Anàlisi legislativa de les titulacions tècniques de muntanya i escalada a Espanya

Joana Sans Osanz

Eduard Inglés Yuba

*Correspondència: Joana Sans Osanz jsans@gencat.cat

Idioma de l’original Espanyol

Citació

Sans Osanz, J., & Inglés Yuba, E. (2021). Legislative Analysis of Mountaineering and Climbing Technical Qualifications in Spain. Apunts. Educación Física y Deportes, 143, 52-72. https://doi.org/10.5672/apunts.2014-0983.es.(2021/1).143.07

149Visites

Resum

Recerques prèvies constaten un augment de practicants d’activitats esportives en el medi natural, un augment d’empreses i professionals que s’hi dediquen i la necessitat de formació de personal qualificat per al seu exercici professional. El sistema educatiu de professionals del sector encara no està estructurat i la titulació requerida per a l’exercici és un assumpte en via de resolució. El Reial decret 318/2000, de 3 de març, va establir les titulacions en les especialitats de muntanya i escalada i algunes comunitats autònomes van desenvolupar els seus respectius currículums. Durant 20 anys, els ensenyaments es van implantar i es van executar. El 10 gener del 2020 es publiquen els reials decrets 701/2019 i 702/2019, ambdós de 29 de novembre, els quals actualitzen les esmentades titulacions. S’han analitzat sistematitzadament i exhaustivament els continguts dels textos de les normatives vigents anteriorment i de les recentment publicades en matèria de les titulacions tècniques de les esmentades especialitats. En l’anàlisi de les vigents fins a 2019, es va reportar heterogeneïtat entre les diverses comunitats autònomes i en comparació amb la normativa estatal en qüestions de rellevància: càrrega lectiva total, capacitats professionals, exercici professional, mòduls cursats, distribució horària i proporció d’hores teòriques i pràctiques. Així, amb l’objectiu de garantir una línia comuna per a l’exercici professional d’aquestes modalitats en la totalitat del territori estatal, emergeix un consens necessari i homogeneïtzació de la regulació de les titulacions entre comunitats autònomes. Les noves titulacions sorgides de la publicació dels nous decrets donen resposta a algunes d’aquestes qüestions, encara que també obren alguns interrogants i possibles problemàtiques.

Paraules clau: activitats físiques al medi natural, esports de muntanya i escalada, ordenament jurídic, tècnics esportius, titulacions professionals.

Introducció 

Anys enrere es va parlar de l’auge de les activitats fisicoesportives en el medi natural (AFMN), d’un augment progressiu de practicants i d’un major nombre de professionals que s’hi dediquen (Camps et al., 1995, pàg 44). També s’han multiplicat  les empreses de turisme actiu en les últimes dues dècades (Nasarre, 2016, pàg. 102). El medi natural ha viscut una conversió cap a un espai esportiu obert a qualsevol, i això ha implicat un augment d’accidents (Inglés i Seguí, 2012b, pàg. 89). Són múltiples els estudis que aporten dades sobre l’augment en la sinistralitat en les activitats de muntanya en l’estat espanyol i altres països (Avellanas, 1995; Nerín i Morandeira, 2005; Powell, 2007; Wild, 2008; Vela 2009; Mediavilla i Villota, 2012; Sánchez, 2016; FEDME, 2017; Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, 2019). Malgrat que hi hagi normatives que regulin la responsabilitat dels agents implicats en l’activitat, l’àmbit professional i les titulacions (Inglés i Seguí, 2012b), s’entreveu que “l’ordenament jurídic continua sent un gran desconegut per al sector” (Inglés i Seguí, 2012b, pàg 90).  

Les titulacions de tècnic/a esportiu/va i tècnic/a esportiu/va superior (TE i TES) van ser integrades al sistema educatiu mitjançant l’aplicació del Reial decret 1913/1997, posteriorment derogat pel Reial decret 1363/2007, i es van denominar ensenyaments esportius de règim especial (EERE). Les titulacions de TE i TES dels esports de muntanya i escalada van ser establertes pel Reial decret 318/2000 (RD318/2000), el qual requeria a les comunitats autònomes (CA) el desenvolupament propi del currículum, i obligava a respectar uns ensenyaments mínims (EM). La implantació de les esmentades EERE va ser descrita com a lenta, complicada, poc homogènia i insuficient a la demanda, ja que es van implementar de manera diferent en les comunitats autònomes (CA) i en diferents models de centres d’ensenyament (Madrera et al., 2014). L’oferta formativa en AFMN ja es va descriure, el 2005, com a molt variada i es va reportar certa confusió quant a les competències per a les que capacita cada formació (Sáez i Giménez, 2005). La vinculació entre les EERE amb l’àmbit professional i l’ordenació dels espais professionals és molt estreta (Madrera, et al., 2015) i, encara que s’ha avançat molt des dels inicis, la titulació requerida per exercir com a tècnic/a en les AFMN és un tema “que continua en via de resolució” (Inglés i Seguí, 2012a, pàg 188). A més, aquestes activitats tenen un cicle de creació constant i evolucionen unint-se o barrejant-se amb d’altres, fet que provoca que la regulació quedi obsoleta ràpidament (Mediavilla, 2014). El gener de 2020 es publiquen els reials decrets 701/2019 i 702/2019 (RD701/2019 i RD 702/2019, respectivament) que proposen canvis substancials en l’estructura, competències i currículums de les formacions tècniques de les especialitats de muntanya i escalada, derogant el RD318/2000 i totes les disposicions d’igual o inferior rang que s’oposin a la nova norma (disp. der. única, dels RD701/2019 i RD702/2019). S’hauran d’implantar els nous currículums d’aquests ensenyaments a partir del curs escolar 2021/2022 (RD567/2020 que modifica RD701/2019 i RD702/2019) i les administracions educatives de les CA hauran d’establir els currículums corresponents (art. 28, RD702/2019; art.15, RD701/2019). Fins a l’esmentada implantació de nous currículums, continuen executant-se els ensenyaments del RD318/2000 i els que estableixen els desenvolupaments normatius de les CA.

Es disposa d’estudis sobre formació de tècnics esportius a nivell general (García, 2002; González, 2011; Institut Nacional de les Qualificacions i Consell Superior d’Esports, 2007; Projet Vocasport, 2004) i sobre l’anàlisi de l’ordenament jurídic espanyol vigent en el turisme actiu (Nasarre, 2000, 2008; Inglés i Seguí, 2012a; Bonnet et al., 2018). Tot i així, la situació del tècnic/a esportiu/va, les seves condicions laborals i l’escenari de la regulació dels seus ensenyaments no és un tema que destaqui entre la bibliografia (García, 2002) i de moment falten treballs que analitzin continguts, competències específiques i currículums en els textos legislatius referents a les titulacions de tècnics/ques de les AFMN.  

Queda justificada una necessitat d’avaluació exhaustiva de la situació actual de les formacions tècniques en AFMN per l’augment de practicants i esportistes, la necessitat de formació de professionals, el creixent nombre d’estudiants d’EERE, la seva implantació poc homogènia i la recent publicació de nova legislació.

El context exposat justifica la pretensió d’aquest article d’analitzar i comparar la normativa estatal amb el desenvolupament normatiu de CA en les titulacions de TE i TES en l’especialitat dels esports de muntanya i escalada, mitjançant l’anàlisi dels anteriors i nous currículums establerts.  

Metodologia

Es va realitzar una sistematitzada i exhaustiva anàlisi de contingut del text que conforma la normativa estatal i els desenvolupaments normatius de les CA que establien les titulacions de TE i TES d’esports de muntanya i escalada vigents fins a 2019 i del text explicatiu de les noves titulacions. A la Taula 1, es detalla el marc normatiu estatal analitzat i els desenvolupaments normatius que les CA van aprovar per establir els currículums corresponents.

Taula 1
Marc normatiu estatal i desenvolupaments normatius de les diferents CA en matèria de les titulacions de tècnic/a i tècnic/a esportiu/va superior en l’especialitat dels esports de muntanya i escalada.

Veure taula

Resultats

1. Identificació dels títols, organització dels ensenyaments i equivalències entre titulacions 

En les titulacions vigents fins a 2019, la totalitat de normatives de les CA es van cenyir a l’estructura de dos graus i tres nivells formatius dictada per la norma estatal. Tot i així, la mateixa titulació va rebre diferents identificacions: certificat de primer nivell de tècnic esportiu (TEN1). Es va denominar primer nivell d’excursionisme (Catalunya), certificat d’iniciador de muntanyisme (Astúries), primer nivell de TE a muntanya mitjana (Navarra), entre d’altres. El nou i vigent RD702/2019 proposa la unificació sota el nom cicle inicial de grau mitjà en senderisme (CIGMSender); no se sabrà si l’esmentada denominació serà o no unitària fins que les CA desenvolupin els seus currículums.

Els nous ensenyaments eliminen el TE alta muntanya i el TES esquí de muntanya, cursant únicament el CIGMSender, els cicles finals de grau mitjà en barrancs, escalada i muntanya mitjana (CFGMBarrancs, CFGMEscalada i CFGMMitjana, respectivament) i els cicles de grau superior en escalada i en alta muntanya (GSEscalada i GSAlta).  

Es pot destacar que la nova norma contempla especialitzacions dins de cada titulació (Taula 3), tot i que els objectius, continguts i criteris d’avaluació d’aquestes encara no s’han establert.

Taula 2
Organització ensenyaments vigents entre l’any 2000 i 2019. 

Veure taula

Taula 3
Organització dels nous ensenyaments: graus i especialitzacions per modalitats.

Veure taula

Pel que fa a les equivalències entre titulacions, el títol TEN1 equival al CIGMSender; els anteriors TE de segon nivell (TEN2) equivalen als nous CFGM (excepte el TEN2 d’alta muntanya, que desapareix) i els anteriors tècnics esportius superiors (TES) equivalen als nous GS (excepte TES d’esquí de muntanya, que desapareix). Tota persona titulada anteriorment passa a tenir els mateixos efectes professionals i acadèmics establerts en la nova legislació (disp. ad. tercera del RD701/2019; disp. ad. quarta del RD702/2019). Extingit el TEN2 d’alta muntanya, per a l’accés al nou GS Alta muntanya es necessitaran dues titulacions (CFGM d’escalada i CFGM de muntanya mitjana) o bé l’anterior TEN2 alta muntanya.

No aclareix on queden enquadrades, en l’espai professional, les titulacions que desapareixen (TEN2 alta muntanya i TES esquí de muntanya).

2. Perfil professional 

Per a les titulacions vigents fins a 2019, es va determinar el perfil professional partint d’unitats de competència, capacitats professionals, ubicació en l’àmbit esportiu i responsabilitat en situacions de treball. Es van analitzar normatives de les CA i el RD318/2000, i es va observar que l’esmentada estructura presentava informació repetida en diferents apartats i, en ocasions, contradictòria: per exemple, per al TEN2 escalada, la possibilitat d’exercir en itineraris “difícils” fins a 3500 m (Annex III, 4.4 del RD318/2000) mentre que en una altra part del text se citaven els itineraris “molt difícils” fins a 3500 m (Annex III, 4.3 del RD318/2000). 

En l’anàlisi del perfil professional del TEN1 es va observar que Euskadi, Catalunya, Aragó i Navarra no van citar textualment les unitats de competència i capacitats professionals de la norma estatal, variant el seu redactat i/o afegint-ne algunes (referides a igualtat entre homes i dones, promoció d’activitats excursionistes, informar sobre característiques de l’itinerari i zona, valors naturals, normativa de conservació del medi, material necessari, etc.).

En l’anàlisi del TEN2 es van trobar diferències en el redactat i unitats de competència i capacitats professionals afegides i/o eliminades de la norma estatal.

Per exemple, Catalunya va afegir competències de TEN2 alta muntanya que no apareixien a la norma estatal referides a informar el grup sobre itinerari previst amb l’ús de mapes, sobre naturalesa i cultura, material adequat i manteniment, entre altres. Va ser l’única CA que va especificar per al TEN2  muntanya mitjana la possibilitat d’exercir en alta muntanya a l’estiu (Annex 6, 3 del Decret 243/2003), competència no contemplada pel RD318/2000. Va destacar la incongruència en la tipologia de barranc on podia exercir el TEN2; únicament Andalusia i Aragó van considerar l’exercici en barrancs horitzontals i secs, i Catalunya considerava l’exercici també en terrenys de baixa, muntanya mitjana i terrenys no especificats. La nova legislació aclareix aquest punt explicitant competència en barrancs secs i aquàtics. 

Es va observar falta de coherència terminològica, ja que algunes CA utilitzaven indistintament “excursionisme”, “senderisme” i no quedaven clars altres conceptes. La nova normativa aclareix aquest punt afegint un glossari (Annex I, RD702/2019).

En l’anàlisi de TES es va observar citació textual de les unitats de competència i capacitats professionals (exceptuant Andalusia, eliminant la capacitat professional referida al disseny, planificació i direcció de competicions en esquí de muntanya).

Les noves titulacions defineixen el perfil professional a partir de: competència general, competències professionals, personals i socials. Es presenten canvis rellevants de competències; amb l’anterior TEN1 no es podia exercir sense supervisió de TE o TES i la nova legislació elimina l’esmentada limitació. Una persona titulada de CIGMSender podrà ara col·laborar en el control de seguretat en parcs d’aventura en arbres o estructures artificials i podrà dinamitzar activitats de temps lliure i educació mediambiental. 

El CFGMBarrancs adquireix més competències com a disseny i instal·lació d’equipaments en itineraris d’accés i descens de barrancs, vies ferrades equipades i parcs d’aventura, el disseny de programes d’ensenyament de senderisme, de la progressió, l’orientació per espais naturals delimitats, d’acampada i iniciació a la grimpada.

L’anterior TEN2 d’escalada podia guiar en vies no equipades, terrenys nets o d’aventura, mentre que el nou CFGMEscalada perd l’esmentada competència; sí que la té en equipar i assegurar espais d’aventura controlats, equipar o reequipar vies d’escalada en roca i dissenyar itineraris d’escalada en rocòdroms o estructures artificials. 

A diferència de l’anterior regulació, una persona titulada de CFGMBarrancs i/o CFGMEscalada tindrà ara competències per guiar baixa i muntanya mitjana estival i vies ferrades equipades (no s’especifica el nivell de dificultat). Les tres titulacions de CFGM podran controlar la seguretat en parcs d’aventura en arbres i podran dinamitzar i organitzar activitats de temps lliure en el marc de la programació general de les activitats de senderisme i muntanya mitjana estival. 

D’acord amb el que s’ha exposat anteriorment, un anterior titulat TEN2 escalada ara tindrà automàticament les noves competències de la nova titulació sense haver-les cursat (per exemple, guia estival en baixa i muntanya mitjana, vies ferrades, etc.) i també manté les anteriors; per tant, el nou TEN2 té més competències. 

A diferència de les anteriors titulacions de TES, el GSAlta aclareix competències en escalada en gel i formació de tècnics de muntanya i escalada, mentre que el GSEscalada aclareix competències en dissenyar i equipar vies d’escalada (alta dificultat).

3. Entorn professional, laboral i esportiu 

En les anteriors titulacions es detallava la tipologia d’entitats on es podia exercir. En aquest àmbit també es van trobar diferències entre les CA: cinc van contemplar exercici en l’àmbit del temps lliure, el lleure i el turisme actiu, àmbits que no es contemplen en absolut en la norma estatal. La nova corregeix l’esmentada heterogeneïtat tenint en compte els sectors de l’esport, el lleure, el temps lliure i el turisme, i detallant on es pot exercir (per exemple, cases rurals, campaments, albergs, etc.).

En les anteriors titulacions no es van detallar les principals ocupacions que es podien desenvolupar; únicament Catalunya ho va fer. La nova legislació sí que estableix els llocs de treball més rellevants per a cada titulació (Taula 4)

Taula 4
Ocupacions i llocs de treball més rellevants per a cada nova titulació.

Veure taula

4. Durada total dels ensenyaments. Distribució horària  

Per a les anteriors titulacions, es va analitzar la durada total dels ensenyaments que dicta la norma estatal i l’establerta pels desenvolupaments de les CA. Es va trobar heterogeneïtat per a un mateix nivell, de manera que per obtenir una mateixa titulació es cursaven menys o més hores depenent de la CA. Es va recollir també la durada total establerta per la nova legislació, on hi ha un marcat augment d’hores d’ensenyament en comparació amb les anteriors titulacions.

Es va observar també heterogeneïtat en la distribució horària segons els mòduls establerts per les diferents CA per a una mateixa titulació. Per evidenciar aquest fet, es va utilitzar la diferència, per mòduls i blocs, entre les hores establertes en el desenvolupament normatiu de cada CA i les establertes en les EM del RD318/2000 (taules 6, 7 i 8). Determinades CA van destinar en els seus currículums una distribució molt per sobre de les EM i algunes van destinar menys hores de les dictades en la norma estatal. Observi’s també com les CA van donar una importància horària diferent als diferents blocs: Bloc Comú, Bloc Específic, Bloc Complementari, Bloc de Formació Pràctica i Projecte Final (BC, BE, BCompl, BFP i PF, respectivament). (Taules 6, 7 i 8).

Taula 5
Comparativa de la durada total dels ensenyaments vigents fins a 2019, establerta pel RD318/2000 i pel desenvolupament normatiu de cada CA i la durada total de les noves titulacions.

Veure taula

Taula 6
Anteriors ensenyaments: distribució horària, diferència amb EM. Nivell: TEN1. 

Veure taula

Taula 7
Anteriors ensenyaments: distribució horària, diferència amb EM. Nivell: TEN2.  

Veure taula

Taula 8
Anteriors ensenyaments: distribució horària, diferència amb EM. Nivell: TES. 

Veure taula

La nova legislació estableix un currículum bàsic. Fins al moment de redactar aquest article, cap CA no ha publicat encara el desenvolupament propi del currículum. Cal tenir en compte que els nous ensenyaments es dividiran únicament en BC i BE, i se simplificarà l’estructura anterior.

5. Mòduls d’ensenyament

Per a les anteriors titulacions, es van analitzar diferències entre mòduls establerts en les normatives de les CA i els establerts a nivell estatal (RD318/2000). L’esmentada normativa estatal disposa que les CA “podran completar el currículum en cada una de les especialitats amb altres mòduls diferents dels que s’estableixen en aquest Reial decret” (Art.11.2 del RD318/2000).

D’una banda, es va observar que en determinades CA es cursaven mòduls no proposats en la norma estatal: Catalunya va ser l’única que va impartir “Didàctica i dinàmica de grups”, “Psicologia dels esports de muntanya i escalada”, “Equipament d’instal·lacions d’escalada” i “Formació tècnica i metodologia de l’ensenyament de l’escalada” (no apareixen al RD318/2000). Andalusia va destacar per no cursar “Formació tècnica i metodologia de l’ensenyament de l’esquí de muntanya” i per ser l’única en cursar “Formació tècnica de la progressió en muntanya”. Existeixen mòduls que reben diferent denominació d’una CA a l’altra com, per exemple, “Seguretat i gestió del risc” a Aragó (denominada “Seguretat de la modalitat esportiva” en la norma estatal) i “Coneixement del medi” a Catalunya (denominació que substitueix “Medi ambient de barrancs”).

D’altra banda, es va mostrar homogeneïtat en titulacions de TES de totes les modalitats: hi ha els mateixos mòduls en totes les CA i en coincidència amb el RD318/2000 (excepte l’Ordre ECI/858/2005, de 28 de març, on es cursa un mòdul en TES Esquí de muntanya i d’Escalada  que no apareix al RD318/2000: “Conducció en l’alpinisme i l’esquí de muntanya”). 

Els nous ensenyaments establerts pels reials decrets 701/2019 i 702/2019 han reformulat i canviat l’estructura i denominació dels mòduls a cursar. Els mòduls s’agrupen en BC i BE. Es poden destacar tres mòduls iguals per a les tres modalitats de CFGM al BE, de manera que, si algú estudia més d’una modalitat, només haurà de cursar aquests tres mòduls una vegada. Els ensenyaments de GS comparteixen un BC dedicat a l’alt rendiment i a la formació de formadors esportius. El BE del GSEscalada consta de sis mòduls i el del GSAlta consta de set, uns dels quals és la formació pràctica. 

Els nous ensenyaments inclouen continguts que abans únicament cursaven algunes CA. Per exemple, en CIGMSender, “Bases de la conducta esportiva” inclou ara continguts de “Didàctica i dinàmica de grups”, que abans únicament cursava Catalunya. En les quatre modalitats de CFGM, “Bases de l’aprenentatge esportiu” inclou alguns continguts de “Psicologia dels esports de muntanya i escalada”, i el mòdul “Equipament d’instal·lacions d’escalada”, que abans només s’estudiaven a Catalunya, continguts que ara recull el mòdul “Perfeccionament tècnic en escalada” al CFGMEscalada. 

La nova legislació estatal aclareix que les CA “establiran els currículums corresponents respectant el que estableixen” el RD701/2019 (art. 15) i RD702/2019 (art. 28). No se sap encara si el desenvolupament de cada CA respectarà o no l’estructura de mòduls dictada per la nova norma.  

6. Proporció d’hores teòriques i pràctiques

En les anteriors titulacions (RD318/2000), quedava determinada una proporció d’hores teòriques i pràctiques. Les CA, en els seus desenvolupaments normatius, van establir la distribució de teòriques i pràctiques al seu parer. A les taules 9 i 10 apareix el percentatge d’hores teòriques i pràctiques sobre el total d’hores del BC i BE i la diferència entre aquest i el percentatge corresponent establert a les EM. De la seva anàlisi es va poder destacar que la gran majoria de les CA, al BC i al BE de tots els nivells formatius, van presentar més proporció d’hores pràctiques en comparació amb la proporció establerta a les EM. 

Taula 9
Anteriors titulacions: percentatge d’hores teòriques i pràctiques sobre el total d’hores del BC i BE. Diferència amb el percentatge corresponent a les EM. Nivell: TEN1 i TEN2. 

Veure taula

Taula 10
Anteriors titulacions: percentatge d’hores teòriques i hores pràctiques sobre el total d’hores del BC i del BE. Diferència amb el percentatge corresponent a les EM. Nivell: TES.

Veure taula

Algunes CA van presentar diferències importants de percentatge en comparació amb el que estableixen les EM al RD318/2000 (per exemple, el valor de diferència més elevat ressaltat a les taules 9 i 10). Es pot destacar que Balears no va diferenciar les hores teòriques i pràctiques en la seva regulació del TEN2 i TES (va dissenyar hores “teoricopràctiques”), per la qual cosa no es va analitzar en aquest apartat. 

D’altra banda, la nova legislació estableix un currículum bàsic que, a diferència de les anteriors EM del RD318/2000, no dicta cap separació entre teoria i pràctica.  

Discussió 

Treballs previs evidencien heterogeneïtat en la legislació de les AFMN a Espanya descrivint falta de claredat i consens (Inglés i Seguí, 2012b), coincidint amb els resultats del present estudi. L’esmentada heterogeneïtat, d’una banda,  pot ser considerada positiva permetent l’adaptació de cada CA a les seves necessitats concretes (Inglés i Seguí, 2012a) i permetent l’adequació legislativa a les activitats practicades a cada zona (Nasarre, 2000). D’altra banda, la necessitat d’homogeneïtzació emergeix en diversos àmbits relacionats amb les AFMN. En l’àmbit de les titulacions, es reporta la necessitat d’impulsar una homogeneïtat de les diferents disciplines que integren el muntanyisme (Nasarre, 2016) coincidint així amb el present treball, ja que “no hi ha prou consciència per proposar la regulació mitjançant una única norma dels esports que es practiquen en el medi natural” (Nasarre, 2016, pàg 103). En els ensenyaments esportius en general, el treball de Madrera et al. (2015) evidencia necessitat de revisar la diversitat en la seva implantació per CA. L’esmentada heterogeneïtat sembla traspassar l’estat espanyol i referir-se al conjunt de la Unió Europea: es va realitzar una extensa anàlisi de la situació de la formació professional esportiva i es va concloure que hi havia una gran diversitat en les formes de les regulacions implementades i diversitat de les polítiques d’educació i formació professional esportiva (Projet Vocasport, 2004).

L’heterogeneïtat entre regulacions succeeix també en l’àmbit del turisme actiu (Inglés i Seguí, 2012a) en qüestions tan importants com la seguretat, assegurances (Mediavilla, 2014), tipologia d’activitats regulades i titulacions requerides per a l’exercici professional (Bonnet et al., 2018). Els requisits exigits per les diferents normatives autonòmiques, en general, no convergeixen. Cal “una regulació nacional de continguts mínims” perquè és un sector jove en procés de consolidació (Mediavilla, 2014, pàg 85), una convergència entre normatives (Nasarre, 2008) i un establiment d’“instruments legals i econòmics per estandarditzar” l’esmentada regulació (Bonnet et al., 2018, pàg 53). Aquestes conclusions estan en sintonia amb aquest treball: heterogeneïtat legislativa entre CA que es contraposa a la validesa estatal de la titulació. La nova legislació que estableix les titulacions millora part de la demostrada heterogeneïtat anterior i es presenta com una oportunitat d’establir línies comunes per a la consolidació dels esmentats ensenyaments i la seva adequació a les necessitats reals del sector. 

Conclusions 

En les titulacions vigents fins a 2019 es va reportar heterogeneïtat entre CA i en comparació amb la norma estatal en TEN1 i TEN2 pel que fa a la identificació de les titulacions, unitats de competència, capacitats professionals i perfil professional. Tot i que hi va haver un consens majoritari en la ubicació en l’àmbit esportiu, només algunes CA van contemplar i van concretar l’exercici en el temps lliure, lleure i/o turisme actiu. Aquests fets van poder generar problemes en l’exercici professional en un costat i l’altre del límit autonòmic, en la mobilitat entre CA i dificultar la comparació entre països. Les titulacions ara vigents estableixen una denominació, una estructura aclaridora del perfil professional, competències i entorn professional, solucionant buits i incongruències de l’anterior norma (es contemplen les vies ferrades, s’aclareix competència en lleure, turisme i temps lliure, sobre els tècnics/ques que poden guiar baixa i muntanya mitjana estival, entre d’altres). La nova normativa ha establert especialitzacions, tot i que encara falta resoldre’n l’estructura. Una conseqüència destacable de les equivalències entre anteriors i noves titulacions és que es crein diferències de competències entre tècnics d’un mateix nivell. 

En les anteriors titulacions hi va haver CA que van afegir o bé no van impartir mòduls establerts en la norma estatal; persones formades en territoris diferents han exercit havent cursat currículums diferents. Les noves titulacions obliguen les CA a respectar el que estableix la norma estatal. 

La durada total dels ensenyaments i la distribució horària per mòduls van ser heterogènies entre les diferents CA de manera que, per superar una mateixa titulació, es van necessitar menys o més hores en funció de la comunitat autònoma. Cap d’aquestes, en cap nivell formatiu, no va respectar la proporció d’hores teòriques i pràctiques que apareix a les EM (RD318/2000). Les noves normatives també estableixen la durada total de curs i un currículum bàsic que les CA hauran de complir. No hi ha separació entre hores teòriques i pràctiques en la nova normativa. D’una banda, les CA tenen total llibertat per a la distribució horària. Per l’altra, no tenen guia bàsica per distribuir teoria i pràctica i hauran de fer-ho al seu parer, fet que podria portar, una vegada més, a una situació d’heterogeneïtat generalitzada. 

Es pot destacar l’augment d’hores per obtenir les noves titulacions, novetat que implicarà més dedicació horària i inversió econòmica de l’alumnat. Alhora, s’agreugen problemàtiques com, per exemple, la dificultat d’accés a la titulació de GSAlta ja que s’han de cursar CIGMSender, CFGMEscalada i CFGMMitjana, amb la inversió de temps i diners que suposa en comparació amb les anteriors titulacions.

Perseguint l’objectiu d’una convergència de l’exercici professional, va emergir com a necessari un consens en línies principals (unitats de competència, capacitats professionals, perfil professional, durada total dels ensenyaments, mòduls i distribució horària). La nova legislació aclareix molts d’aquests aspectes però obre alguns interrogants: Desenvoluparan les CA currículums per al curs 2021/22? Es cursaran en totes les CA els mòduls establerts en la norma estatal? ¿Com es distribuiran les hores i la proporció de teoria i pràctica en els desenvolupaments curriculars? ¿Quan i com es concretaran les especialitzacions; quantes hores lectives més seran necessàries; seran obligatòries? ¿Suposarà un impediment per a la realitat de l’alumnat l’augment d’hores lectives en comparació amb les anteriors titulacions? ¿Respon a les necessitats dels/les tècnics/ques, empreses i altres agents la nova distribució de competències, l’eliminació de dues titulacions i la nova reestructuració d’aquestes? A més, caldrà dur a terme una anàlisi comparativa quan les CA publiquin els seus desenvolupaments curriculars. 

El contrast d’aquestes conclusions amb dades qualitatives que recullin la valoració de la situació que fan tècnics/ques, empresaris/àries dedicats a muntanya i escalada, centres de formació i altres agents, seria una interessant prospectiva de l’estudi, així com també una futura aplicació d’aquesta anàlisi a altres especialitats de les formacions tècniques de l’àmbit de les AFMN.  

Contribució 

La contribució de cada autoria a la investigació és la següent: 

Segon/a autor/a: va realitzar el plantejament teòric, la supervisió del procés metodològic i la revisió del manuscrit final.

Primer/a autor/a: va realitzar l’anàlisi de contingut i la redacció del manuscrit. 

Referències

[1] Avellanas, M. (1995). Los accidentes de montaña en España: Análisis de la situación actual, sobre un estudio epidemiológico de los últimos 25 años (1969-1993). Universidad de Zaragoza.

[2] Bonnet, M., Wehbe-Herrera, C., Lobo, Á. (2018). Analysis of the Regulation of Active Tourism in Spain. Revista de Estudios Empresariales. Segunda Época, 2(2), 28–56. doi.org/10.17561/ree.v2018n2.2

[3] Camps, A., Carretero, J.L., & Perich, M.J. (1995). Aspectos normativos que inciden en las actividades físico-deportivas en la naturaleza. Apunts Educación Física y Deportes, 41, 44-52.

[4] Departamento de Interior de la Generalidad de Cataluña (2019). Estadísticas de salvamientos en el medio natural. Recuperado de: interior.gencat.cat/ca/arees_dactuacio/bombers/seguretat_a_la_muntanya/salvaments_al_medi_natural/index.html

[5] FEDME. (2017). Accidentalidad en deportes de montaña de federados FEDME. Recuperado de issuu.com/bibliotecafedme/docs/alta_estudio_accidentalidad_fedme_s

[6] García, J. (2002). Regulación de las enseñanzas y titulaciones de los técnicos deportivos. Proceso normativo. Recuperado de www.cienciadeporte.com/images/congresos/madrid/Ensenanza de la Actividad Fisica/Iniciacion y Formacion Deportiva/Regulación de las enseñanzas.pdf

[7] González, F. (2011). El sistema nacional de cualificaciones y formación profesional. Madrid: Editorial Vértice.

[8] Inglés, E., & Seguí, J. (2012a). Estudio comparativo del ordenamiento jurídico del turismo activo y las actividades deportivas en el medio natural en la España de las comunidades autónomas. Acciones e Investigaciones Sociales, 31(Julio), 159–200. doi.org/10.26754/ojs

[9] Inglés, E., & Seguí, J. (2012b). Liability in Activities in the Natural Environment in the Region of Catalonia. Preventive Measures. Apunts Educación Física y Deportes, 109, 89–97. doi.org/10.5672/apunts.2014-0983.es.(2012/3).109.09

[10] Instituto Nacional de las Cualificaciones y Consejo Superior de Deportes (2007). La Familia Profesional de las Actividades Físicas y Deportivas. Colección Informes. Recuperado de sede.educacion.gob.es/publiventa/d/14500/19/0

[11] Madrera, E.; García, J.; Lambea, E.; Martínez, J.A.; García, J.R.; Salesa, R.; ... & Romanos, L. (2014). Las enseñanzas deportivas en el contexto actual de algunos centros públicos de formación de técnicos: hacia un modelo común de organización. Revista Española de Educación Física y Deportes, 405, 77-90.

[12] Madrera, E., Garrido, A., & Esteban, L. (2015). La formación de profesionales de las actividades físico-deportivas en la enseñanza no-universitaria. RETOS. Nuevas Tendencias En Educación Física, Deporte y Recreación, 27, 152–158.

[13] Mediavilla, L. (2014). The Technical Quality in Adventure Tourism. Apunts Educación Física y Deportes, 116, 80–86. doi.org/10.5672/apunts.2014-0983.es.(2014/2).116.08

[14] Mediavilla, L. & Villota, S. (2012). Percepción de los riesgos y las causas de los accidentes en el medio natural por parte de deportistas, gestores, grupos de rescate y visitantes. Acciones e investigaciones sociales, 31, 39-61. doi.org/10.26754/ojs_ais/ais.201231628

[15] Nasarre, J. M. (2000). La regulación jurídica de las empresas de turismo activo. Acciones e Investigaciones Sociales, 10, 67–82. doi.org/10.26754/ojs_ais/ais.200010175 Recuperado de papiro.unizar.es/ojs/index.php/ais/article/view/175

[16] Nasarre, J. M. (2008). La regulación jurídica de las empresas de turismo activo. Zaragoza: Prames.

[17] Nasarre, J. M. (2016). Challenges of Mountaineering in the 21st Century. Regulatory responses. Apunts Educación Física y Deportes, 124, 100–107. doi.org/10.5672/apunts.2014-0983.es.(2016/2).124.08

[18] Nerín, M.A. & Morandeira, J.R. (2005). Estado actual de la prevención de los accidentes de montaña en Aragón. Cultura, ciencia y deporte: revista de ciencias de la actividad física y del deporte de la Universidad Católica de San Antonio, 2, 75-86. dx.doi.org/10.12800/ccd.v1i2.92

[19] Powell, C. (2007). The perception of risk and risk taking behavior: Implications for incident prevention strategies. Wilderness & environmental medicine, 18(1), 10-15. doi.org/10.1580/1080-6032(2007)18[10:TPORAR]2.0.CO;2

[20] Projet Vocasport (2004). Améliorer l’emploi dans le domaine du sport en Europe par la formation professionnelle La formation et l’enseignement professionnel dans le domaine du sport dans l’Union européenne: situation, tendances et perspectives. 1–192.

[21] Sáez, J., & Giménez, F. J. (2005). Análisis de la oferta formativa en actividades en el medio natural. EFDeportes, 83(10), 35. Recuperado de dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1128547

[22] Sánchez, A. F. (2016). Accidentes de montaña: siniestros, rescates y acciones preventivas de los deportes de montaña en España. Universidad de Zaragoza.

[23] Vela, pág. (2009). Epidemiología de los accidentes de montaña en el Pirineo Aragonés que no precisan rescate durante la temporada estival. Fundación Mapfre, Instituto de Prevención, Salud y Medio Ambiente.

[24] Wild, F. J. (2008). Epidemiology of mountain search and rescue operations in Banff, Yoho, and Kootenay National Parks, 2003–06. Wilderness & environmental medicine, 19(4), 245-251. doi.org/10.1580/07-weme-or-141.1

ISSN: 2014-0983

Rebut: 9 de març de 2020

Acceptat: 7 de juliol de 2020

Publicat: 1 de gener de 2021