Evolució dels hàbits esportius d’estudiants de ciències de l’esport a Espanya

María Luisa Rodicio-García

María José Mosquera-González

María Penado

Covadonga Mateos-Padorno

Resum

L’objectiu d’aquest treball va ser analitzar l’evolució dels hàbits esportius d’estudiants espanyols de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. Es tracta d’un estudi quantitatiu, exploratori i descriptiu. La mostra es va compondre de 1043 estudiants distribuïts en tres conjunts de diferents anys acadèmics: 357 (34.2%) van cursar els estudis en el període 1991-92; 364 (34.9%); en el 2012-13, i 322 (30.9%), en el 2016-17. Són homes en la seva majoria (74.3 % enfront del 24.7 % de dones) i la mitjana d’edat és de 21.7 anys (DE = 3.077). Per a la recollida de dades es va utilitzar un qüestionari que presenta un índex de fiabilitat de α=.822, .836, .877, en cada conjunt. Els resultats van mostrar que el perfil dels estudiants era clarament esportiu, que tenien antecedents d’esportistes en la seva família, alguna cosa que es va incrementant amb el pas dels anys, i que, una vegada s’inicien els estudis, s’aprecia un descens en el nombre d’esports practicats. Destaca el futbol com a esport majoritari que augmenta en funció dels anys estudiats i descendeix després de matricular-se en el centre. La pràctica es vincula amb les federacions i, per tant, la majoria competeixen a nivell nacional i regional.

Introducció

La recerca sobre els hàbits esportius dels estudiants universitaris de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE), ha estat present, habitualment, en la literatura especialitzada a Espanya, des de la crea­ ció dels antics instituts nacionals d’educació física (INEF). Les primeres recerques realitzades es van centrar en una mostra d’estudiants d’un centre con­ cret (De la Cruz et al., 1988; García et al., 2012; Márquez i Zubiaur, 1990; Madera i González, 2003; Mosquera-­González i Rodicio-­García, 1995; Parera i Solanellas, 1998; Pérez et al., 2005). En algunes d’elles es recullen les diferències entre abans i des­ prés d’iniciar els estudis (Mosquera­-González i Ro­dicio-­García, 1995; Pérez et al., 2005) i unes altres, incideixen en el coneixement de la titulació (Madera i González, 2003).

En el context internacional, s’ha vinculat la temàti­ca amb l’estudi dels hàbits de vida saludable i nivell de pràctica, utilitzant per a això el Physical Activity Questi­ onnaire (IPAQ), o qüestionaris elaborats ad hoc (Bedna­rek et al., 2016; Durán et al., 2014; Fagaras et al., 2015; Loch et al., 2006; Rangel et al., 2015; Soguksu, 2011; Ureta, 2015).

Una altra línia de recerca emergent és la d’estudis comparatius. Mosquera­González i Rodicio­-García (2014a, 2014b), analitzen la població d’estudiants d’acti­ vitat física i esport en els anys 90 i en l’actualitat. En el seu treball identifiquen masculinització, pràctica de di­ versos esports i també forta vinculació amb l’esport, que representa gairebé la meitat de la seva vida. Continua una tendència de modernitat, apreciada ja en la dècada dels 90, i entesa com la relació amb les federacions i la competició (García Ferrando, 2006); a més de la dis­ minució de la pràctica després d’entrar en el centre. La masculinització dels estudis és confirmada per Porto (2009), així com per Serra i Soler (2013) i Garay et al. (2018), que identifiquen un descens en les sol·licituds d’accés als centres en els últims 25 anys, i en el percen­ tatge de les dones que finalment hi accedeixen, tant a Catalunya com al País Basc. En el context internacional destaca l’estudi de Kwan et al. (2012), els qui van ana­ litzar dos grups d’estudiants (1994­1995 i 2006­2007), arribant a la conclusió que l’activitat física disminueix a mesura que avancen els anys i, sobretot, quan ingressen a la universitat.

Un altre estudi comparatiu és el de Montero i Gó­mez (2006), en el qual s’ofereix una perspectiva més àmplia en comparar estudiants de cinc centres de les tres universitats gallegues. En aquest treball es constata que no hi ha grans diferències quant al gust per l’esport, pràctica habitual i vinculació amb les federacions, tant en llicenciats com en diplomats, si bé els d’INEF estan una mica més vinculats amb la competició. La compara­ ció de centres de diferents universitats espanyoles igual­ ment l’ha dut a terme Montero (2008). Destaquen els de l’INEF de Galícia que arriben al 81.9% de pràctica esportiva, i són els que estan més vinculats amb les fe­ deracions i la competició.

També hi ha hagut interès per conèixer els hàbits esportius de l’alumnat de Magisteri en Educació Física (EF), tal com ho mostren els estudis d’Arbinaga et al. (2011), López-­Sánchez et al. (1994) en el qual es com­ paren diverses promocions d’aspirants; el de Zagalaz et al. (2009) que estudia la seva pràctica esportiva, abans d’entrar en el centre i després i, finalment, el de Gago et al. (2012), en el qual es realitza la compa­ ració amb els d’altres especialitats d’educació infantil i primària.

Una altra perspectiva és l’estudi de la població d’estudiants universitaris que inclouen als d’EF. A Espanya, destaca el treball de Ruiz et al. (2001), on s’observa que els de Ciències de l’Educació, on s’in­ clouen els que estudien la Diplomatura de Mestre en EF, se situen en primer lloc quant a quantitat de prac­ ticants d’activitats fisicoesportives de temps lliure. En la mateixa línia, apareixen els treballs d’Awadalla et al. (2014), Bergier et al. (2015, 2016), Brown et al. (2008), Fagaras et al. (2015), Martínez-­Lemos et al. (2014), Nasui i Popescu (2014), Olutende et al. (2017), Sechi i García (2012), Sigmundová et al. (2013) i Val­dés-­Badilla et al. (2015). Així mateix, existeixen estu­ dis comparatius entre estudiants universitaris d’EF de diferents països, com és el cas de Haase et al. (2004), Kondric et al. (2013), Bergier et al. (2016, 2017), i Sindik et al. (2017).

Des del punt de vista metodològic, la majoria dels estudis són quantitatius i de naturalesa transversal, ana­litzant una mostra d’estudiants en un moment concret (De la Cruz et al., 1988; Madera i González, 2003; Márquez i Zubiaur, 1990; Montero i Gómez, 2006; Montero, 2008; Mosquera­-González i Rodicio­-García, 1995, 2014a; Parera i Solanellas, 1998; Pérez et al., 2005; Zagalaz et al., 2009), sent més escassos els estu­dis longitudinals (Kwan et al., 2012; Ruiz et al., 2001).

Aquest treball se centra en conèixer l’evolució dels hàbits esportius d’estudiants de CAFE, a Espanya, en els últims 25 anys; amb aquesta finalitat s’analitzen les dades en una doble dimensió: en funció del grup estu diat (1991­92, 2012­13 i 2016­17), i de si es refereixen a abans o després de la seva matriculació en el centre universitari.

Metodologia

Es va utilitzar una metodologia de tall quantitatiu, amb el qüestionari com a instrument de recollida d’informa­ció; i fonamentalment descriptiva, perquè es va focalit­zar a informar sobre els hàbits esportius dels estudiants de CAFE, ateses les respostes directes donades per ells mateixos en situacions naturals, com és el context de l’aula.

Per a això, es va comptar amb tres mostres d’estu­ diants matriculats en aquests estudis, en la Universitat de La Corunya, en diferents períodes: en els anys 90, concretament en el curs 1991­92, any en què finalitza els seus estudis la primera promoció d’estudiants de lli­ cenciatura en INEF de La Corunya; una dècada després, en el curs 2012­13, per ser l’any en què finalitzava la primera promoció de graduats en Ciències de l’Esport de la mateixa Universitat, i, finalment, la promoció de l’any 2016­17 en la qual finalitzava la segona promoció d’estudis de grau.

Participants

Van prendre part en l’estudi 1.043 estudiants, 357 (34.2%) dels quals van cursar els estudis l’any acadè­ mic 1991­92; 364 (34.9 %) en 2012­13 i 322 (30.9 %) en 2016­17, majoritàriament homes, el 74.3% enfront del 24.7% de dones. La mitjana d’edat era de 21.7 anys (DE=3.077), i cursaven 1r en el moment de la recolli­ da de dades el 26.7%; 2n curs, el 24.5%; 3r, el 16.3%; 4t, el 23%, i 5è, el 8% (aquest percentatge és baix per­ què només incloïa la mostra del període 1991-­1992, ja que els actuals graus són de 4 anys).

Procediment i instrument

Es va sol·licitar la col·laboració dels participants, tots ells estudiants de CAFE, amb una carta informativa al professorat d’assignatures troncals per a aconseguir una major resposta. Una vegada obtingut el vistiplau, s’acudia a l’aula en l’horari indicat pel professorat col·laborador, i se sol·licitava el consentiment informat als estudiants, per a procedir seguidament a l’emplena­ ment del qüestionari. El mostreig va ser, per tant, inci­ dental, i van contestar tots els presents en cada sessió. El procés va transcórrer sense incidències, sempre amb la presència de l’equip de recerca perquè es realitzés una correcta aplicació del qüestionari i es facilités el seu em­ plenament. Es va informar els participants que els qües­ tionaris eren anònims i que les dades solament s’utilitza­ rien per a la recerca.

L’instrument va ser elaborat ad hoc en els anys 90 i modificat l’any 2012, adaptant­lo al context social i de recerca del moment, per a aplicar­lo als altres dos grups estudiats. S’estructura en quatre blocs: dades d’identifi­ cació, hàbits socioculturals, hàbits esportius i hàbits de vida. En els dos últims blocs es van recollir dades re­ ferides a moments previs a l’ingrés en la titulació i una vegada iniciat aquesta. Aquest article se centra en els hàbits esportius dels estudiants una vegada matriculats en la titulació de Ciències de l’Esport.

En l’actualització de l’instrument, i a l’efecte de va­lidació, es va comptar amb la col·laboració de profes sorat i estudiants de la Facultat de Ciències de l’Esport. Inicialment, se’ls va sol·licitar respondre al qüestionari destacant al marge totes les qüestions que consideressin en relació amb dos aspectes: format i contingut. Revisades les anotacions fetes per part de l’equip investiga­dor van ser convocats a una sessió de treball en grup per analitzar les millores suggerides i prendre decisions. L’anàlisi de les seves aportacions va recomanar actualitzar el llenguatge, modificar l’estructura, així com ampliar­-lo en algun aspecte no contemplat en la versió original. La fiabilitat de l’instrument es va mesurar a través de l’estadístic α de Cronbach que dona un resultat global per a la dimensió objecte d’estudi, de .822, .836, .877, en cada grup estudiat.

L’estudi es va realitzar d’acord amb el Codi d’Ètica de l’Associació Mèdica Mundial (Declaració d’Hèlsinki) i va ser aprovat pel Comitè d’Ètica de la Recerca i la Docència de la Universitat de La Corunya a la qual per­ tanyen les autories.

Anàlisi de dades

Es va combinar l’estadística descriptiva i inferencial, anàlisi de fiabilitat de l’instrument, taules de contingèn­ cia i mesures d’associació. Dins d’aquestes últimes es va realitzar la prova χ2 de Pearson per a analitzar la relació entre les variables categòriques (antecedents com a es­ portistes en la seva família, ambient favorable a la pràc­tica esportiva, vinculació a les federacions, i categories en les quals competien), en funció dels cursos acadèmics i de si es produïen abans o després d’entrar en el centre. Per a saber si els anys de pràctica esportiva diferien en funció del curs acadèmic, es va realitzar una anàlisi factorial ANOVA d’un factor i la prova post hoc de Tukey, que va permetre saber entre els cursos on, en concret, es trobaven les diferències. El tractament i anàlisi de dades es va realitzar amb el programa estadístic SPSS, versió 22.0 per a Windows.

Resultats

Per a analitzar l’evolució dels hàbits esportius en els di­ferents cursos estudiats, s’ha fet un estudi dels tres grups considerats, posant èmfasis en les següents variables: antecedents d’esportistes en la família i ambient favora­ble, nombre d’esports que practiquen, anys de pràctica, l’esport que realitzen, si estan federats, si competeixen i en quin nivell ho fan.

Els estudiants participants en la recerca tenen antece­dents com a esportistes en la seva família en percentatges que varien en funció dels anys acadèmics (taula 1), amb una tendència a anar incrementant­se a mesura que pas­ sen els mateixos, amb proporcions que oscil·len entre el 51.1 % en els anys 90, al 72 % en l’actualitat. Aquesta diferència és estadísticament significativa (χ2=33.503; g.l. = 2; α = .000 < .05), i augmenta a mesura que avan­ cen els anys. La situació és diferent en referir­se a l’ambient favorable o no a la pràctica esportiva on les diferèn­cies són mínimes, oscil·lant entre el 87.2 %, en els 90 i el 88.5 % en el curs 2016-­17; i no significatives (χ2 = .340; g.l.=2; α =.843>.05), en funció del curs acadèmic.

Taula 1
Antecedents esportistes i ambient esportiu 

Veure taula

El perfil de l’alumnat és clarament esportiu, si bé, una vegada que comencen els estudis de Cièn­cies de l’Esport, s’aprecia un descens en el nom­ bre d’esports practicats (figures 1 i 2). Abans de matricular-­se en el centre els majors percentatges s’observen en la categoria de més de tres esports, i després, predomina la pràctica de dos esports.

Figura 1

Veure a mida completa

Una altra dada a ressaltar és que no hi ha ningú que, una vegada iniciat els estudis, assenyali que no practica cap esport de manera habitual.

Figura 2

Veure a mida completa

En els esports practicats (figures 3 i 4) destaca el fut­bol, encara que la seva pràctica ha descendit una vegada que s’han matriculat a CAFE; en menor mesura practi­quen altres esports com atletisme, bàsquet, arts marcials i handbol. S’observa com a mesura que passen els anys, és major la diversitat d’esports que practiquen, però la tendència del model de pràctica es manté, amb un pre­domini clar del futbol, en els tres grups estudiats, tan abans com després d’entrar en el centre.

Figura 3

Veure a mida completa

Figura 4

Veure a mida completa

La mitjana d’anys que porten practicant­-los és de 7.66 (DE = 3.991) en els 90, i ascendeix a 11 anys, en els altres dos cursos acadèmics analitzats; i aquestes diferències són significatives,tal com ens mostren els resultats del ANOVA realitzat (F = 94.185; g.l. = 2; α = .000 < .05). La prova post hoc (HSD de Tukey) informa que aquestes diferències es donen entre el grup dels 90 i el de 2012, i entre el del 90 i 2017 (α =.000<.05, en tots dos casos).

La pràctica d’aquests esports es vincula amb les fe­ deracions en els tres anys estudiats i amb tendència a augmentar (taula 2) i amb una diferència estadísticament significativa en els federats després de matricular­-se en el centre, sent major en els anys 90 (χ2 = 7.774; g.l. = 2; α =.021<.05). La majoria ha competit en percentatges superiors al 90%, i augmenta de manera progressiva en els tres grups, abans de matricular-­se en estudis de CAFE, sense ser significatives les diferències. Una ve­gada matriculats, les diferències si són estadísticament significatives, sent superior en els anys 90 (χ2 = 11.933; g.l.=2; α =.003<.05).

Taula 2
Vinculació amb federacions i la competició 

Veure taula

Les categories en la qual competien abans d’entrar en el centre són fonamentalment a nivell nacional (37%) i regional (31.1%), diferències estadísticament significati­ves (χ2 = 35.518; g.l. = 14; α = .001<.05) (figura 5). El pas dels anys va fent que augmentin els que compe­ teixen a nivell nacional en el període 2016­17 (41.9%) i, a nivell regional, en el de 2012­13 (34.9%), sense ser estadísticament significatives les diferències. No és menyspreable el percentatge d’estudiants que competeixen en Jocs Paralímpics (10 %), si bé aquest descendeix amb el pas dels anys.

Figura 5

Veure a mida completa

La comparació entre abans d’entrar en el centre i després (figures 5 i 6), va posar de manifest que en el curs 2016­17 s’observava una tendència a reduir­se la competició a nivell nacional (passa de 41.9% al 28.5 %); i a incrementar­se la regional (del 29.5 % al 39.2 %) i la provincial (del 14.6 % al 20 %). Aquesta mateixa tendència és la que es va observar en els anys 90.

Figura 6

Veure a mida completa

Discussió i conclusions

L’interès pels hàbits esportius dels estudiants de CAFE ha estat i és una temàtica d’interès en la lite­ ratura especialitzada. El primer que cal ressaltar de tots ells, és que es tracta d’una titulació realitzada fonamentalment per homes (De la Cruz et al., 1988; Durán et al., 2014; Garay et al., 2018; García et al., 2012; López­-Sánchez et al., 1994; Madera i Gonzá­lez, 2003; Márquez i Zubiaur, 1990; Montero, 2008; Pérez et al., 2005; Porto, 2009; Serra et al., 2014; Serra i Soler, 2013).

Per a comprendre i explicar aquest fet, Serra et al. (2014) consideren que és necessària una perspectiva teò­rica feminista que incideixi en els estereotips de gène­re, revisi el currículum ocult, reconegui l’hegemonia de la cultura masculina en els estudis i tingui en compte el discurs neoliberal de la societat.

L’existència d’antecedents d’esportistes en la família no és una dada que es reculli en totes les recerques a les quals s’ha tingut accés; però, quan és abordat es constata, igual que en aquest estudi, que aquesta influèn­cia existeix i s’incrementa amb el pas dels anys (García Ferrando, 2006; Mosquera-­González i Rodicio-­García, 2014a, 2014b; Sukys et al., 2014). Des del punt de vista de la pràctica, el perfil identificat en els estudiants de CAFE és clarament esportiu, coincidint amb altres es­tudis (García et al., 2012; López­-Sánchez et al., 1994; Madera i González, 2003; Márquez i Zubiaur, 1990; Montero, 2008; Mosquera­-González i Rodicio-­García, 1995; Pérez et al., 2005; Ruiz et al., 2001; Zagalaz et al., 2009).

Quant al nombre d’esports practicats, els hàbits són multiesportius, ja que practiquen més de tres esports. Aquesta tendència és coincident amb les dades aportades per De la Cruz et al. (1988), Madera i González (2003) i Mosquera-­González i Rodicio­-García (2014a, 2014b). Quant als esports practicats destaca el futbol (Mosquera­-González i Rodicio­-García, 1995, 2014a, 2014b; Pare­ra i Solanellas, 1998; Pérez et al., 2005; García et al., 2012), encara que en altres estudis apareix la presència de l’atletisme, gimnàstica i bàsquet (De la Cruz et al., 1988; López-­Sánchez et al., 1994; Márquez i Zubiaur, 1990).

Una vegada que inicien els estudis universitaris es percep un descens de pràctica i del nombre d’esports, tendència que es confirma també en altres carreres (Madera i González, 2003; Pérez et al., 2005), si bé, alguns destaquen el contrari (Fagarasa et al., 2015; García et al., 2012; Nasui i Popescu, 2014; Ruiz et al., 2001; Sigmundova et al., 2013; Zagalaz et al., 2009). Aquests canvis es poden explicar amb el que Puig (1997) va denominar itineraris esportius, és a dir, fluc­ tuacions de la pràctica en funció de la biografia de cada participant.

Pràcticament tots els estudiants es vinculen amb la competició i les federacions, cosa que es detecta en els primers estudis, i que es manté fins a l’actualitat (De la Cruz et al., 1988; Madera i González, 2003; Márquez i Zubiaur, 1990; Montero, 2008; Montero i Gómez, 2006; Mosquera-­González i Rodicio-­García, 2014a); però, es redueix de manera significativa quan són uni­ versitaris (Mosquera-­González i Rodicio-­García, 1995; Pérez et al., 2005).

García Ferrando (2006) va detectar en l’enquesta de població espanyola que l’esport s’ha globalitzat i és postmodern, i no modern, de competició i federat. El més remarcable d’aquesta recerca és que en els estudi­ ants de CAFE hi ha la tendència contrària a la població espanyola, independentment del grup estudiat. En defi­nitiva, el perfil dels estudiants no afavoreix els canvis socials en l’esport, sinó al contrari, reprodueix models tradicionals de pràctica esportiva de modernitat, de tipus d’esport i de masculinització que no s’ajusten a una societat postmoderna. S’ha creat un circuit tancat que es retroalimenta a si mateix: l’alumnat arriba amb un perfil de modernitat i el centre el reprodueix i le­gitima.

En aquesta línia, seria interessant reflexionar sobre la formació dels professionals d’EF, però, sobretot, amb respecte a les creences dels estudiants en formació, a tra­vés del filtre de la qual interpretaran el que estan apre­nent. En l’actualitat, les accions formatives no són prou eficaces per a canviar creences, actituds i valors amb els quals arriben els estudiants (Carreiro et al., 2016; Mc­ Kenzie, 2007; Villaverde et al., 2017). Com assenyalen Kirk i Oliver (2014), cal que hi hagi més interconnexió entre la recerca i la intervenció.