Variabilitat de la càrrega segons l’especificitat de les tasques. Anàlisi en futbol sala formatiu

José Luis Muñoz-Gracia

Toni Caparrós

Resum

Amb l’objectiu de determinar si l’especificitat de les tasques tecnicotàctiques dels entrenaments afecta la càrrega externa (CE) exposada pels jugadors, es van registrar dades d’11 jugadors d’entre 15 i 16 anys (15.55 ± 0.52) d’un equip masculí de futbol sala durant 10 entrenaments amb acceleròmetres Polar Team Pro®, analitzant les acceleracions (A) i desacceleracions (D) de baixa intensitat (m/s²): A-1 [0.50 a 0.99], A-2 [1.00 a 1.99], D-1 [–0.50 a –0.99], D-2 [–1.00 a –1.99]; i d’alta intensitat (m/s²): A-3 [2.00 a 2.99], A-4 [3.00 a 50.00], D-3 [–2.00 a –2.99] i D-4 [–3.00 a –50.00]. Es van obtenir possibles relacions entre la CE i els exercicis de nivell d’aproximació III (orientació especial) en D-3 (r = .85; p = .03), D-4 (r = .98; p = <.01), A-3 (r = 1.00; p = <.01), TOTAL A-D 3 (r = .96; p = <.01) i TOTAL A-D 3-4 (r = .97; p = <.01). L’anàlisi de regressió lineal va mostrar possibles causalitats entre la CE i els exercicis de Nivell III en D-3 (R² = .73), D-4 (R² = .97), A-3 (R² = .99), TOTAL A-D 3 (R² = .93) i TOTAL A-D 3-4 (R² = .95). Els resultats van suggerir que, en aquest context específic, els exercicis de Nivell III provocarien un augment a la CE d’alta intensitat. Controlar aquests aspectes pot ser útil per programar la càrrega segons les demandes competitives i les característiques de la plantilla. 

Introducció 

La càrrega externa (CE) i la càrrega interna (CI) han estat presentades com a paràmetres que permeten la valoració independent de les demandes competitives i de l’efecte que té l’entrenament sobre l’esportista (Barbero-Álvarez et al., 2008; Foster et al., 2017). Mitjançant la CE, hi ha la possibilitat d’avaluar les demandes físiques i neuromusculars que provoquen els exercicis, mentre que la CI representa la resposta biològica que té el jugador o jugadora a aquesta CE (Halson, 2014). Les acceleracions i desacceleracions, valorades a partir de l’accelerometria, s’han presentat com a paràmetres per mesurar la CE, ja que en permeten la quantificació i el control (Caparrós et al., 2018), i a partir d’aquestes sorgeix la possibilitat d’ajustar les càrregues de cada entrenament a través de dades objectives (Foster et al., 2017), la qual cosa afavoreix la reducció dels possibles riscos de lesió (Caparrós et al., 2018). A fi de facilitar la programació de la càrrega a partir dels objectius plantejats, els paràmetres esmentats es poden dividir en acceleracions i desacceleracions d’alta intensitat o caràcter qualitatiu (≥ ± 2 m/s²), i de baixa intensitat o caràcter quantitatiu (< ± 2 m/s²) (Sánchez-Ballesta et al., 2019). D’altra banda, l’índex d’esforç percebut, també conegut com a rang de percepció d’esforç (RPE), s’ha establert com una eina útil per al monitoratge subjectiu de la CI en futbol sala (Freitas et al., 2012; Haddad et al., 2017), la qual facilita la comprensió de la resposta de cada jugador o jugadora en relació amb la càrrega aplicada (Moreira et al., 2013).

L’especificitat de les tasques és un principi fonamental de l’entrenament (Reilly et al., 2009) que permet controlar les respostes adaptatives de l’esportista a la competició i afavoreix la consecució de bons resultats esportius (Moras, 2000; Vilar et al., 2014). Per aconseguir l’adaptació de la tasca als continguts que es pretenen treballar, hi ha la possibilitat de condicionar el joc a partir de la variació de l’espai, del reglament i/o dels aspectes tecnicotàctics (López, 2017). Els exercicis presents en una sessió d’entrenament es poden diferenciar segons la seva semblança amb la competició (Moras, 2000). En aquest sentit, es troben els exercicis d’orientació genèrica (Nivell 0 i I), els quals no presenten sol·licitacions en el pla cognitiu; els exercicis d’orientació dirigida (Nivell II), que es basen en propostes de moviment amb correspondència dinàmica amb el moviment esportiu efectuades amb petites resistències externes; els exercicis d’orientació especial fets amb el propi pes corporal (Nivell III i IV), en què els exercicis de Nivell III proposen jocs reduïts descontextualitzats però del mateix esport i els de Nivell IV són situacions simplificades del joc real; i finalment, els exercicis d’orientació competitiva (Nivell V), que són els exercicis en els quals s’uneixen els diferents components del rendiment, com són els aspectes tècnics, tàctics, físics i psicològics (Moras, 2000; Vizuete, 2017).

Tenint en compte aquests factors, és de vital importància que els cossos tècnics ajustin la planificació i el disseny de les sessions d’entrenament amb l’objectiu d’afavorir les adaptacions necessàries perquè jugadors i jugadores puguin assumir de manera satisfactòria les exigències trobades durant la competició (Casamichana et al., 2018). Per aconseguir controlar al màxim aquestes adaptacions, és necessari comprendre com reacciona la CE i la CI d’una sessió d’entrenament en un equip de categoria formativa segons els exercicis proposats en la sessió esmentada. Per aquesta raó, l’objectiu del present estudi s’ha basat a observar la possible existència de relacions entre els nivells d’aproximació dels exercicis i la càrrega dels entrenaments. A partir de l’objectiu plantejat, la hipòtesi principal de la investigació ha reafirmat la idea que s’obtindrà una càrrega més gran en els exercicis amb més similitud amb la competició.  

Metodologia

Participants

El present estudi, observacional i longitudinal analític, s’ha compost d’una mostra d’11 jugadors (edat: 15.55 ± 0.52) d’un equip de futbol sala masculí de categoria cadet de la primera divisió de la Federació Catalana de Futbol durant el període competitiu de la temporada 2019-2020. 

Tots els procediments de la recerca van seguir els estàndards de la Declaració de Hèlsinki, revisada a Fortaleza (World Medical Association, 2013). Les dades es van recollir dins de l’activitat diària de l’equip i els esportistes, tutors i directius van ser informats que s’utilitzaven amb finalitats esportives i també en un context científic. A causa de la minoria d’edat de la mostra, els responsables legals dels jugadors van firmar el corresponent consentiment informat. Als jugadors se’ls va assignar un codi d’identificació individual per ocultar la seva identitat, garantint la protecció de les dades de caràcter personal d’acord amb la Llei orgànica de protecció de dades 15/1999 i el Reglament general de protecció de dades (RGPD) del Parlament Europeu (14/04/2016).

Materials i instruments

La CE es va mesurar a través de les acceleracions i desacceleracions dels jugadors a partir dels dispositius Polar Team Pro®, que tenen integrat un sensor de moviment MEMS (acceleròmetre, giroscopi i brúixola digital) i un GPS de 10 Hz, i els quals han presentat validesa i fiabilitat en el mesurament de la CE en esports d’equip (Fox et al., 2019). A cada jugador se li va assignar el mateix sensor (Polar Team Pro Sensor®) durant tot el període de recollida de dades, i aquest estava localitzat al pit a partir de les bandes elàstiques de la mateixa marca (Sánchez-Ballesta et al., 2019). La informació recollida s’enviava a través de bluetooth a un dispositiu mòbil (iPad) i s’emmagatzemava en l’aplicació de la mateixa marca per analitzar-se posteriorment amb el programari Polar Team Pro® (https://teampro.polar.com; Kempele, Finlàndia). Amb aquests sensors es van registrar quatre nivells d’acceleracions (A-1 van englobar les acceleracions de 0.50 m/s² a 0.99 m/s²; A-2 les de 1 m/s² a 1.99 m/s²; A-3 les de 2 m/s² a 2.99 m/s², i A-4 les de 3 m/s² a 50 m/s²) i quatre de desacceleracions (D-1 van incloure les de –0.50 m/s² a –0.99 m/s²; D-2 les de –1 m/s² a –1.99 m/s²; D-3 les de –2 m/s² a –2.99 m/s², i D-4 les de –3 m/s² a –50 m/s²). Aquesta CE es va classificar segons la seva intensitat: el nivell u i dos (1-2) com a baixa intensitat, i el nivell tres i quatre (3-4) com a alta intensitat. A partir d’aquests nivells, es van agrupar els valors de la manera següent: total d’acceleracions (Total A, sumatori d’A-1, A-2, A-3 i A-4); total de desacceleracions (Total D, sumatori de D-1, D-2, D-3 i D-4); total acceleracions i desacceleracions (Total A-D, sumatori de Total A i Total D); total acceleracions i desacceleracions nivell tres (Total A-D 3, sumatori d’A-3 i D-3); total acceleracions i desacceleracions nivell tres i quatre (Total A-D 3-4, sumatori d’A-3, A-4, D-3 i D-4), i total acceleracions i desacceleracions nivell u i dos (Total A-D 1-2, sumatori d’A-1, A-2, D-1 i D-2) (Sánchez-Ballesta et al., 2019). 

La CI es va mesurar amb el sistema de valoració subjectiva de l’RPE, que ha mostrat una elevada validesa i fiabilitat amb la percepció d’esforç (Haddad et al., 2017). Els resultats es van anotar en un full de registre on els jugadors exposaven la puntuació segons l’RPE seguint l’escala de Borg CR-10 del 0-10, on zero (0) era considerat “res en absolut” i deu (10), “extremadament fort” (Borg, 1990). 

A partir de l’adaptació de la classificació dels nivells d’aproximació aportada per Moras (2000) i Vizuete (2017), es va tenir en compte l’especificitat dels exercicis a partir del Nivell III, Nivell IV i Nivell V. L’espai utilitzat va variar segons l’exercici, que es va fer en una pista de 40 x 20 m (1/1), 30 x 20 m (2/3) o 20 x 20 m (1/2).

Procediment

El registre de dades es va dur a terme durant 7 setmanes consecutives, ubicades en període competitiu (octubre-desembre). Dins de l’esmentat període de registre, en el qual els jugadors tenien un volum d’entrenament de 3 hores setmanals, es van poder analitzar 10 sessions d’entrenament, i es van obtenir un total de 550 minuts registrats i un temps mitjà per exercici de 12 minuts. Totes les sessions s’iniciaven i finalitzaven amb accions estandarditzades fora de pista, les quals han estat excloses de l’anàlisi.

El registre de la CE va començar en iniciar-se l’entrenament dins de la pista i va acabar quan aquest va finalitzar, la qual cosa va fer possible registrar totes les tasques. Per la seva banda, la CI, que es va registrar amb el sistema RPE, es va observar 20 minuts abans de l’inici de l’entrenament (RPE-Pre) i 10 minuts després de finalitzar-lo (RPE-Post) (Bickelhaupt et al., 2018). Per afavorir la familiarització dels jugadors amb el sistema RPE, aquests van ser instruïts durant quatre entrenaments per professionals de l’àmbit habituats a treballar amb l’esmentat sistema de registre, els quals van explicar de manera detallada cada apartat de l’escala i van fer de suport en el cas que algun jugador ho sol·licités (Borg, 1990).

Durant els exercicis en les sessions d’entrenament, les agrupacions de companys i oponents van anar variant de manera aleatòria. Aquests exercicis s’han organitzat segons l’adaptació de la classificació de Moras (2000) i Vizuete (2017) en els nivells següents: els exercicis de Nivell III (orientació especial) han estat un total de sis (1 x 0 1/1, 1 x 0 2/3, 3 x 3 + 2 1/2, 4 x 4 + 1 1/2, 5 x 5 + 1 1/1 i 6 x 3 1/2); quatre de Nivell IV (orientació especial) (2 x 2 1/2, 2 x 2 + 2 1/2, 3 x 3 2/3 i 3 x 3 + 1 1/2); i cinc de Nivell V (orientació competitiva) (3 x 2 1/1, 4 x 4 1/1, 4 x 4 – E 1/1, 4 x 4 2/3 i 5 x 4 1/2) (Taula 1).

Taula 1

Característiques dels exercicis efectuats durant l’estudi.

Veure Taula

Anàlisi estadística

Es va fer una anàlisi descriptiva de tendència central. Posteriorment, es va determinar la normalitat de les variables estudiades amb el test de Shapiro-Wilk, que va mostrar distribucions normals i no normals. Es va analitzar la independència dels valors mitjans per sessió amb el test de Kruskal-Wallis al conjunt de variables relatives a les sessions i exercicis d’entrenaments agrupats segons la seva especificitat. La independència entre sessions es va valorar amb el test de Friedman. Les possibles relacions dels valors mitjans per minut per sessió o per exercici es van determinar amb la r de Pearson per a les dades normals i la rho de Spearman per a les dades no normals. Finalment, la regressió lineal múltiple va ser utilitzada per determinar la possible causalitat dels valors mitjans per minut per sessió o per exercici. El nivell de significació en tots els casos ha estat de p < .05. Els valors descriptius s’han expressat a partir de la mitjana ± desviació estàndard. Totes les anàlisis estadístiques han estat fetes amb el programari JASP (JASP Team, Amsterdam, 2019, versió 0.11.1).

Resultats 

Durant les 10 sessions registrades es van obtenir un total de 382 observacions. La CE, expressada com la mitjana de les acceleracions i desacceleracions totals realitzades per jugador, va ser de 1,004.52 ± 200 m/s²; i la CI, expressada com la mitjana de l’RPE que presentava cada jugador en finalitzar l’entrenament, va ser de 7.58 ± 0.37. Atenent l’especificitat dels exercicis, es van fer sis exercicis de Nivell III, que es van registrar en 135 ocasions; quatre exercicis de Nivell IV, que es van registrar 81 vegades; i cinc exercicis de Nivell V, dels quals es van obtenir un total de 166 registres. En l’anàlisi descriptiva de la CE, el valor més alt per jugador de Total A-D es va donar en el 6 x 3 1/2 (26.86 ± 1.15 m/s²) i el més baix en el 5 x 4 1/2 (16.44 ± 1.81 m/s²). Per a Total A-D 3-4, el valor més alt es va mostrar en el 6 x 3 1/2 (3.85 ± 0.30 m/s²) i el més baix en l’1 x 0 1/1 (0.61 ± 0.13 m/s²) (Figura 14). Finalment, el valor més alt en Total A-D 1-2 es va donar en el 6 x 3 1/2 (23.02 ± 0.86 m/s²) i el més baix en el 4 x 4 + 1 1/2 (14.57 ± 1.43 m/s²) (Taula 2).

Figura 14

Veure a mida completa

Taula 2

Acceleracions i desacceleracions totals (mitjana i DE) per jugador registrades en les sessions d’entrenament, segons el nivell d’aproximació (adaptació a partir de Moras (2000) i Vizuete (2017)), la intensitat i l’exercici dels 11 jugadors de futbol sala en edat formativa participants en l’estudi (n = 382).  

Veure Taula

Es va observar la independència de les variables per als nivells d’aproximació (H = 36.32; p < .01); també per a la CE de cada jugador en D-2 (H = 19; p = .40), D-3 (H = 48.63; p < .01), D-4 (H= 62.51; p < .01), A-1 (H = 29.83; p < .01), A-2 (H = 29.77; p < .01), A-3 (H = 66.75; p < .01), A-4 (H = 23.32; p = .01), Total A-D 3 (H = 62.08; p < .01) i Total A-D 3-4 (H = 62.56; p < .01), i per a la CI de cada jugador en RPE-Pre (H = 23.79; p = .01) i RPE-Post (H = 41.93; p < .01). Així mateix, la CE i la CI es van comportar de manera independent en cada entrenament (F = 159.15; p < .01; η² = .96 ϖ² = .94).

Atenent les possibles relacions de la CE amb els nivells d’aproximació, s’han observat relacions per al Nivell III en D-3 (r = .85; p = .03), D-4 (r = .98; p <.01), A-3 (r = 1; p < .01), Total A-D 3 (r = .96; p < .01) i Total A-D 3-4 (r = .97; p < .01); per al Nivell IV en D-1 (r = –.96; p = .04); i per al Nivell V en A-3 (rho = –1; p = .02) (Taula 3).

Taula 3

Relació de la CE dels exercicis (n =  382) amb el nivell d’aproximació.

Veure Taula

Per la seva banda, la CI es va relacionar amb la CE dels entrenaments (n = 10). En les relacions entre la CI i la CE, en l’RPE-Pre es van observar relacions en A-3 (rho = –.84; p < .01), Total A-D 3 (rho = –.80; p < .01), Total A-D 3-4 (rho = –.74; p = .02), i en l’RPE-Post es va observar una relació en D-1 (rho = .70; p = .03) (Taula 4).

Taula 4

Relació de la CI amb la CE dels entrenaments (n = 10). 

Veure Taula

Finalment, a partir de l’estudi de regressió lineal, s’han trobat possibles causalitats entre la CE dels exercicis de Nivell III amb D-3 (R² = .73), D-4 (R² = .97), A-3 (R² = .99), TOTAL A-D 3 (R² = .93), TOTAL A-D 3-4 (R² = .95), i dels de Nivell IV amb D-1 (R² = .93). 

Discussió 

La principal troballa del present estudi és la causalitat observada entre la CE d’alta intensitat i els exercicis de Nivell III (orientació especial), el caràcter qualitatiu i quantitatiu dels exercicis analitzats, i la poca relació entre la CI i la CE per a aquest grup de jugadors en edat formativa.

El caràcter multifactorial i complex dels processos adaptatius dels i les esportistes provoca la necessitat de fer entrenaments amb nivells d’aproximació variables (Vizuete, 2017), els quals poden ser una eina útil per a la programació de la càrrega de treball (Colby et al., 2014). En aquest context, s’ha observat que les relacions s’han donat principalment des d’una perspectiva qualitativa (alta intensitat), mostrant relacions significatives (p < .05) entre la CE de caràcter qualitatiu (acceleracions i desacceleracions d’alta intensitat) i els exercicis de Nivell III i Nivell V (Sánchez-Ballesta et al., 2019). Atenent els resultats obtinguts als exercicis de Nivell III, i tenint en compte les característiques de la mostra, en la present recerca s’ha pogut demostrar la causalitat (R² > .70) d’aquestes dades a través de la regressió lineal. Aquests resultats suggereixen que seria possible la programació dels exercicis en les sessions d’entrenament cap a un caràcter qualitatiu (alta intensitat) a través de l’aplicació dels nivells d’aproximació. 

La identificació del caràcter qualitatiu o quantitatiu dels diferents exercicis proposats ha aportat una visió més objectiva de la CE segons el nivell d’aproximació d’aquests. Atenent els resultats obtinguts, s’ha pogut comprovar que no existeix un patró clar en relació amb la CE i el nivell d’aproximació dels exercicis (Sánchez-Ballesta et al., 2019). Malgrat això, els resultats han mostrat que els exercicis més similars a la competició no són els que presenten ni més qualitat ni quantitat de càrrega. Aquesta troballa pot fer canviar la concepció i efectuar els exercicis de Nivell III també amb un objectiu intensiu.

La gestió de la CI a partir de l’índex d’esforç percebut s’ha considerat un mètode eficaç per quantificar la intensitat (Freitas et al., 2012). No obstant això, atenent els resultats obtinguts en aquest estudi, l’RPE no es presenta com un mètode fiable per a la gestió de la CI en edats formatives en futbol sala a causa de la gran variabilitat presentada pels jugadors i la poca relació trobada entre la CI i la CE. Malgrat que aquest sistema de valoració ha mostrat la seva utilitat i eficàcia en l’avaluació de l’estat dels i les esportistes en esports col·lectius i individuals (Ibáñez et al., 2020), també s’ha observat que el tipus d’entrenament pot influir en la percepció individualitzada, independentment de la fisiològica, de la intensitat durant l’entrenament (Fox et al., 2017) i la competició (Brito et al., 2016), i presenta alteracions en la fiabilitat del mètode esmentat, atenent també el gènere i l’experiència.  

La possibilitat de trobar relacions entre les variables de la CE, CI i els nivells d’aproximació dels exercicis podria facilitar la programació de les sessions d’entrenament (Colby et al., 2014) cap a un caràcter qualitatiu (alta intensitat) o quantitatiu (baixa intensitat) (Sánchez-Ballesta et al., 2019), tenint en compte l’estrès o la fatiga acumulats que el jugador o jugadora pugui presentar a la CE proposada (Sansone et al., 2019), cosa que permetria la millora del rendiment i reduiria els possibles riscos de lesió (Soligard et al., 2016). 

La present investigació permetria valorar les dades de manera independent (Impellizzeri et al., 2019; San Román-Quintana et al., 2014), ja que aquests resultats (p < .05) podrien indicar que les variables no obeirien a cap patró concret respecte al conjunt d’exercicis, de la mateixa manera que cada nivell d’aproximació és també específic en el seu comportament, tant per a la CE com per a la CI.

Les limitacions d’aquest estudi se centren, principalment, en la impossibilitat de comparar les dades extretes en els entrenaments amb la competició, a causa de la prohibició que hi ha de col·locar acceleròmetres durant els partits en categories de formació. Al seu torn, la inseguretat dels jugadors amb el sistema RPE per registrar la CI pot haver condicionat l’exposició de certs rangs. Finalment, seria necessari analitzar altres mostres de la mateixa edat per poder afirmar que els resultats fan referència al conjunt de jugadors de la categoria. 

Conclusions

S’han trobat relacions i causalitat entre les variables CE i de programació relatives a l’especificitat dels exercicis, especialment amb el Nivell III. Un altre factor observat a partir dels resultats és la variabilitat que hi ha entre la CE de caràcter qualitatiu (acceleracions i desacceleracions d’alta intensitat) i quantitatiu (acceleracions i desacceleracions de baixa intensitat) en un mateix exercici. Finalment, en el present estudi, no s’han pogut obtenir relacions entre l’RPE, com a variable CI, amb la CE ni l’especificitat dels exercicis.

Aplicacions pràctiques 

El control de la càrrega és una eina utilitzada en l’àmbit del rendiment, la prevenció i la readaptació de lesions (Sánchez-Ballesta et al., 2019), el qual permet dissenyar tasques/exercicis per als entrenaments a partir de l’aplicació de càrregues de caràcter qualitatiu i quantitatiu segons les característiques de la competició i de la plantilla. Per modular les respostes adaptatives de la plantilla, l’aplicació adequada dels nivells d’aproximació de Moras (2000) i Vizuete (2017) pot ser una eina eficaç amb què condicionar la càrrega qualitativa (alta intensitat) i quantitativa (baixa intensitat) de la sessió.