Transició recepció-atac en el voleibol: anàlisi de l’efectivitat de la rematada

Juan José Molina-Martín

Ignacio Diez-Vega

Eduardo López

Resum

L’objecte d’aquest estudi va ser valorar l’efectivitat de la rematada del receptor davanter en funció de la seva participació en la transició recepció-atac i de la rotació de l’equip, així com en funció de la interacció entre ambdues. La mostra es va extreure de 29 partits jugats entre 2012 i 2016 per seleccions nacionals masculines de màxim nivell mundial. Les variables estudiades van ser: la rotació de l’equip receptor, l’existència de transició recepció-atac i el rendiment de la rematada. En l’anàlisi de dades, es van descriure la mitjana, la desviació típica i l’efectivitat; a més de fer servir khi quadrat de Pearson i models de regressions ordinals per determinar la influència de la transició, la rotació de l’equip i la posició del col·locador sobre el rendiment de la rematada. El nivell de significació es va establir en p = .05. Els resultats van mostrar un millor rendiment en la rematada del receptor davanter quan aquest no feia transició i el col·locador es trobava en posició saguera, especialment en les rotacions RT1 i RT5. També es va detectar un millor rendiment de la rematada quan es feia la transició amb un col·locador davanter, en relació amb un col·locador saguer. El pitjor rendiment en la rematada es va produir quan hi havia transició i l’equip es trobava en RT6. Com a conclusió, el rendiment de la rematada del receptor davanter es veu afectat per la interacció entre la transició i la rotació de l’equip en K1, ja sigui estudiant les rotacions de manera individual o de manera integrada en funció de la posició del col·locador. 

Introducció

En voleibol, igual com en la resta dels esports d’equip, es produeixen contínues transicions defensa-atac i atac-defensa. En els esports en els quals l’espai no és compartit, perquè hi ha una xarxa, i en els quals la possessió està limitada per un nombre determinat de contactes, la rapidesa amb què es fa aquesta transició pot esdevenir un aspecte determinant per al rendiment. En concret, en voleibol el temps de possessió està limitat als tres contactes reglamentaris. La intenció és dominar la pilota en el primer contacte (fase defensiva), per poder desenvolupar la fase ofensiva en els contactes següents (Eom i Schutz, 1992). 

Les accions tècniques que es desenvolupen al llarg dels ral·lis s’agrupen dins dels diferents complexos de joc, els quals es defineixen en funció de l’acció ofensiva que intenten defensar (Hileno et al., 2020). El complex 1 (K1) es desenvolupa començant amb la recepció del servei i continuant amb la col·locació i l’atac. Aquests mateixos autors afirmen que, com que es produeix després del servei i en la part inicial de cada ral·li, és el més repetit durant el joc, i el seu rendiment és considerat el principal indicador d’èxit dels equips de mitjà i alt nivell masculí (Ugrinowitsch et al., 2014).  

Un dels paràmetres que determina la transició del K1 és el temps del qual es disposa per passar de la fase defensiva a l’ofensiva. I això depèn, entre altres coses, de la disponibilitat del jugador per incorporar-se a l’atac (Ugrinowitsch et al., 2014), la qual cosa queda condicionada per les accions prèvies i la distància a la seva zona de finalització de l’atac (Kitsiou et al., 2020). Aquest aspecte és especialment rellevant entre els jugadors que exerceixen el rol de receptor davanter, atesa la doble responsabilitat de rebre i incorporar-se a l’atac (Lima et al., 2021), ja que la seva disponibilitat es pot veure reduïda i fins i tot anul·lada (Paulo et al., 2016); això interfereix en l’elecció de l’atacant per part del col·locador (Marcelino et al., 2014). 

A més, els equips que juguen amb un únic col·locador mostren sis formacions diferents: tres amb el col·locador davanter i tres amb el col·locador saguer (Palao et al., 2005), aspecte que també pot influir en el desenvolupament de la transició.

Per tant, es va plantejar l’objectiu següent: valorar l’efectivitat de la rematada del receptor davanter en funció de la seva participació en la transició recepció-atac i de la rotació de l’equip, així com en funció de la interacció entre ambdues.

Metodologia

Materials i mètodes

Participants

La mostra d’aquest estudi va estar composta per 29 partits de màxim nivell competitiu jugats entre 2012 i 2016 pertanyents a fases finals de la Copa del Món (CM), els Jocs Olímpics (JJOO) i la Lliga Mundial (LM) de categoria masculina. Es va fer servir un mostreig no probabilístic per conveniència. Els partits van ser escollits partint dels criteris següents:

1. Formar part de les fases finals d’una de les següents competicions masculines jugades en el cicle olímpic 2012-2016: JJOO 2012; LM 2013, 2014, 2015 i 2016; Campionat del Món 2014 (WC); Copa del Món 2015.
2. Que el partit estigués complet en línia.
3. Que la qualitat de la imatge fos igual o superior a 720 p.
4. Que la perspectiva d’enregistrament fos predominantment lateral.

Consideracions ètiques 

La realització d’aquest estudi va ser aprovada pel Comitè d’Ètica de la Recerca de la Universitat Europea amb referència CIPI/18/181.

Disseny i criteris d’observació

El disseny observacional utilitzat està ubicat al quadrant nomotètic, puntual i multidimensional. I els criteris d’observació, en el corresponent sistema de categories (Anguera et al., 2011):

– Transició de la recepció a la rematada (TR) – Transició Sí (TRS): rep i remata el mateix receptor; Transició No (TRN): el receptor que remata no ha rebut el servei.

– Rotació equip en K1 (RT) – Es van considerar les 6 rotacions en les quals es desenvolupa el joc, numerades de l’1 al 6 (RT1, RT2, RT3, RT4, RT5 i RT6) en funció de la posició del col·locador (Silva et al., 2016).

– Posteriorment, les rotacions van ser agrupades en funció de la posició del col·locador (PC) – col·locador davanter (PCD): agrupa RT2, RT3 o RT4; col·locador saguer (PCS): agrupa RT1, RT5 o RT6. 

– Rendiment de la rematada (RR) – Per categoritzar aquesta variable es va utilitzar una escala de 6 categories, adaptada del sistema estadístic de la FIVB designat per la Comissió Internacional d’Entrenadors el 1979, i basat en el proposat per Coleman et al. (1969) i el sistema estadístic Schall (Palao et al., 2009) – Rematada error (RRE) (0): la pilota va fora, no supera la xarxa, o l’àrbitre considera que el rematador ha comès alguna falta. Rematada dolenta (RRDo) (1): la rematada és controlada per l’equip en defensa, i li permet reconstruir el joc amb totes les opcions d’atac. També es considerarà RRDo si la rematada és bloquejada i segueix en joc al camp de l’atacant i el suport no permet la reconstrucció de cap altra rematada. Rematada deficient (RRDe) (2): la rematada és controlada per l’equip en defensa, i li permet una reconstrucció del joc amb totes les opcions d’atac, però amb dificultat per efectuar primers temps. Rematada regular (RRR) (3): la rematada és controlada per l’equip en defensa, i no li permet una reconstrucció del joc amb primers temps. També es considerarà RRR quan l’atacant juga contra el bloqueig i el suport propi permet la reconstrucció d’una altra rematada. Rematada bona (RRB) (4): la rematada és defensada per l’equip contrari sense possibilitats de reconstruir un atac (acció que en voleibol es denomina “free-ball”). Rematada punt (RRP) (5): la pilota bota al camp rival; toca bloqueig i l’equip defensor no pot continuar el joc (acció que en voleibol es denomina “block-out”); o l’àrbitre considera que algun jugador de l’equip defensor ha comès alguna falta en el moment de la defensa 

Posteriorment, la variable rendiment de la rematada va ser agrupada en dos: rendiment baixa efectivitat (ARB) agrupa: RRE, RRDo i RRDe; rendiment alta efectivitat (ARA) agrupa: RRR, RRB i RRP.

Els dos agrupaments es van fer amb la intenció de complir les condicions necessàries per realitzar les anàlisis posteriors.

Procediment

Les accions van ser registrades per un únic observador amb certificació i experiència superior a 5 anys en anàlisi del rendiment en voleibol i direcció d’equips. Es van establir els criteris d’observació amb un manual de casos, inclosos els possibles casos dubtosos. Amb la intenció de calcular la qualitat de les dades, es va entrenar un segon observador expert amb les mateixes qualificacions que el primer. Tant l’anàlisi de l’acord intraobservadora (κ ≥ .928) com l’anàlisi interobservadora (κ ≥ .915) van assolir nivells de concordança quasi perfecta en totes les variables avaluades.

Per al càlcul d’ERKI es va dur a terme la fórmula del percentatge d’efectivitat (Coleman et al., 1969) adaptada al sistema descrit de 6 categories:

On: Ef és Efectivitat; N. A5, el nombre de rematades amb valoració 5; N. A4 és el nombre de rematades 4, i així successivament. 

De la mateixa manera, es va fer el càlcul de la mitjana aritmètica d’efectivitat en funció dels valors atorgats a cada una de les categories, dividit pel nombre total d’accions.

Per registrar les dades es va fer servir el programari LINCE, específicament dissenyat per al registre de dades observacionals en esport (Gabin et al., 2012).

Anàlisi estadística  

Per informar dels resultats es va utilitzar la freqüència, el percentatge, la mitjana i la desviació típica. Es va comprovar la concordança intra i interobservador amb Kappa de Cohen. En primer lloc, per descriure l’efectivitat de la rematada, es van utilitzar les proves U de Mann Whitney o H de Kruskal Wallis a causa de la violació dels supòsits paramètrics. També es va calcular la d de Cohen a partir d’aquestes dades estadístiques per informar de la mida de l’efecte. A continuació, es van utilitzar 4 models de regressió ordinal d’odds proporcionals per determinar la relació existent entre la variable criteri RR i les variables predictores RT, PC i TR: model bivariat, model multivariable, model factorial i model d’interacció. En totes les anàlisis, es va analitzar el compliment del supòsit de proporcionalitat i es va utilitzar la raó de versemblança per comparar la precisió dels models i analitzar l’impacte de cada variable. A més, es van calcular els Odd Ratios i intervals de confiança 95% per interpretar l’efecte de les variables. Per avaluar la variància explicada pels models es va calcular la prova Pseudo r² de Nagelkerke. El nivell de significació es va establir en p < .05. L’anàlisi estadística es va fer amb IBM SPSS (versió 21.0 per a Windows; SPSS Inc., Chicago, IL, EUA).

Resultats

Es van registrar un total de 3,687 accions de rematada en K1, de les quals 1,284 van ser realitzades pel receptor davanter. 

A la taula 1 podem observar la freqüència i el percentatge de rematades de l’equip en cada rotació i en funció de la posició del col·locador (53.78% PCS; 46.22% PCD), així com la freqüència i el percentatge de rematades del receptor davanter en cada rotació i de nou en funció de la posició del col·locador (32.02% PCS; 38.09% PCD). 

De les 1,284 accions de rematada del receptor en posició davantera, en tan sols 366 es va produir TRS. En la resta d’accions (n = 918) es va produir TRN, ja que la passada de recepció la va fer un altre jugador diferent del rematador posterior.

A la taula 2 podem observar la freqüència i els valors de la mitjana i desviació típica de l’efectivitat, així com el percentatge d’efectivitat del receptor davanter amb totes les dades agregades. No es van obtenir diferències significatives d’RR en funció de l’RT, PC o la TR.

Taula 2

Freqüència, mitjana i desviació típica d’RR en funció d’RT i de TR.

Veure Taula

A la taula 3, es presenten els resultats de freqüència, la mitjana i la desviació típica de l’efectivitat i el percentatge d’efectivitat segregats en funció de l’existència o no de transició. No es van observar diferències significatives en l’efectivitat de la rematada en funció de la rotació en les situacions TRN (p =.096), ni tampoc en les situacions TRS (p =.215). Tampoc no es van observar diferències significatives de l’efectivitat en funció del PC en les situacions TRN (p =.433), però sí en les situacions TRS (p =.011), en les quals es va assolir més rendiment amb PCD. Finalment, es va observar millor efectivitat en l’RT1 (p =.038), RT5 (p =.012) i en la PCS (p =.002) quan es va produir TRN en comparació amb les situacions TRS.

Taula 3

Freqüència, mitjana i desviació típica d’RR en funció d’RT i de TR.

Veure Taula

Per interpretar en un context multivariable les diferències trobades i per poder valorar les possibles interaccions entre l’RT i la TR (variables predictores), es van construir regressions ordinals. En aquestes, l’RR va constituir la variable criteri.

A la taula 4 es mostren els resultats de les regressions ordinals que avaluen la relació entre l’RR i RT i la TR. En els models bivariats, no es van observar relacions significatives entre RR i l’RT (X²₅=6.99; p =.222; r²=.006); ni tampoc entre RR i TR (X²₁=2.89;  p =.089; r²=.002). Tanmateix, es van observar petits increments de rendiment d’atac en l’RT2 (OR=0.37; IC95%=0.04; 0.71) i l’RT5 (OR=0.4; IC95%=0.06; 0.75) en comparació amb l’RT6. El model multivariable va millorar lleugerament les estimacions, però tampoc no va resultar significatiu (X²₆=10.34; p =.111; r²=.008). El model factorial va millorar les estimacions, i va resultar un model significatiu (X²₁₁=19,89; p =.047; r²=.016), per la qual cosa es va decidir estudiar la interacció entre l’RT i la TR per facilitar la interpretació dels resultats. Aquesta interacció suggereix la importància que té la TR en l’efectivitat de la rematada en algunes rotacions. En particular, es va aconseguir millor RR en la TRN*RT1 (OR=0.68; IC95%=0.11; 1.24), en la TRN*RT2 (OR=0.61; IC95%=0.06; 1.15), en la TRN*RT5 (OR=0.85; IC95%=0.29; 1.41), en la TRS*RT2 (OR=0.64; IC95%=0.01; 1.28) i en la TRS*RT4 (OR=0.65; IC95%=0.01; 1.3), sempre comparant-les amb la TRS*RT6.

Taula 4

Rendiment de la rematada del receptor davanter en K1(RR), en funció de la transició (TR) i de la rotació de l’equip en KI (RT).

Veure Taula

Finalment, a la taula 5 es presenten els resultats de les regressions ordinals que avaluen la relació entre RR i el PC i la TR. En els models bivariats, no es van observar relacions significatives entre l’RR i el PC (X²₁= 0.54; p =.462; r²<.001); ni tampoc entre l’RR i la TR (X²₁=2.89; p =.089; r²=.002). Tampoc no es va trobar un model multivariable significatiu (X²₂=3.47; p =.176; r²=.003). Però, de nou, en avaluar el model factorial es va observar una relació significativa entre RR i la interacció posició del col·locador x transició (X²₃=10.53; p =.015; r²=.009), fet que indica novament la importància que té la TR en l’RR en algunes rotacions concretes del joc. L’estudi en profunditat de les interaccions va demostrar pitjor RR en les situacions PCS*TRS (OR=-0.51; IC95%=-0.89; -0.14) en comparació amb les situacions PCD*TRS.

Taula 5

Rendiment de la rematada del receptor davanter en K1(RR), en funció de la posició del col·locador (PC) i l’existència de transició (TR).

Veure Taula

Discussió 

El present estudi compara l’efectivitat de la rematada dels receptors davanters, en funció de la seva participació o no en la transició recepció-atac, i en funció de la rotació de l’equip; així com la interacció entre ambdues.

L’eficàcia de la rematada és el millor predictor del rendiment en K1 (Marelić et al., 2004). Les rematades s’han d’adaptar a les diferents interaccions que es produeixen en cada una de les sis rotacions (López et al., 2022), entenent cada una de les rotacions com a contextos diferenciats a l’inici del K1 (Palao et al., 2005).

No obstant això, en analitzar l’efectivitat de la rematada dels receptors davanters, no es van observar diferències significatives en funció de la rotació. Aquests resultats coincideixen amb els aportats per altres treballs de recerca que van analitzar el rendiment de la rematada en K1 en voleibol masculí, encara que sense diferenciar el rol del rematador (Laios i Kountouris, 2011; Palao et al., 2005). Tampoc no es van obtenir diferències significatives en el rendiment de la rematada del receptor davanter, en funció de la posició davantera o saguera del col·locador, malgrat que en voleibol femení i en categories inferiors sí que s’han trobat diferències en el rendiment global de la rematada en funció de la posició del col·locador (Đurković et al., 2008; Palao et al., 2005). Sembla que l’efectivitat més gran de les rematades sagueres en categoria masculina (Mesquita i César, 2007) i la millora en l’efectivitat d’aquest tipus de rematada a mesura que augmenta el nivell dels equips permet assolir un equilibri més gran en el rendiment d’atac entre les diferents rotacions; especialment entre els equips d’alt nivell masculí més ben classificats (Silva et al., 2016).

En el desenvolupament de la seqüència de K1 es produeix l’encadenament de dues accions de màxima dificultat motriu: la recepció i la rematada. Encara que Rentero et al. (2015) no van trobar diferència en el rendiment de recepció en funció del receptor, sí que van trobar que com més gran era la participació del lliure en recepció, millor va ser la classificació de l’equip en la fase final dels JJOO masculins de 2008. Això reafirmaria la idea que el lliure ajuda a desenvolupar millor els sistemes d’atac atès que evita situacions de transició dels rematadors. 

Diferents estudis desenvolupats en alt nivell masculí han considerat que la transició recepció-atac del receptor davanter pot arribar a reduir l’efectivitat de la rematada en K1 (Afonso et al., 2012; Grgantov et al., 2018; Paulo et al., 2016; Valhondo et al., 2018). A més de la dificultat coordinativa de l’encadenament d’ambdues accions, la transició pot generar un dèficit temporal per a la incorporació del receptor a l’atac. En moltes ocasions, el jugador es veu obligat a rebre en situacions poc equilibrades i fins i tot en caiguda. En conseqüència, hi ha un percentatge d’accions en les quals la recepció pot generar una fatiga muscular prèvia que disminueixi la capacitat de salt en la rematada (Maraboli et al., 2016); i fins i tot inhabilitar el jugador receptor per poder incorporar-se al sistema d’atac de KI (Marcelino et al., 2014). Això provoca l’aparició d’un tipus de servei que busca interferir en la transició recepció-atac, per reduir el rendiment del receptor atacant o limitar les possibles combinacions d’atac (Kitsiou et al., 2020). Però no tots els serveis dirigits sobre un receptor que ha de fer la transició interfereixen en el seu atac, i potser només ho fan els serveis dirigits a determinades zones de la pista. Així, sembla ser que la dificultat augmenta quan la recepció comporta el desplaçament de l’atacant a una posició allunyada de la xarxa (Afonso et al., 2012; Grgantov et al., 2018; Kitsiou et al., 2020); massa propera, o interior al lloc de finalització de la rematada (Hurst et al., 2016). 

En el present estudi es van obtenir diferències properes al 9% quan es va relacionar el percentatge d’efectivitat de la rematada en funció de la transició, tot i que no va assolir rellevància estadística. Sembla que els models de joc dels equips busquen solucions al problema de la transició recepció-rematada, i una d’elles és escurçar la transició espacialment, tal com descriuen Paulo et al. (2016), en observar una tendència a l’aproximació del receptor davanter cap a la xarxa, reduint la seva responsabilitat en el sistema de recepció. Altres solucions són: la introducció de l’oposat en el sistema per generar línies de 4 receptors, especialment davant de serveis molt potents (Ciuffarella et al., 2013); o dissenyar esquemes d’atac en els quals la distribució del col·locador eviti l’elecció del jugador que queda en mala disposició després de rebre el servei (Barzouka, 2018; Marcelino et al., 2014). També considerem que l’alt grau d’entrenament dels receptors d’alt nivell els permet reduir el possible impacte negatiu de la transició sobre el rendiment de la seva rematada.

No obstant això, en relacionar la transició amb la posició del col·locador i el rendiment de la rematada, es va trobar una efectivitat un 19.4% inferior quan es va produir una rematada amb transició i col·locador saguer, a diferència de quan el col·locador era davanter. D’altra banda, es va detectar una efectivitat un 19.6% superior quan es va rematar amb col·locador saguer i sense transició, en relació amb les rematades executades amb transició (taula 3).

La interacció de la transició amb la rotació de l’equip va provocar canvis significatius sobre el rendiment i l’efectivitat de la rematada: amb una efectivitat més gran quan no es va produir transició en RT1 i RT5; i amb un rendiment més gran de les rematades en les accions realitzades sense transició en RT1, RT2 i RT5, i amb transició en RT2 i RT4 en relació amb les accions desenvolupades amb transició en RT6.

La freqüència més alta d’enviament de col·locacions a la zona 4 s’ha associat tant amb recepcions excel·lents que generen col·locacions ràpides (Barzouka, 2018) com amb males recepcions o col·locacions difícils fetes fora de la zona de col·locació ideal (Barzouka, 2018; Grgantov et al., 2018), i que permeten formar el rival amb més freqüència, bloquejos ben estructurats de dos o tres jugadors (Araújo et al., 2011). Amb col·locador davanter, el sistema d’atac té un rematador menys a la línia davantera, fet que incrementa el percentatge de col·locacions enviades als receptors davanters (PCD: 38%; PCS: 32%). Per tant, el fet que s’obtingués millor efectivitat de la rematada amb transició i col·locador davanter, igual com en RT2 i RT4, pot estar relacionat amb l’enviament d’un percentatge més elevat de col·locacions provinents de recepcions de millor qualitat. Tanmateix, el millor rendiment de la transició amb col·locador davanter és en part contradictori amb el que van observar Araújo et al. (2011), que assenyalen una millor estructuració del bloqueig amb un nombre més alt de bloquejos triples davant el receptor davanter quan el col·locador és davanter. 

Amb col·locador saguer, el receptor davanter comparteix la primera línia d’atac amb el central i l’atacant oposat, i sent aquest últim un especialista en rematada, és possible que els col·locadors tendeixin a enviar més col·locacions als oposats quan han rebut els receptors davanters, la qual cosa evita la transició. I també que col·loquin als receptors davanters que efectuen la transició més col·locacions procedents de situacions difícils, especialment quan la recepció queda propera a la seva zona de rematada i resulta complicat enviar una col·locació a altres jugadors. 

En l’efectivitat més elevada del rematador-receptor davanter en l’RT1 i RT5 sense transició en comparació amb transició sí, a més de tornar a considerar l’argumentació ja exposada en el paràgraf anterior, hem de tenir en compte que RT1 és l’única rotació en la qual el receptor davanter normalment rep en zona 1 i remata per zona 2. Per tant, no és la seva zona habitual de rematada, i la transició podria estar menys entrenada que l’executada per la zona 4, que sí que és la seva zona habitual d’atac. A més, la zona 2 es troba més propera a la zona ideal de col·locació (zona 2-3) que la zona 4, fet que disminueix el temps de vol de la pilota i pot limitar en gran mesura la disponibilitat temporal per fer la transició del receptor davanter. López et al. (2022), fent servir una mostra d’alt nivell masculí, van trobar una freqüència de servei superior a l’esperada en RT1 sobre zona 1 i en RT5 sobre zona 5, amb la possible intenció de dificultar la transició a l’atacant receptor davanter. A més, en el mateix estudi es va detectar que en RT6 es van produir significativament més serveis sobre el passadís de la zona 1 i sobre les zones properes al col·locador que sobre la meitat esquerra de la pista (zona 6-5). Tanmateix, el rendiment de la recepció efectuada al passadís de la zona 5 va ser inferior. Segons els autors, això podria estar relacionat amb una possible descompensació de l’estructura de recepció en RT6 en sobrecarregar la línia de receptors cap a la zona 1, la qual cosa obliga el receptor davanter a allunyar-se de la zona de rematada (zona 4), fet que seria la causa del rendiment inferior en la rematada quan es dona la transició en RT6.

Conclusions

El rendiment de la rematada del receptor davanter es veu afectat per la interacció que es produeix entre la transició i la rotació de l’equip en K1; ja sigui estudiant les rotacions de manera individual, o en funció de la posició del col·locador davantera o saguera. En particular, sembla que el rendiment del rematador disminueix quan es produeix la transició i el col·locador és saguer. 

Com a aplicacions pràctiques, els resultats suggereixen la necessitat d’expandir la zona d’intervenció del lliure en els sistemes de recepció, per alliberar els receptors davanters d’aquesta responsabilitat tant com sigui possible. Considerem aquesta solució més aplicable al voleibol femení, ja que es podrà dur a terme especialment davant de serveis executats a menys velocitat. Aquest alliberament permetria als receptors atacants fer una transició més ràpida i sense contacte previ de la pilota durant la recepció. Aquest augment en la responsabilitat espacial del lliure pot provocar la recerca de lliures cada vegada més ràpids i amb més envergadura. A més, encara que el voleibol pugui ser plantejat i analitzat com un conjunt d’accions aïllades, a causa de la dinàmica mateixa del joc resulta imprescindible l’entrenament d’accions encadenades, en les quals el jugador sigui capaç de mantenir l’efectivitat en cadascuna d’elles. I tenint en compte la influència de la rotació i la posició del col·locador detectades en el present estudi, considerem rellevant que també s’entreni la transició recepció-atac de manera integrada en les diferents rotacions, enteses com a situacions inicials diferenciades.

Seria interessant en futurs treballs de recerca plantejar aquest mateix estudi en voleibol femení, i en etapes de formació.

Com a limitacions d’aquest estudi, és possible que les tendències d’uns equips puguin haver emmascarat les d’altres, per la qual cosa considerem rellevant l’estudi individualitzat dels rivals, valorant com la transició afecta el rendiment de la rematada en cada una de les rotacions.