudi realitzat per Berdejo i González (2008). Per una altra banda, la preparació física del GATR es va elaborar a partir del model ATR. Per a aquesta finalitat, es va adaptar la proposta d’ATR de Porta i Sanz (2005) a tennistes amateur en edat adolescent. A la Figura 2 es mostra la distribució dels continguts en la preparació física del GPT durant el procés d’intervenció.

A la Figura 3 s’observa la distribució dels continguts de treball físic aplicat al GATR al llarg del procés d’intervenció, i l’estructura dels macrocicles.

Figura 3

Veure a mida completa

La càrrega de treball aplicada al GATR i al GPT va ser idèntica (Taula 2):

Taula 2
Paràmetres utilitzats per quantificar la càrrega d’entrenament del GATR i del GPT.

Veure Taula

Els mètodes d’entrenament utilitzats per a la millora de la condició física en ambdós grups experimentals van ser els mateixos, i estaven adaptats a les característiques i objectius dels tennistes (Taula 3). Tanmateix, la seva utilització al llarg del cicle d’entrenament va diferir en funció del model de planificació emprat. La preparació física del GPT es va estructurar en un únic macrocicle, i la del GATR en tres macrocicles. En ambdós casos es va optar per utilitzar un reduït nombre de macrocicles perquè es tractava d’esportistes en edat adolescent, i el tennis és un esport en el qual la resistència juga un paper important en el rendiment esportiu (Navarro, 1999).

Taula 3
Mètodes i sistemes d’entrenament fets servir amb els grups GPT i GATR.

Veure Taula

El programa d’entrenament físic aplicat a cada tennista va ser individualitzat. Per determinar la intensitat de l’entrenament de força, es va utilitzar el test 1RM als següents exercicis: esquat, femoral en màquina, aixecament de banca, pullover, tríceps amb politja, curl de braços de bíceps amb manuelles i elevacions posteriors. La intensitat de l’entrenament de resistència es va establir mitjançant la informació obtinguda en una prova d’esforç de tipus incremental (llindar aeròbic i anaeròbic, VO2 màx i FC màx). Aquest test es va efectuar en una cinta de córrer Matrix® Treadmill T70 XIR Minneapolis (Estats Units), amb un espiroergòmetre Metamax® 3B, Leipzig, (Alemanya), i la freqüència cardíaca es va registrar amb un monitor de ritme cardíac Polar S610i, Kempele (Finlàndia). El protocol emprat va ser el següent: després d’un escalfament de 10 minuts a 8 km/h, seguit d’un descans de 5 min, el test va començar a una velocitat de 8 km/h, amb una inclinació de l’1%. Cada 30 segons es va incrementar la velocitat 0.5 km/h fins a l’acabament de la prova. Per determinar la intensitat de treball en l’entrenament de la velocitat, es va utilitzar el test de 30 metres. Els subjectes van partir de la posició alta d’atletisme.

El temps va ser registrat amb dues cèl·lules fotoelèctriques Witty-Gate (Microgate®, Bolzano, Itàlia) connectades a un receptor Microgate Witty Timer. Ambdós grups experimentals van realitzar aquests tres tests tres cops durant el període d’intervenció, però en dates diferents d’acord amb el seu disseny de planificació. En concret, el GATR es va efectuar entre el 8 i el 14 de maig, entre el 8 i 14 de desembre, i entre el 9 i el 15 de març. I el GPT es va dur a terme entre el 8 i el 14 de maig, entre el 19 i el 25 de gener, i entre el 6 i 12 d’abril.

Anàlisi estadística

Les dades es van resumir utilitzant el format de mitjana aritmètica (desviació típica, DT). Es van verificar els supòsits de les distribucions mitjançant el test Shapiro-Francia i els test d’asimetria i apuntament. Per estimar la mida de l’efecte de les millores produïdes pels diferents entrenaments, en primer lloc, es va calcular per a cada grup el percentatge de canvi relatiu (post – pre/ pre * 100). Per valorar estadísticament l’efecte produït en cada grup es va utilitzar la prova t de Student per a una mostra, comparant cada mitjana respecte a zero, així com el càlcul de l’interval de confiança (IC) del 95% per a les esmentades estimacions. Les diferències entre grups es van analitzar mitjançant una anàlisi de variància (ANOVA) unifactorial, i la posterior aplicació de la prova HSD de Tukey. La mida de l’efecte de l’ANOVA es va estimar mitjançant el paràmetre η2. El nivell de significació establert va ser de α = .05. Totes les anàlisis es van realitzar amb Stata 13.1 (StataCorp, College Station, Texas).

Resultats

La Taula 4 mostra que al GC no es van registrar canvis estadísticament significatius entre el pretest i el posttest, mentre que en els dos grups experimentals (GPT i GATR) es van produir millores significatives en tots els test. D’acord amb aquests resultats, tots els ANOVA van mostrar diferències significatives entre els grups en tots els test, amb mides d’efecte grans (TSR, F(2,44) = 7.1, p = .002, η2 = .25; SLl, F(2,44) = 82.71, p < .001, η2 = .80; LlPM, F(2,44) = 13.91, p < .001, η2 = .36; TA, F(2,44) = 63.73, p < .001, η2 = .74; TAT, F(2,44) = 7.2, p = .002, η2 = .25).

Taula 4
Resum dels resultats i diferències pre-post intragrup.

Veure Taula

Després d’observar diferències en l’efecte del grup, l’anàlisi posthoc dels ANOVA va mostrar que la millora produïda pel GPT no era significativament superior a la produïda pel GC en cap de les proves (TSR, p = .994; SL, p = .135; LlPM, p = .061; TA, p = .283; TAT de 20 metres, p = .678). Tanmateix, el GATR va mostrar una millora significativament superior tant en comparació amb el GC (TSR, p = .007; SL, p = <.001; LlPM, p = <.001; TA, p = <.001; TAT, p = .002), com en comparació amb el GPT (TSR, p = .005; SL, p = <.001; LBM, p = .015; TA, p = <.001; TAT de 20 metres, p = .022).

Discussió

Els resultats van permetre verificar que l’entrenament tecnicotàctic efectuat durant 38 setmanes, a raó de 10 hores setmanals, no comportava millorar els nivells de condició física, ja que el GC no va obtenir marques significativament superiors en el posttest respecte al pretest. Així doncs, es pot pensar que les millores físiques aconseguides tant pel GATR com pel GPT són atribuïbles a la preparació física realitzada. També es va comprovar que els resultats obtinguts pel GATR eren notablement superiors als aconseguits pel GPT, malgrat que la càrrega de treball aplicada a ambdós grups experimentals va ser idèntica, i els mètodes d’entrenament utilitzats van ser els mateixos. Per tant, encara que determinades autories consideren que, des d’un punt de vista científic el model ATR no està més validat que el model de periodització tradicional (Hellard et al., 2017), d’acord amb els resultats d’aquesta recerca, es podria interpretar que la distribució de les càrregues dins del disseny ATR és més eficaç, almenys en el cas de la condició física. Aquest resultat es pot basar en diverses raons. En primer lloc, el desenvolupament simultani de diverses capacitats físiques podria dificultar, a causa de la seva incompatibilitat, la consecució d’adaptacions. Al contrari, incidir en un reduït nombre de capacitats dins de cada mesocicle d’entrenament, evitaria interferències (Issurin, 2014; Navarro, 1999).

La utilització de models de càrregues concentrades també garanteix l’adequada implementació dels principis d’entrenament de continuïtat i de progressió, ja que els estímuls de treball s’apliquen amb la freqüència i la durada necessària per aconseguir adaptacions. En canvi, l’ús de càrregues de treball amb objectius múltiples dificulta que l’estímul assoleixi el llindar mínim necessari per obtenir una resposta favorable per part de l’organisme (Navarro, 1999; Issurin, 2014).

Aplicar el model de periodització tradicional de forma prolongada s’ha associat a un excés de fatiga, a causa de l’increment de l’alliberament d’hormones de l’estrès i de creatina-fosfocinasa. En aquestes circumstàncies, es comprometria la possibilitat d’obtenir adaptacions a través del procés d’entrenament (Issurin, 2014).

Així mateix, la millora de capacitats com la velocitat i la potència es podria veure dificultada per un volum d’entrenament elevat. Interessa recordar que en el disseny ATR, en el mesocicle de transformació, i particularment en el de realització, es redueix el volum d’entrenament de forma considerable, i és al llarg d’aquests dos mesocicles quan es realitza el treball de la potència i de la velocitat, a causa del menor efecte residual d’ambdues capacitats. En canvi, en la periodització tradicional, l’entrenament de la velocitat i de potència es combina amb capacitats com la resistència aeròbica o la força màxima, el desenvolupament de la qual implica la utilització d’un considerable volum d’entrenament (Navarro, 1999).

Issurin (2014) i Navarro (1999) entenen a més que el disseny ATR podria ser superior al model tradicional pel fet que l’estructuració dels mesocicles es realitza en funció dels efectes residuals de l’entrenament. Els exercicis de caràcter general precedeixen els de caràcter específic, i aquests últims s’apliquen abans que els de caràcter competitiu. Per tant, la seqüenciació dels diferents cicles segueix un ordre lògic. Així mateix, la durada de cada mesocicle s’estableix no només en funció d’aspectes externs com el calendari de competicions, sinó que també es té en compte el temps i ritme de millora de les capacitats a desenvolupar (González et al., 2015). D’aquesta manera, l’estructura temporal de l’ATR s’ajusta als processos d’adaptació biològica a l’exercici físic. Tanmateix, Verkhoshansky (1998) considera que, en el model de periodització tradicional, hi ha una divisió arbitrària dels cicles d’entrenament. Issurin (2016) afegeix que l’ATR és molt útil en esports en els quals el rendiment depèn de diverses capacitats físiques, sent aplicable en esportistes no professionals en esports d’adversari i col·lectius, i també en disciplines que requereixen elevats nivells de força o resistència. Indica, així mateix, que l’ATR constitueix una alternativa eficaç al model de periodització tradicional. Per una altra banda, Porta i Sanz (2005) afirmen que l’avantatge de l’ATR es basa en el fet que els efectes de l’entrenament són selectius, immediats i acumulatius.

Respecte als estudis previs en els quals s’ha estudiat la metodologia més eficaç per millorar la condició física en l’àmbit esportiu, es pot assenyalar que molts se centren en un nombre reduït de capacitats físiques, particularment força i velocitat. A més, els dissenys d’intervenció utilitzats tenen normalment una durada inferior a les 16 setmanes. En aquestes condicions, resulta complicat concloure quin és el model de periodització més eficaç en cada disciplina, ja que la majoria dels atletes necessiten millorar no només els nivells de força, potència o velocitat, sinó també la resta de capacitats físiques i les seves qualitats motrius (Cissik et al., 2008).

Al tennis, l’eficàcia de diferents models de planificació de l’entrenament en esportistes no professionals ha estat analitzat en tres estudis més. Vera i Mariño (2013), en una recerca de 16 setmanes amb tennistes universitaris, van comprovar que el model multilateral accentuat va generar millors resultats que l’ATR i que la periodització tradicional en la tècnica, la velocitat i la força explosiva.
Polanco i Mariño (2019), després d’una intervenció de cinc setmanes amb tennistes universitaris, van verificar que tant l’ATR com la periodització tàctica van servir per millorar l’efectivitat tècnica i la resistència intermitent. Tanmateix, la periodització tàctica va generar millors resultats a nivell tècnic, mentre que l’ATR va permetre obtenir millores superiors en la resistència intermitent, però en condicions descontextualitzades de joc.

Carvajal i Joya (2019), en un estudi de 13 setmanes amb tennistes adolescents, van observar que l’ATR va proporcionar millores significatives en els nivells de força, resistència cardiovascular i agilitat, encara que en aquesta recerca només hi havia un grup experimental, i tampoc no es va incloure un grup control, de manera que no es va poder contrastar el veritable abast de les adaptacions aconseguides.
Els models de blocs també s’han utilitzat en esports col·lectius, malgrat que determinades autories ho desaconsellen, ja que consideren que en modalitats esportives on compten nombrosos factors de rendiment, les metodologies integradores són més eficaces. Aquestes autories indiquen que resulta complicat entrenar per separat aspectes condicionals, coordinatius, socioafectius o cognitius (Martín et al., 2013), i afirmen que l’ús de models de blocs com l’ATR, no és adequat en aquestes disciplines a causa de l’elevat nombre de competicions existents al llarg de l’any (Krasilshchikov, 2010). Malgrat els esmentats plantejaments, Castillo Rodríguez (2011), en un estudi realitzat amb dos grups de futbolistes amateur (un de júnior i un de sènior), va verificar l’eficàcia del disseny ATR a l’hora de millorar el seu rendiment esportiu. Gavanda et al. (2018) també van comprovar que una periodització de blocs i una ondulant diària aplicada a jugadors de futbol americà en edat adolescent proporcionen millores similars en els nivells de força i en el rendiment esportiu.

Per tant, bona part d’aquests estudis analitzats proven que models de blocs com l’ATR permeten millorar la condició física en diferents disciplines esportives. Però en aquest estudi, s’ha pogut confirmar a més que l’ATR ofereix bons resultats en un esport d’adversari com el tennis, en el qual hi ha situacions sociomotrius. També s’ha evidenciat que aquest sistema és eficaç en etapes de formació (12-16 anys), i que és útil en una disciplina en la qual el rendiment esportiu està condicionat (entre altres capacitats) per la resistència. Tot i així, a causa del reduït nombre d’articles que han analitzat l’eficàcia de diferents models de planificació en el tennis, els resultats del present estudi han de ser ratificades en posteriors recerques.

Conclusions

Tant el model de periodització tradicional com el disseny ATR, aplicats a tennistes amateur en edat adolescent, permeten millorar els seus nivells de flexibilitat, força explosiva, agilitat i resistència cardiovascular. Tanmateix, l’ATR proporciona resultats significativament millors que la periodització tradicional en totes i cadascuna de les capacitats esmentades.