Exercici físic i funció cognitiva en pacients postictus: una revisió sistemàtica amb metaanàlisi

Arturo Gallego Hernández

Noelia González-Gálvez

*Correspondència: Noelia González-Gálvez ngonzalez@ucam.edu

Idioma de l’original Espanyol

Citació

Gallego Hernández, A. & González-Gálvez, N. (2021). Physical Exercise and Cognitive Function in Post-stroke Patients: A Systematic Review with Meta-Analysis. Apunts Educación Física y Deportes, 146, 1-10. https://doi.org/10.5672/apunts.2014-0983.es.(2021/4).146.01

168Visites

Resum

Fins al 80 % dels supervivents d’ictus presenten disfunció cognitiva, la qual influeix sobre la funció motora i la qualitat de vida. És necessari comprendre quina és la prescripció d’activitat física més recomanable sobre la funció cognitiva i determinar l’efecte de programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva en pacients postictus, identificant-ne la millor freqüència, durada i tipus de programa. Es van seguir les directrius de la guia PRISMA i la metodologia s’ha registrat a PROSPERO (número CRD42020183529). Els estudis escollits van ser assajos controlats aleatoritzats. La recerca es va dur a terme en quatre bases de dades: PubMed, Cochrane, Sport Discus i WOS, i va finalitzar el 12 de juny de 2020. La qualitat metodològica es va avaluar mitjançant la puntuació de l’escala PEDro. La metaanàlisi revela que el grup experimental va presentar millors guanys en la funció cognitiva que el grup control (DEM = 2.26; p .001). Es mostra que existeix un efecte més alt sobre la funció cognitiva en els estudis que inclouen població adulta enfront dels que inclouen població adulta gran (DEM = 1.82; p = .014). L’entrenament de força presenta un millor guany significativament que l’entrenament aeròbic (DEM = –1.88; IC 95 % –3.7, –0.1; p = .040). Un programa d’exercici físic millora significativament la funció cognitiva en pacients postictus, amb un efecte que pot ser superior al dels programes de rehabilitació. La durada del programa ha de ser d’almenys sis setmanes, amb una freqüència de tres sessions per setmana i una durada per sessió d’almenys 30 minuts.

Paraules clau: activitat física, entrenament combinat, entrenament de força, entrenament de resistència, malaltia cardiovascular, rehabilitació.

Introducció

L’ictus és una de les principals causes de discapacitat i mort al món (Go et al., 2014). En concret, més de 14 milions de persones tenen un ictus cada any, de les quals moren al voltant d’un 10 % (Carnesoltas et al., 2013). Patir un ictus té una repercussió negativa en la posterior qualitat de vida dels qui han aconseguit sobreviure, ja que afecta tots els àmbits de l’individu: disminueix la salut física i l’estat psicològic, es redueix l’autonomia i independència, i la funció cognitiva (executiva, atenció i memòria) es veu minvada significativament (Mesa et al., 2016). Fins al 80 % dels supervivents d’ictus presenten disfunció cognitiva, la qual influeix directament sobre la funció motora i la qualitat de vida (Sun et al., 2014), i els accidents cerebrovasculars són la segona causa de demència a tot el món (Alvarez, 2008). Tot i que els pacients postictus es poden recuperar de les seqüeles físiques resultants, les deficiències cognitives poden limitar l’autonomia i independència (Gottesman i Hillis, 2010; Wagle et al., 2011). Per tant, identificar tractaments efectius per millorar la funció cognitiva és primordial (Debreceni-Nagy et al., 2019), a més de la necessitat d’un enfocament de rehabilitació multidisciplinar per millorar els nivells de discapacitat motora i funcional (Go et al., 2014).

Actualment se sap que la inactivitat física és un factor predictor per tenir un ictus, ja que el sedentarisme està relacionat amb una probabilitat més alta de patir-lo (Martínez-Vila i Irimia, 2000). A més, l’exercici pot millorar la qualitat de vida en la població en general (Solà-Serrabou et al., 2019), a més de beneficiar el sistema cardiovascular (Betrán Piracés et al., 2003) i la funció cognitiva en individus després de tenir un ictus, tant les funcions executives com la memòria (Freudenberger et al., 2016; Vanderbeken i Kerckhofs, 2016; Yeh et al., 2019).

En aquest sentit, alguns autors han fet una revisió sistemàtica amb l’objectiu de sintetitzar les investigacions sobre l’efecte que l’exercici físic presenta sobre la funció cognitiva en persones que han tingut un ictus (Cumming et al., 2012; Oberlin et al., 2017). Tot i així, aquests treballs inclouen programes d’intervenció que combinen fisioteràpia i exercici físic, i no informen sobre quina hauria de ser la freqüència, durada o tipus d’exercici que presenta més beneficis en la funció cognitiva dels pacients després de sofrir un ictus. Per aquest motiu, els objectius d’aquesta revisió sistemàtica amb metaanàlisi van ser: a) determinar l’efecte que l’exercici físic presenta sobre la funció cognitiva en pacients postictus, i b) sintetitzar els estudis originals duts a terme sobre l’efecte de programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva en pacients postictus, identificant-ne la millor freqüència, durada i tipus de programa.

Metodologia

Disseny d’estudi

Els estudis inclosos en aquesta revisió sistemàtica i metaanàlisi examinen l’efecte de diversos programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva en pacients postictus. Els estudis escollits van ser assajos controlats aleatoritzats (randomized controlled trial [RCT]). L’estratègia de recerca, amb els criteris d’inclusió i informació addicional, es va registrar anteriorment al registre prospectiu per a revisions sistemàtiques PROSPERO (número CRD42020183529). Aquesta revisió sistemàtica amb metaanàlisi segueix els criteris establerts a la guia PRISMA (Preferred Reporting Items for Systematic Reviews) (Liberati et al., 2009; Moher et al., 2015).

Criteris d’inclusió

Els criteris d’inclusió van ser: a) articles publicats en revistes indexades, b) articles publicats només en anglès, espanyol i portuguès, c) articles en els quals es tractessin pacients que havien sofert un ictus anteriorment, d) RCT, i e) estudis que apliquen un programa d’exercici físic. Els criteris d’exclusió van ser els següents: a) estudis en desenvolupament actual, b) estudis amb persones que tenen amputació/limitació de qualsevol membre del cos que contraindiqui caminar/fer exercici, c) estudis publicats en forma de resum, notes o cartes a l’editor o publicació curta, d) estudis publicats en congressos, i e) estudis que apliquen programes de fisioteràpia, manipulació i/o tècniques de respiració conjuntament a l’exercici físic.

Estratègies de recerca

Els cercadors utilitzats per a la recerca d’informació van ser els següents: PubMed, Cochrane, Sport Discus i WOS. L’estratègia de recerca es va centrar a utilitzar les paraules clau i operadors booleans, incloent-hi: stroke AND physical activity, stroke AND sport, stroke AND strength training, stroke AND endurance training, stroke AND resistance training, stroke AND physical therapy, stroke AND aerobic training, stroke AND endurance exercise, stroke AND aerobic exercise, stroke AND strength exercise i stroke AND resistance exercise. La recerca es va acabar el 12 de juny de 2020. El diagrama de flux es mostra a la Figura 1.

Figura 1
Veure a mida completa
Diagrama de flux PRISMA.

Extracció de dades

L’extracció de dades i l’avaluació de qualitat les van dur a terme dos revisors (AGH i NGG) independentment. El desacord sobre la informació es va solucionar mitjançant la repetició de l’extracció de dades o avaluació sense observació de les informacions de les revisions dutes a terme prèviament. En aquest sentit, es va calcular l’índex Kappa de Cohen, que mostrava una fiabilitat alta entre revisors (Kappa = .810) (McHugh, 2012).

Avaluació de la qualitat metodològica

Es va utilitzar l’escala Physiotherapy Evidence Database (PEDro) per avaluar la qualitat metodològica dels estudis inclosos (Maher et al., 2003). La Taula 1 mostra les puntuacions de l’escala PEDro per a cada estudi, suposant valors de 8, considerat com a acceptable.

Anàlisi de dades

L’anàlisi estadística i la metaanàlisi es van dur a terme amb el programa Comprehensive Meta-Analysis (versió 3, Englewood, Estats Units). Per a l’anàlisi del present estudi es van tenir en compte les dades quantitatives mitjana i desviació estàndard del pretest i posttest, així com la mida mostral, per al grup control i el grup experimental. Es van calcular els canvis pre/post test per procedir a l’anàlisi. Quan un mateix estudi incloïa diverses subvariables de la funció cognitiva, es van incloure com a diferents casos en l’anàlisi. Si els estudis no mostraven les dades necessàries, es van calcular. Per calcular la DS es va utilitzar SEs i el Cis. Es va fer servir el mètode de DerSimoniain-Laird (Cohen). L’heterogeneïtat es va avaluar amb la prova Q de Cochran (khi2), l’estadístic I2 de Higgins i significació (p), per determinar l’anàlisi més apropiada: efectes fixos o aleatoris (Ioannidis, 2008). DerSimonian-Laird (Cohen) es va interpretar com a petit (0 a 0.2), moderat (0.3 a 0.7) o gran (≥ 0.8) (Cohen, 1988). L’estadístic d’Egger (Egger et al., 1997) i Fail Safe N (Rosenthal, 1979) es va calcular per determinar el biaix de publicació. Es va crear gràfic d’embut. La significació es va determinar a nivell de p < .05.

Taula 1
Avaluació de la qualitat metodològica (escala de PEDro) dels articles inclosos.

Veure Taula

Resultats 

Característiques dels estudis

L’estratègia i recerca de selecció d’articles utilitzada en aquesta revisió sistemàtica amb metaanàlisi va donar lloc a un total de nou articles.

Els articles inclosos van ser RCT, que incloïen un total de 355 participants al grup experimental i 362 al grup control. Els articles analitzats es van publicar entre 2001 i 2020.

Les característiques dels estudis inclosos es descriuen a la Taula 2.

Efecte de l’exercici físic sobre pacients postictus

La metaanàlisi revela que l’efecte dels programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva en pacients postictus és significativament més favorable que l’efecte de qualsevol altre programa o la no aplicació de programa (Figura 2) (OR = 2.26; IC 95 % = 1.0 a 3.5; Z = 3.63; p = < .001).

Per analitzar si existien diferències segons les possibles variables contaminadores, es van establir subgrups segons l’edat, durada de la intervenció en setmanes, freqüència de les sessions per setmana, durada de les sessions, tipus de programa d’exercici físic i edat dels participants. La variable edat es va dividir entre adults (< 65 anys) i adults grans (≥ 65 anys). Per confeccionar els grups per a freqüència i durada del programa, es van analitzar les medianes de les variables setmanes d’intervenció, freqüència setmanal i durada de les sessions, i en van resultar 12 setmanes, tres sessions per setmana i 60 minuts per sessió respectivament. La variable tipus d’exercici físic es va dividir en entrenament aeròbic, força o combinat. Perquè la comparació fos possible es van transformar els canvis a percentatges. A la Taula 3 es mostra l’anàlisi de l’efecte dels programes d’exercici físic inclosos en aquesta revisió sistemàtica sobre la funció cognitiva segons les classificacions mencionades. Es mostra que existeix un efecte més gran sobre la funció cognitiva en els estudis que inclouen població adulta enfront dels que inclouen població adulta gran. Quan s’elimina el subgrup que va reportar un guany extrem en la variable (Ozdemir et al., 2001), els resultats continuen sent significatius (DEM = 1.96; IC 95 % 0.4, 3.6; p = .016). S’observa una diferència en relació amb el tipus de programa implementat a favor de manera significativa de l’entrenament de força enfront de l’entrenament aeròbic. Tot i això, en extreure el grup que presenta un canvi extern en la variable (Ozdemir et al., 2001), aquesta diferència ja no s’aprecia significativa.

Taula 2
Característiques dels estudis inclosos.

Veure Taula

Figura 2
Veure a mida completa
Efectes de programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva enfront d’altres programes control en pacients postictus.
Nota. N: mida de la mostra; M: mitjana; DE: desviació estàndard; DEM: diferència estandarditzada de mitjanes; IC 95 %: interval de confiança 95 %; p: p valor significació.

Taula 3
Anàlisi de l’efecte dels programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva segons durada en setmanes, freqüència setmanal, durada de les sessions i tipus de programa d’exercici físic implementat.

Veure Taula

Discussió

El primer objectiu de la present revisió sistemàtica amb metaanàlisi va ser determinar l’efecte que l’exercici físic presenta sobre la funció cognitiva en pacients postictus.

La metaanàlisi va revelar que l’exercici físic mostra un efecte positiu significatiu sobre la funció cognitiva en comparació amb el grup control. Aquests resultats estan en línia amb altres autors (Cumming et al., 2012; Oberlin et al., 2017). Cumming et al. (2012) fan una revisió sistemàtica amb 12 estudis. La seva metaanàlisi, duta a terme amb nou dels estudis, va mostrar una millora a favor del grup experimental, tot i que no significativa (SMD = 0.20; p = .719). Oberlin et al. (2017) van dur a terme la seva metaanàlisi amb un total de 14 RCT. Aquests autors també van mostrar una millora de manera significativa (SMD = 0.304; p < .001).

S’ha de tenir en compte que tant el treball de Cumming et al. (2012) com el d’Oberlin et al. (2017) van indicar dins dels criteris d’inclusió programes d’intervenció amb fisioteràpia, a més de programes amb exercici físic. En aquest sentit, la present metaanàlisi presenta una mida més gran de l’efecte sobre la funció cognitiva que aquestes investigacions. En aquest sentit, dos dels estudis inclosos a la present revisió sistemàtica (Kim i Yim, 2017; Studenski et al., 2005) apliquen al grup control un programa de fisioteràpia. Studenski et al. (2005) mostren els mateixos resultats després d’aplicar tots dos programes, mentre que Kim i Yim (2017) van obtenir millors resultats en el grup d’exercici físic de manera significativa. Aquestes troballes suggereixen que un programa d’exercici físic pot reduir el declivi cognitiu produït per l’ictus, i el seu efecte podria ser més gran que l’aconseguit amb un programa de fisioteràpia.

El segon objectiu de la present revisió sistemàtica amb metaanàlisi va ser sintetitzar els estudis originals duts a terme sobre l’efecte de programes d’exercici físic sobre la funció cognitiva en pacients postictus, identificant-ne la millor freqüència, durada i tipus de programa.

Amb relació a l’edat dels participants en les investigacions presents, quatre estudis implementen els programes d’exercici físic en adults (< 65 anys) (Bateman et al., 2001;

et al., 2014; Kim i Yim, 2017; Ozdemir et al., 2001) i cinc estudis van utilitzar programes en adults grans (≥ 65 anys) (Bo et al., 2019; Khattab et al., 2020; Quaney et al., 2009; Studenski et al., 2005; Tang et al., 2016). En l’anàlisi de diferències en l’efecte del programa d’exercici físic sobre la funció cognitiva segons l’edat, l’anàlisi mostra que els adults van millorar significativament més que els adults grans. Això es podria deure a la relació existent entre l’edat i el declivi cognitiu. Aquest declivi es considera com una part inevitable de l’envelliment, que pot anar des d’un lleu deteriorament cognitiu fins a una malaltia neurodegenerativa crònica (Karantzoulis i Galvin, 2011). És probable que els programes dirigits a pacients postictus de més edat hagin d’incloure altres aspectes. Una revisió sistemàtica amb adults grans sans va mostrar millores en la funció cognitiva després de programes que combinaven exercici físic i entrenament cognitiu enfront dels que només incloïen exercici físic (Gheysen et al., 2018). L’article de Bo et al. (2019) va comparar un programa d’entrenament combinat amb un programa d’entrenament cognitiu, en el qual s’obtenien més beneficis de la funció cognitiva amb el programa d’entrenament combinat que amb el d’entrenament cognitiu. Per aquest motiu, es recomanen programes que incloguin un enfocament multicomponent i entrenament cognitiu.

La mitjana de durada dels programes va ser de 13.6 setmanes amb una freqüència mitjana de 3.8 sessions per setmana i 55.5 minuts per sessió. En aquest sentit, l’anàlisi va mostrar que no van existir diferències entre aplicar un programa de més de 12 setmanes o un programa de durada inferior, i que una freqüència de més de tres sessions per setmana o una durada de sessió superior no aporta més millores en la funció cognitiva. Aquests resultats estan en línia amb una metaanàlisi recent sobre l’efecte de l’exercici físic en la funció cognitiva en adults grans sans (Gheysen et al., 2018). La metaanàlisi d’Oberlin et al. (2017) va indicar més millores en els estudis que van aplicar una intervenció de menys de tres mesos. Tot i que no de manera significativa, els nostres resultats mostren la mateixa tendència. Aquests  resultats es podrien deure al no compliment dels principis d’entrenament aplicats als programes d’exercici dirigits a pacients postictus, en concret, el principi de progressió. Una revisió sistemàtica recent va mostrar que els principis d’entrenament aplicats als programes d’exercici físic en aquesta població són inconsistents (Ammann et al., 2014). Per tant, es recomana que un programa d’exercici físic en pacients postictus amb l’objectiu de millorar la funció cognitiva posi especial atenció als principis d’entrenament, mostri com a mínim sis setmanes de durada, amb una freqüència de tres sessions setmanals i una durada per sessió d’almenys 30 minuts.

En relació amb el tipus de programa d’exercici físic, cinc subgrups apliquen programes d’exercici aeròbic (Bateman et al., 2001; Khattab et al., 2020; Quaney et al., 2009; Tang et al., 2016), tres subgrups apliquen programes de força (Immink et al., 2014; Ozdemir et al., 2001) i tres apliquen programes combinats (Bo et al., 2019; Kim i Yim, 2017; Studenski et al., 2005). L’anàlisi va mostrar que les sessions que implementaven exercicis de força van ser més beneficioses que les que incloïen exercicis de treball aeròbic. Tot i això, en eliminar el grup que va presentar un canvi extrem en la variable de la funció cognitiva (Ozdemir et al., 2001), aquesta diferència ja no és significativa. D’altra banda, el grup d’estudis que apliquen programes de força no inclou adults grans, enfront del grup d’entrenament aeròbic, que inclou quatre estudis amb adults grans (Bateman et al., 2001; Khattab et al., 2020; Quaney et al., 2009; Tang et al., 2016), i el grup d’entrenament combinat, que n’inclou un (Studenski et al., 2005). Aquests resultats estan en consonància amb els aportats per la metaanàlisi duta a terme per Oberlin et al. (2017). Aquests autors mostren que l’entrenament exclusivament aeròbic no va presentar resultats positius sobre la funció cognitiva; tot i així, l’entrenament de força sí que en va mostrar. No obstant això, no indica si les diferències mencionades entre grups van ser significatives. En aquest sentit, l’entrenament aeròbic augmenta el volum sanguini cerebral (Pereira et al., 2007) i l’entrenament de força promou una vascularització més gran i millora el subministrament essencial per al cervell, de manera que tots dos milloren la funció cognitiva (Tsai et al., 2015). Així mateix, en la millora de la funció cognitiva s’ha relacionat un augment de la proteïna factor neurotròfic derivat del cervell (BDNF) amb l’exercici (Winter et al., 2007). Amb l’objectiu de poder indicar quin és el tipus d’exercici més recomanat per a la millora de la funció cognitiva en pacients que han sofert un ictus és necessari augmentar el nombre d’RCT.

Aplicació pràctica

La present revisió sistemàtica amb metaanàlisi mostra que un programa exclusivament d’exercici físic aporta resultats positius significatius en la funció cognitiva en pacients postictus. Tot i així, és necessari tenir en compte altres variables com l’edat del participant i els principis d’entrenament per poder maximitzar-ne els beneficis. Aquests resultats suposen una nova troballa per a metges i preparadors físics amb l’objectiu de disminuir el declivi cognitiu en aquests pacients i millorar així la seva qualitat de vida. Es recomana que un programa d’exercici físic en pacients postictus amb l’objectiu de millorar la funció cognitiva posi especial atenció als principis d’entrenament, es basi principalment en exercicis de força, mostri com a mínim sis setmanes de durada, amb una freqüència de tres sessions per setmana i una durada per sessió d’almenys 30 minuts.

Limitacions

La principal limitació de la present revisió sistemàtica amb metaanàlisi és l’escàs nombre d’RCT existents fins a la data. Aquest aspecte limita les comparacions entre grups i fa necessari augmentar el nombre d’investigacions originals d’RCT. Una altra limitació és que no tots els estudis utilitzen la mateixa eina per valorar la capacitat cognitiva i els resultats s’han hagut de traduir a percentatges per poder establir-hi comparacions.

Conclusions

Un programa d’exercici físic millora la funció cognitiva de manera significativa en pacients postictus, i el seu efecte pot ser superior al dels programes de rehabilitació.

És probable que en els adults grans que tinguin un ictus, en comparació amb adults joves i de mitjana edat, a causa del deteriorament cognitiu associat a l’edat, siguin necessaris programes combinats d’exercici físic amb entrenament cognitiu.

Es recomana que un programa d’exercici físic en pacients postictus amb l’objectiu de millorar la funció cognitiva posi especial atenció als principis d’entrenament, mostri almenys sis setmanes de durada, amb una freqüència de tres sessions per setmana i una durada per sessió d’almenys 30 minuts.

Se suggereix una moderada evidència que els programes d’entrenament de força són els més beneficiosos per a la millora de la funció cognitiva en aquesta població. Tot i així, és necessari un nombre més alt d’investigacions per poder indicar quin tipus de programa d’exercici físic és el més beneficiós per als pacients postictus.

Referències

[1] Alvarez, J. (2008). Mortalidad hospitalaria por ictus. Revista Española de Cardiología, 61(10), 1007-1009.

[2] Ammann, B. C., Knols, R. H., Baschung, P., Bie, R. A. De, & Bruin, E. D. De. (2014). Application of principles of exercise training in sub-acute and chronic stroke survivors : a systematic review. BMC Neurology, 14, 1-11. https://doi.org/10.1186/s12883-014-0167-2

[3] Bateman, A., Culpan, F. J., Pickering, A. D., Powell, J. H., Scott, O. M., & Greenwood, R. J. (2001). The effect of aerobic training on rehabilitation outcomes after recent severe brain injury: A randomized controlled evaluation. Archives of Physical Medicine and Rehabilitation, 82(2), 174-182. https://doi.org/10.1053/apmr.2001.19744

[4] Betrán Piracés, M., Casterad Más, J., & Serra Puyal, J. (2003). Efectos de un programa de actividad física sobre los parámetros cardiovasculares en una población de la tercera edad. Apunts Educación Física y Deportes, 3(73), 42–48.

[5] Bo, W., Lei, M., Tao, S., Jie, L. T., Qian, L., Lin, F. Q., & Ping, W. X. (2019). Effects of combined intervention of physical exercise and cognitive training on cognitive function in stroke survivors with vascular cognitive impairment: a randomized controlled trial. Clinical Rehabilitation, 33(1), 54-63. https://doi.org/10.1177/0269215518791007

[6] Carnesoltas, L., Serra, M., & O’Farrill, R. (2013). Factores de riesgo y mortalidad por neumonía intrahospitalaria en la Unidad de Terapia Intensiva de Ictus. Medwave, 13, 1-2.

[7] Cohen, J. (1988). Statistical power analysis for the behavioral sciences .Lawrence Earlbaum Associates (ed.); 2nd ed.

[8] Cumming, T. B., Tyedin, K., Churilov, L., Morris, M. E., & Bernhardt, J. (2012). The effect of physical activity on cognitive function after stroke: a systematic review. International Psychogeriatrics, 24(4), 557-567. https://doi.org/10.1017/S1041610211001980

[9] Debreceni-Nagy, A., Horvath, J., Bajuszne Kovacs, N., Fulop, P., & Jenei, Z. (2019). The effect of low-intensity aerobic training on cognitive functions of severely deconditioned subacute and chronic stroke patients: a randomized, controlled pilot study. International Journal of Rehabilitation Research. Internationale Zeitschrift Fur Rehabilitationsforschung. Revue Internationale de Recherches de Readaptation, 42(3), 275-279. https://doi.org/10.1097/MRR.0000000000000346

[10] Egger, M., Smith, G., Schneider, M., & Minder, C. (1997). Bias in meta-analysis detected by a simple, graphical test measures of funnel plot asymmetry. Thebmj, 315, 629-634.

[11] Freudenberger, P., Petrovic, K., Sen, A., Töglhofer, A., Fixa, A., Hofer, E., Perl, S., Zqwiker, R., Seshadri, S., Schimidt, R., & Schmidt, H. (2016). Ftiness and cognition in the elderly. The Austrian Stroke Prevention Study. Neurology, 86(5), 418-424.

[12] Gheysen, F., Poppe, L., Desmet, A., Swinnen, S., Cardon, G., Bourdeaudhuij, I. De, Chastin, S., & Fias, W. (2018). Physical activity to improve cognition in older adults : can physical activity programs enriched with cognitive challenges enhance the effects ? A systematic review and meta-analysis. International Journal of Behavioral Nutrition and Physical Activity, 15(63), 1-13.

[13] Go, A. S., Mozaffarian, D., Roger, V. L., Benjamin, E. J., Berry, J. D., Blaha, M. J., Dai, S., Ford, E. S., Fox, C. S., Franco, S., Fullerton, H. J., Gillespie, C., Hailpern, S. M., Heit, J. A., Howard, V. J., Huffman, M. D., Judd, S. E., Kissela, B. M., Kittner, S. J., … Heart, A. (2014). AHA Statistical Update Executive Summary : Heart Disease and Stroke Statistics – 2014 Update A Report From the American Heart Association Writing Group Members. Circulation, 129(3), 399-410. https://doi.org/10.1161/01.cir.0000442015.53336.12

[14] Gottesman, R., & Hillis, A. (2010). Predictors and assessment of cognitive dysfunction resulting from ischaemic stroke. Lancet Neurol, 9, 895-905. https://doi.org/10.1016/S1474-4422(10)70164-2.Predictors

[15] Immink, M. A., Hillier, S., & Petkov, J. (2014). Randomized controlled trial of yoga for chronic poststroke hemiparesis: Motor function, mental health, and quality of life outcomes. Topics in Stroke Rehabilitation, 21(3), 256-271. https://doi.org/10.1310/tsr2103-256

[16] Ioannidis, J. P. A. (2008). Interpretation of tests of heterogeneity and bias in meta-analysis. Journal of Evaluation in Clinical Practice, 14(5), 951-957. https://doi.org/10.1111/j.1365-2753.2008.00986.x

[17] Karantzoulis, S., & Galvin, J. (2011). Distinguishing Alzheimer’s disease from other major forms of dementia. Expert Rev Neurother, 11(11), 1579-1591. https://doi.org/10.1586/ern.11.155.Distinguishing

[18] Khattab, S., Eng, J. J., Liu-Ambrose, T., Richardson, J., MacDermid, J., & Tang, A. (2020). Sex differences in the effects of exercise on cognition post-stroke: Secondary analysis of a randomized controlled trial. Journal of Rehabilitation Medicine, 52(1), 1-8. https://doi.org/10.2340/16501977-2615

[19] Kim, J., & Yim, J. (2017). Effects of an exercise protocol for improving handgrip strength and walking speed on cognitive function in patients with chronic stroke. Medical Science Monitor, 23(5402). https://doi.org/10.12659/MSM.904723

[20] Liberati, A., Altman, D. G., Tetzlaff, J., Mulrow, C., Gøtzsche, P. C., & John, P. A. (2009). The PRISMA statement for reporting systematic reviews and meta-analyses of studies that evaluate health care interventions: explanation and elaboration. J Clin Epidemiol, 62(10), 1-34. https://doi.org/10.1136/bmj.b2700

[21] Maher, C. G., Sherrington, C., Herbert, R. D., Moseley, A. M., & Elkins, M. (2003). Reliability of the PEDro Scale for Rating Quality of Randomized. Physical Therapy, 83(8), 713-721.

[22] Martínez-Vila, E., & Irimia, P. (2000). Factores de riesgo del ictus Risk factors of the stroke. In Anales del Sistema Sanitario de Navarra, 23, 25-31.

[23] McHugh, M. L. (2012). Lessons in biostatistics interrater reliability : the kappa statistic. Biochemica Medica, 22(3), 276-282. https://hrcak.srce.hr/89395

[24] Mesa, Y., Fernández, O., Hernández, T., & Parada, Y. (2016). Calidad de vida en pacientes post-ictus : factores determinantes desde la fase aguda Quality of life in post-ictuspatients : determinants factors from the acute phase. Revista Habanera de Ciencias Médicas, 15(4), 508-524.

[25] Moher, D., Shamseer, L., Clarke, M., Ghersi, D., Liberati, A., Petticrew, M., Shekelle, P., Stewart, L. A., & Group, P. (2015). Preferred reporting items for systematic review and meta-analysis protocols ( PRISMA-P ) 2015 statement. System Reviews, 4(1), 1-9.

[26] Oberlin, L. E., Waiwood, A. M., Cumming, T. B., Marsland, A. L., Bernhardt, J., & Erickson, K. I. (2017). Effects of Physical Activity on Poststroke Cognitive Function A Meta-Analysis of Randomized Controlled Trials. Stroke, 48(11), 3093-3100. https://doi.org/10.1161/STROKEAHA.117.017319

[27] Ozdemir, F., Birtane, M., Tabatabaei, R., Kokino, S., & Ekuklu, G. (2001). Comparing stroke rehabilitation outcomes between acute inpatient and nonintense home settings. Archives of Physical Medicine and Rehabilitation, 82(10), 1375-1379. https://doi.org/10.1053/apmr.2001.25973

[28] Pereira, A. C., Huddleston, D. E., Brickman, A. M., Sosunov, A. A., Hen, R., Mckhann, G. M., Sloan, R., Gage, F. H., Brown, T. R., & Small, S. A. (2007). An in vivo correlate of exercise-induced neurogenesis in the adult dentate gyrus. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 104, 5638-5643.

[29] Quaney, B. M., Boyd, L. A., McDowd, J. M., Zahner, L. H., Jianghua He, Mayo, M. S., & MacKo, R. F. (2009). Aerobic exercise improves cognition and motor function poststroke. Neurorehabilitation and Neural Repair, 23(9), 879-885. https://doi.org/10.1177/1545968309338193

[30] Rosenthal, R. (1979). The file drawer problem and tolerance for null results. Psychological Bulletin, 86(3), 638-641. https://doi.org/10.1037/0033-2909.86.3.638

[31] Solà-Serrabou, M., López, J. L., & Valero, O. (2019). Effectiveness of training in the elderly and its impact on health-related quality of life. Apunts Educacion Física y Deportes, 137, 30-42. https://doi.org/10.5672/APUNTS.2014-0983.CAT.(2019/3).137.03

[32] Studenski, S., Duncan, P. W., Perera, S., Reker, D., Lai, S. M., & Richards, L. (2005). Daily functioning and quality of life in a randomized controlled trial of therapeutic exercise for subacute stroke survivors. Stroke, 36(8), 1764-1770. https://doi.org/10.1161/01.STR.0000174192.87887.70

[33] Sun, J., Ke, Z., Yip, S. P., Hu, X., Zheng, X., & Tong, K. (2014). Rehabilitation Outcome after Stroke by BDNF Upregulation and Stress Suppression. BioMed Res, Article ID, 1-8.

[34] Tang, A., Eng, J. J., Krassioukov, A. V., Tsang, T. S. M., & Liu-Ambrose, T. (2016). High-and low-intensity exercise do not improve cognitive function after stroke: A randomized controlled trial. Journal of Rehabilitation Medicine, 48(10), 841-846. https://doi.org/10.2340/16501977-2163

[35] Tsai, C., Wang, C., Pan, C., & Chen, F. (2015). The effects of long-term resistance exercise on the relationship between neurocognitive performance and GH, IGF-1, and homocysteine levels in the elderly. Frontiers in Behavioral Neuroscience, 9(23), 1-12. https://doi.org/10.3389/fnbeh.2015.00023

[36] Vanderbeken, I., & Kerckhofs, E. (2016). A systematic review of the effect of physical exercise on cognition in stroke and traumatic brain injury patients. NeuroRehabilitation, 40(1), 33-48. https://doi.org/10.3233/NRE-161388

[37] Wagle, J., Farner, L., Flekkøy, K., Bruun, W., Sandvik, L., Fure, B., Stensrod, B., & Engedel, K. (2011). Early Post-Stroke Cognition in Stroke Rehabilitation Patients Predicts Functional Outcome at 13 Months. Dement Geriatr Cogn Disord, 31, 379-387. https://doi.org/10.1159/000328970

[38] Winter, B., Breitenstein, C., Mooren, F. C., Voelker, K., Fobker, M., Lechtermann, A., Krueger, K., Fromme, A., Korsukewitz, C., Floel, A., & Knecht, S. (2007). High impact running improves learning. Neurobiology of Learning & Memory, 87, 597-609. https://doi.org/10.1016/j.nlm.2006.11.003

[39] Yeh, T.-T., Chang, K.-C., & Wu, C.-Y. (2019). The Active Ingredient of Cognitive Restoration: A Multicenter Randomized Controlled Trial of Sequential Combination of Aerobic Exercise and Computer-Based Cognitive Training in Stroke Survivors With Cognitive Decline. Archives of Physical Medicine and Rehabilitation, 100(5), 821-827. https://doi.org/10.1016/j.apmr.2018.12.020

ISSN: 2014-0983

Rebut: 20 de gener de 2021

Acceptat: 12 d'abril de 2021

Publicat: 1 d'octubre de 2021