L’entrenament aeròbic intervàl·lic semisupervisat millora l’aptitud cardiorespiratòria en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlics

Assumpta Ensenyat Solé

Leonardo Machado

Sergi Matas-García

Alfonso Blanco

Resum

L’objectiu d’aquest estudi va ser avaluar els efectes d’un programa d’exercici d’alta intensitat semisupervisat juntament amb assessorament sobre hàbits adequats per a l’adaptació cardiorespiratòria a l’esforç en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlic. Un assaig clínic controlat aleatoritzat de tres grups de quaranta setmanes de durada (intervenció de 16 setmanes i seguiment al cap de 24 setmanes). Es van assignar adults sedentaris (23 homes, 38 dones) amb edats compreses entre els 34 i els 52 anys (M = 44.6, DT = 4.6), i almenys un factor de risc cardiometabòlic, a un dels grups següents: (1) entrenament intervàl·lic aeròbic (EIA) més assessorament sobre hàbits adequats; (2) entrenament continu d’intensitat entre baixa i moderada més assessorament sobre hàbits adequats (ECT, d’“entrenament continu tradicional”); o (3) només assessorament sobre hàbits adequats (AHA). La capacitat cardiorespiratòria, quant a consum d’oxigen pic (VO_2pic) i consum d’oxigen en el punt de compensació respiratòria (VO_2PCR), l’índex d’eficiència ventilatòria (pendent de VE-VCO₂) i el pendent d’eficiència del consum d’oxigen (PECO) es van avaluar a l’inici, després de la intervenció i en el seguiment. Tots els programes d’intervenció van generar canvis significatius comparables en la capacitat cardiorespiratòria, però els canvis en VO_2pic van diferir en funció de si els participants van assolir o no els criteris màxims a l’inici de l’estudi. La intervenció va ser més eficaç per als participants que no van assolir els criteris màxims a l’inici de l’estudi que per als que sí que els van assolir. En els participants que no van assolir els criteris màxims a l’inici de l’estudi, VO_2pic va augmentar significativament. Tots els programes d’intervenció van generar augments comparables significatius però no persistents de VO_2UV, cap canvi en el pendent de VE-VCO₂ i millores persistents del PECO. La intervenció semisupervisada d’EIA va tenir efectes positius sobre l’adaptació fisiològica a l’esforç i la capacitat cardiorespiratòria, però no va diferir substancialment de l’ECT ni de l’AHA.

Introducció 

La síndrome metabòlica (SM), un conjunt de factors de risc cardiometabòlic, té un fort efecte negatiu sobre la salut cardiovascular i la mort prematura (Gami et al., 2007). Les dades fàctiques epidemiològiques indiquen que els hàbits poc saludables estan estretament relacionats amb la creixent prevalença de la SM i altres malalties no transmissibles a tot el món (OMS, 2018). S’ha demostrat que el canvi d’hàbits genera resultats positius en la prevenció i el control del risc cardiometabòlic (Pattyn et al., 2013).

L’activitat física es considera un pilar d’un estil de vida saludable i estan ben demostrats els beneficis per a la salut de l’exercici d’intensitat moderada (Pedersen i Saltin, 2015). No obstant això, des de fa uns anys, hi ha un interès cada vegada més gran per l’entrenament intervàl·lic d’alta intensitat (EIAI), en particular per l’entrenament intervàl·lic aeròbic (EIA), en entorns sanitaris extraacadèmics (Pattyn et al., 2013). Les dades fàctiques actuals han revelat el potencial de l’EIA com a valuosa estratègia per reduir la prevalença dels factors de risc cardiometabòlic (Tjønna et al., 2018). 

El nivell de capacitat cardiorespiratòria (CCR) també s’ha identificat com un factor de predicció independent i eficaç de la mortalitat (Lee et al., 2010; Myers et al., 2015). En una revisió sistemàtica recent, Lee (2020) va informar que, independentment de l’estat d’obesitat, una CCR baixa es relacionava amb un risc de síndrome metabòlica 3.59 vegades més gran, mentre que una CCR alta el disminuïa en un 77 %. Segons Knaeps et al. (2018), és probable que una combinació de disminució del sedentarisme (S) i augment de l’activitat física entre moderada i vigorosa (AFMV), que influeixi positivament en la CCR, sigui el més beneficiós per a la salut cardíaca i metabòlica.

La CCR s’avalua habitualment mitjançant el consum d’oxigen pic (VO_2pic) mesurat durant una prova d’esforç cardiopulmonar (PECP). Un augment de VO_2pic de 3.5 ml/kg/min (1-EM: equivalent metabòlic) es tradueix en una millor supervivència d’entre el 10 % i el 25 % en ambdós sexes (Myers et al., 2015). S’ha informat que la reducció de la mortalitat pot ser encara més gran (un 30 % per augment d’1-EM) en persones amb baixa forma física (<5 EM de capacitat funcional) i cardiopatia que participen en programes de rehabilitació cardíaca (Myers et al., 2015).

L’EIA ha demostrat sistemàticament millors resultats que l’entrenament continu tradicional (ECT) a l’hora de millorar el VO_2pic (Pattyn et al., 2014; Wisløff et al., 2007). Atès que un VO_2pic baix està relacionat amb la mortalitat prematura i el risc cardiovascular (Lee, 2020; Myers et al., 2015), la capacitat potencial de l’EIA per millorar aquest paràmetre és, des del punt de vista de la salut, una troballa prometedora.

A més del VO_2pic, la PECP permet avaluar diversos índexs que són relativament independents de l’esforç màxim, tals com l’índex d’eficiència ventilatòria (pendent de ventilació vs. producció de diòxid de carboni [pendent de VE-VCO₂]) i el pendent d’eficiència del consum d’oxigen (PECO) (Baba et al., 1996). Aquests índexs són mesuraments integrats de l’adaptació fisiològica a l’exercici. Tenen valor pronòstic, són sensibles al canvi i rellevants per avaluar la progressió de la capacitat d’exercici en pacients amb cardiopatia o miopatia mitocondrial (Akkerman et al., 2010). Que sapiguem, hi ha pocs estudis que avaluïn els efectes de les intervencions d’EIAI sobre aquests índexs en persones amb síndrome metabòlica (Guio de Prada et al., 2019a).

Com a últim concepte, encara que l’eficàcia de l’EIA per generar millores fisiològiques en un entorn de recerca ben controlat ja no està en dubte, hi continua havent interrogants sobre fins a quin punt els seus beneficis són transferibles a un entorn clínic menys controlat (eficàcia). Les dades fàctiques sobre l’eficàcia de les intervencions de foment de l’activitat física són contradictòries, ja que amb freqüència els programes d’exercici presenten grans taxes d’abandonament al cap d’unes setmanes o mesos. A més, la majoria dels estudis s’ha centrat en l’eficàcia a curt termini, però no han informat de la persistència dels efectes. Tot i així, per aconseguir resultats duradors i satisfactoris, aquests programes han d’incloure mesures que ajudin les persones a potenciar la seva autoeficàcia, millorant l’alfabetització i proporcionant eines d’autocontrol (OMS, 2018). En aquest sentit, el nostre estudi analitza els efectes a curt i mitjà termini i inclou una intervenció d’assessorament sobre hàbits adequats que incorpora estratègies per fomentar l’activitat física regular, minimitzar el sedentarisme, millorar els hàbits dietètics i potenciar l’autoeficàcia dels participants. 

L’objectiu principal d’aquest estudi era avaluar l’eficàcia d’un programa d’entrenament intervàl·lic aeròbic (EIA) semisupervisat juntament amb l’assessorament sobre hàbits adequats en la capacitat cardiorespiratòria quant a VO_2pic, consum d’oxigen en el punt de compensació respiratòria (VO_2PCR), pendent de VE-VCO₂ i PECO en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlic. Aquesta intervenció es va comparar amb l’entrenament continu d’intensitat entre baixa i moderada més assessorament sobre hàbits adequats (ECT) i amb només l’assessorament sobre hàbits adequats (AHA). Es va plantejar la hipòtesi que l’EIA mostraria millors resultats quant a millora de la CCR que l’ECT o l’AHA.

Materials i metodologia

Disseny

Es va dur a terme un assaig clínic controlat i aleatoritzat de tres grups (NCT02832453) en un entorn d’atenció primària durant un període de 16 setmanes, amb un seguiment a les 24 setmanes. Va incloure dos grups d’exercici semisupervisats amb diferents nivells d’intensitat d’exercici (EIA i ECT), així com un grup de control sense exercici (AHA) (Ensenyat et al., 2017, 2020).

Participants  

Inicialment, l’estudi va incloure 75 (26 homes, 49 dones) voluntaris sedentaris d’entre 34 i 55 anys. Els requisits d’admissió eren tenir entre 30 i 55 anys, passar la major part del temps de vigília de manera sedentària (asseguts o ajaguts) i presentar almenys un factor de risc cardiometabòlic (perímetre de cintura > 94.5 cm per als homes, i > 89.5 cm per a les dones; pressió arterial ≥ 130/ 85 mmHg; triglicèrids en plasma ≥ 150 mg/dl; HDL en plasma < 40 mg/dl per als homes i < 50 mg/dl per a les dones; glucosa en dejú ≥ 100 mg/dl). Es van excloure les persones amb problemes de salut greus (obesitat mòrbida, malalties cardiopulmonars importants, trastorns neuromusculars o psiquiàtrics) o malalties que poguessin contraindicar l’exercici físic (Ensenyat et al., 2017, 2020).

Els participants es van reclutar en centres d’atenció primària i a través d’anuncis en els mitjans de comunicació. Tots els participants van ser plenament informats dels procediments experimentals i van donar el seu consentiment informat per escrit abans d’inscriure-s’hi. A continuació, se’ls va assignar aleatòriament a un dels grups de l’estudi (EIA, ECT o AHA) (Figura 1).

Figura 1

Veure a mida completa

Els procediments de l’estudi van ser aprovats pel Comitè Ètic de Recerca Clínica de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAP) (número de registre: P15/122) i es van ajustar a la Declaració de Hèlsinki (Cook et al., 2003). La metodologia d’estudi va complir les directrius de CONSORT (Schulz et al., 2011).

Intervenció

L’assaig comprenia una intervenció de 16 setmanes i un seguiment al cap de 24 setmanes. Durant la fase d’intervenció, es va oferir a tots els grups assessorament sobre hàbits adequats, que va consistir en sis sessions en grup de 50 minuts i quatre sessions individuals de 40-50 minuts cada una (Ensenyat et al., 2017). Els dos grups d’exercici (EIA i ECT) també van emprendre un programa d’exercici físic semisupervisat. Aquest programa va consistir en 16 sessions d’entrenament en grup supervisades de 50 minuts de durada cada una i 32 sessions individuals sense supervisió. La freqüència de les sessions supervisades va anar disminuint al llarg de la intervenció, mentre anava augmentant la freqüència de les sessions individuals sense supervisió. Totes les sessions d’entrenament van constar de cinc parts: introducció, escalfament, part principal (vegeu més a baix), tornada a la calma i conclusió. La part principal diferia entre els grups d’EIA i d’ECT. Les sessions d’EIA van consistir en quatre repeticions de 4 minuts al 80 % del VO_2pic, alternades amb pauses actives de 2 minuts al 60 % del VO_2pic i van durar un total de 24 minuts de temps d’exercici efectiu, mentre que les sessions d’ECT van consistir en 40 minuts d’activitats d’intensitat moderada (60 % del VO_2pic).

No es van notificar molèsties ni incidències. L’assistència mitjana a les sessions d’exercici supervisat i a les sessions d’assessorament grupal i individual va ser del 71.9 % (DT = 20.2), 83.1 % (DT = 17.1) i 98.8 % (DT = 5.4) de les sessions ofertes, respectivament. No hi va haver diferències entre els grups d’estudi ni entre sexes.

Mesurament dels resultats

Els mesuraments dels resultats es van registrar a l’inici (T0 = setmana 0), després de la intervenció (T1 = setmana  16) i després del seguiment a les 24 setmanes (T2 = setmana 40).

Prova d’exercici cardiorespiratori graduat  

Els participants van completar una prova voluntària d’exercici màxim graduat en un cicloergòmetre (Monark 828E, Monark, Suècia). Després d’una fase d’escalfament de dos minuts a 10 W, la càrrega de treball va augmentar 20 W cada dos minuts fins que els participants van ser incapaços de mantenir la cadència preestablerta (60 rpm) o si s’observaven respostes anòmales (Balady et al., 2010).

Durant la prova, es van mesurar variables ergoespiromètriques utilitzant el sistema metabòlic Oxycon Mobile (Oxycon Mobile, Carefusion, Alemanya). Es van efectuar calibratges de gas abans de cada prova. La freqüència cardíaca es va mesurar amb un pulsòmetre de pit Polar 610s (Polar Electro YO, Kempele, Finlàndia). La tensió arterial es va prendre 30 segons abans de la finalització de cada etapa utilitzant un tensímetre automàtic per a la part superior del braç (Omron M, Omron Healthcare Europe B.V. Hoofddorp, Països Baixos). Abans de finalitzar la fase, els participants van comunicar la seva percepció subjectiva de l’exercici utilitzant l’escala CR-10 de Borg (Borg i Kaijser, 2006). La cronotropia superior al 85 % (Balady et al., 2010) i la taxa d’intercanvi respiratori (TIR) > 1.1 es van utilitzar com a criteris per haver assolit l’esforç màxim.

L’obtenció de dades es va dur a terme en una sala de laboratori ben ventilada. Es va indicar als participants que fessin dejú i evitessin el consum de cafeïna durant les dues hores prèvies a la prova, i se’ls va demanar que evitessin qualsevol exercici extenuant el dia anterior a la prova.

Mides màximes

Es van comunicar les dades ergoespiromètriques màximes (pic) de càrrega de treball (CT), consum d’oxigen (VO₂), producció de diòxid (VCO₂), ventilació (VE), freqüència cardíaca (FC), pressió arterial (pressió arterial sistòlica [PAS]), pressió arterial diastòlica [PAD] i pressió arterial mitjana [PAM]).

Mesures independents de l’esforç

Per avaluar la capacitat d’exercici submàxima, es va obtenir el punt de compensació respiratòria (PCR) mitjançant un augment concomitant dels dos equivalents ventilatoris (VE-VO₂ i VE-VCO₂) i una disminució de la pressió parcial de CO₂ (P_ETCO₂) després d’un replà (Beaver et al., 1986). Dos observadors van calcular aquest punt de manera independent i ho van corroborar posteriorment.

El pendent de l’eficiència ventilatòria es va obtenir mitjançant una anàlisi de regressió lineal de la relació entre la ventilació (VE) i la producció de diòxid de carboni (VCO₂) amb totes les dades de l’exercici (Arena et al., el 2003). El pendent de l’eficiència del consum d’oxigen (PECO) es va calcular amb totes les dades de l’exercici segons Baba et al. (1996) duent a terme una anàlisi de regressió lineal de la relació entre VO₂ i el logaritme de VE (VO₂ = alog₁₀VE + b).

Indicadors de risc cardiometabòlic i hàbits

Es va calcular una puntuació de gravetat de la síndrome metabòlica (PGSM) contínua, segons el que van descriure Wiley i Carrington (2016). La puntuació conté sis factors de risc: perímetre de cintura (PC), concentració de triglicèrids (CT), concentració de colesterol de lipoproteïnes d’alta densitat (HDL, per les sigles en anglès), glucèmia, pressió arterial sistòlica (PAS) i pressió arterial diastòlica (PAD). El PC es va mesurar per triplicat seguint les directrius de l’OMS (2011). Les mostres de sang per determinar les xifres de CT, HDL i glucosa es van obtenir després d’un dejuni nocturn i es van analitzar amb mètodes automatitzats a l’hospital universitari. La pressió arterial (PA) es va mesurar a nivell de l’artèria braquial del braç dominant utilitzant un dispositiu automatitzat (Omron M, Omron Healthcare Europe B.V. Hoofddorp, Països Baixos), amb el participant en posició asseguda relaxada. 

El comportament actiu i el sedentarisme es van avaluar objectivament utilitzant l’acceleròmetre ActiGraph GT3X+ (ActiGraph LLC, Pensacola, FL, EUA) durant set dies consecutius. Les dades dels acceleròmetres es van descarregar i es van analitzar amb el programa informàtic ActiLife 6.0 (ActiGraph, Pensacola, FL, EUA). Es van excloure de l’anàlisi les hores de son. Es van analitzar les dades per obtenir un índex global d’activitat física (nombre de passos diaris i com a magnitud vectorial [MV] en recomptes mitjans per minut [RMM]) i el percentatge de temps dedicat a realitzar diferents nivells d’activitat física (Troiano et al., 2008).

Es va completar un registre dietètic de 24 hores durant tres dies (dues entre setmana i un en cap de setmana) per controlar els hàbits alimentaris de cada participant. Per analitzar els registres dietètics, es va utilitzar el programa informàtic PCNCSNIS 1.0. Es va calcular l’índex d’alimentació saludable (IAS) per avaluar l’estat dietètic dels participants (Basiotis et al., 2002).

Mètodes estadístics

Per determinar la mida de la mostra d’aquest estudi, es va dur a terme una anàlisi de potència amb G*Power 3.1. (Faul et al., 2007) i els resultats obtinguts per Tjonna et al. (2008) en una intervenció supervisada d’exercici físic dirigida a persones amb síndrome metabòlica. A fi de detectar els canvis esperats amb una hipòtesi bilateral, una mida de l’efecte esperat de d = .46, un α de risc de .05, una potència del 80 % i mesuraments repetits en 3 ocasions i 3 grups d’estudi; el nombre estimat de participants va ser de 48; 16 persones per grup d’estudi. La mostra actual de 62 persones es va considerar suficient per avaluar les hipòtesis plantejades en relació amb la CCR.

Es va comprovar la normalitat de les dades i, a continuació, es van utilitzar les proves de khi quadrat (χ²) i Kruskal-Wallis (K-W) per comparar els grups de l’estudi a l’inici (T0). Així mateix, es va fer una anàlisi per intenció de tractar tots els participants que van completar la prova d’exercici graduat a l’inici de l’estudi. Es van establir dos marcs temporals: eficàcia (al final de la intervenció; T1) i persistència (en el seguiment a les 24 setmanes; T2). Es van utilitzar les proves de Wilcoxon i Kruskal-Wallis per analitzar les diferències entre els grups d’estudi i els canvis al llarg del temps. Les variables contínues s’expressen com a mitjana i desviació típica (DT). Per la seva banda, les variables categòriques s’expressen com a recomptes (n) i percentatges (%), llevat que s’especifiqui el contrari.

Es va utilitzar la correlació de Pearson (r) per avaluar les associacions entre les variables quantitatives.

La significació es va fixar en p < .05. Per a totes les anàlisis, es va utilitzar SPSS 17.0 (SPSS, Chicago, IL, EUA).

Resultats

Participants

61 participants (23 homes i 38 dones) d’edats compreses entre els 34 i els 52 anys (M = 44.6; DT = 4.6) van superar la prova inicial d’exercici graduat (Figura 1). No hi va haver diferències entre els grups de l’estudi quant a activitat física, hàbits dietètics o altres factors de risc cardiometabòlic a l’inici de l’estudi.

Resultats en matèria de risc cardiometabòlic i hàbits

Es va observar un efecte temporal significatiu per a PGSM sense efecte grupal (Taula 1). Es va observar una petita disminució significativa de la puntuació de PGSM després de la intervenció. Els canvis van persistir durant el seguiment: el 34.4 % i el 35.7 % dels participants van reduir la seva puntuació de PGSM en almenys 0.5 punts en T1 i T2. Els efectes van ser similars en tots els grups de l’estudi. 

Els participants van portar l’acceleròmetre durant 6.98 (DT = 0.6) dies i 820.9 (DT = 7) minuts al dia. Es va observar un efecte temporal significatiu per a passos/dia, activitat global, temps sedentari, AFMV i IAS sense efecte grupal (Taula 1). 

Taula 1

Puntuació de risc de síndrome metabòlica i mesures en qüestió d’hàbits a l’inici (T0), després de la intervenció (T1) i en el seguiment al cap de 24 setmanes (T2) (n = 61).

Veure Taula

Figura 2

Veure a mida completa

Prova d’exercici cardiorespiratori graduat

Seixanta-un participants van completar l’avaluació inicial mitjançant proves cardiorespiratòries. Quaranta-tres (70.5 %) participants la van superar i van assolir els criteris d’esforç màxim. Tal com mostra la Figura 2, aquests participants també van assolir els nivells d’esforç màxim en T1 i T2 (supòsit A). Els altres 18 participants (29.5 %) van haver d’abandonar la prova inicial a causa d’una resposta anormal de la tensió arterial (supòsit B i supòsit C). No hi va haver diferències entre els grups d’estudi quant als motius per abandonar la prova cardiorespiratòria (χ² = 1.431, p = .489). 

Considerem que no és possible analitzar les dades dels valors màxims amb tots els participants/supòsits en una mateixa categoria. Per això, hem dividit l’anàlisi de VO_2pic en tres supòsits (Taula 2). Les dades independents de l’esforç s’han analitzat amb tots els participants en una mateixa categoria.

Taula 2

Dades de les proves de capacitat cardiorespiratòria a l’inici (T0), després de la intervenció (T1) i en el seguiment al cap de 24 setmanes (T2).

Veure Taula

VO_2pic

Supòsit A: A l’inici (T0), no hi va haver diferències significatives entre els grups d’estudi en relació amb els valors pic. La taxa d’intercanvi respiratori pic (TIR_pic) (M = 1.19, DT = 0.07), la cronotropia (M = 85.5 %, DT = 17.7) i els valors de Borg CR-10 (M = 7.8, DT = 1.8) suggereixen un alt nivell d’esforç durant la prova. 

Es va observar un efecte temporal significatiu per a la càrrega de treball màxima (CT_pic) sense efecte grupal (Taula 3a). Malgrat aquesta millora, el VO_2pic no va canviar després de la intervenció ni en el seguiment. Els augments mitjans del VO_2pic van tendir a ser millors en el grup EIA, però els canvis van ser inferiors al llindar clínic de 3.5 ml/kg/min (Figura 3). No obstant això, el percentatge de participants que van millorar el seu VO_2pic per sobre d’aquest llindar va ser més gran en el grup EIA (36 %) que en els altres grups (ECT = 28 %; AHA = 8 %). Durant el seguiment, la millora va persistir en el 28 % dels participants de l’EIA, però només en el 5 % i el 18 % dels participants dels grups d’ECT i l’AHA.

Figura 3

Veure a mida completa

Taula 3a

Dades de les proves de capacitat cardiorespiratòria a l’inici (T0), després de la intervenció (T1) i en el període de seguiment de 24 setmanes (T2) per al supòsit A (n = 43).

Veure Taula

Supòsit B: Tal com mostra la Figura 2, onze participants van haver d’abandonar la prova inicial (valors de TIR_pic [M = 1.02, DT = 0.11], cronotropia [M = 60.8 %, DT = 21.4], Borg CR-10 [M = 5.3, DT = 2.0]). No es van observar diferències amb significació estadística entre els grups d’estudi. Al final de la intervenció, aquests participants van millorar la seva adaptació a l’esforç i van assolir l’esforç màxim tan bé com en el seguiment. Es va observar un efecte temporal positiu moderat per a VO_2pic sense efectes grupals de l’estudi (Taula 3b). Set participants (63.6 %) van millorar el seu VO_2pic en almenys 3.5 ml/kg/min al final de la intervenció i aquest va continuar sent elevat en sis d’ells quan es va fer l’avaluació de seguiment.

Taula 3b

Dades de les proves de capacitat cardiorespiratòria a l’inici (T0), després de la intervenció (T1) i en el seguiment al cap de 24 setmanes (T2) per al supòsit B (n = 11).

Veure Taula

Supòsit C: Sis participants van haver d’abandonar la prova d’exercici cardiorespiratori a l’inici i al final de la intervenció, però van poder assolir els criteris màxims en el seguiment (valors de TIR_pic [M = 1.2, DT = 0.09], cronotropia [M = 94.6 %, DT = 12.1], Borg CR-10 [M = 7.3, DT = 1.].

Tot i que al final de la intervenció (T1) aquests participants van haver d’abandonar la prova cardiorespiratòria, VO_2pic va mostrar un gran augment significatiu. En el seguiment, VO_2pic va millorar encara més, i els 6 participants van augmentar VO_2pic en més de 3.5 ml/kg/min (Taula 3c).

Taula 3c

Dades de la prova de capacitat cardiorespiratòria a l’inici (T0), després de la intervenció (T1) i en el seguiment al cap de 24 setmanes (T2) per al supòsit C (n = 6).

Veure Taula

Dades independents de l’esforç

Es van observar millores petites però significatives en CT_PCR, VO_2PCR i PECO al final de la intervenció sense efecte grupal. Aquests augments no persistien en el seguiment. Tot i així, considerant només els supòsits B i C; CT_PCR, VO_2PCR i PECO van mostrar augments grans i persistents. No es van apreciar diferències entre els grups d’estudi. No es va observar cap efecte temporal en el pendent de VE-VCO₂.

Discussió i conclusió

El present estudi avalua l’eficàcia d’una intervenció de 16 setmanes d’un programa d’exercici d’entrenament intervàl·lic aeròbic (EIA) semisupervisat juntament amb assessorament sobre hàbits adequats sobre la capacitat cardiorespiratòria (CCR) quant a VO_2pic, VO_2PCR, pendent de VE-VCO₂ i PECO, en adults sedentaris amb factors de risc cardiometabòlic. La intervenció es va dur a terme en un entorn extraacadèmic i es va comparar amb l’entrenament continu d’intensitat entre baixa i moderada més assessorament sobre hàbits adequats (ECT) i només amb assessorament sobre hàbits adequats (AHA).

L’EIA va ser ben acceptat pels participants, amb nivells bastant alts de compliment de les sessions d’exercici. Tots els grups de l’estudi van mostrar lleugers descensos comparables en PGSM i canvis positius en els hàbits que van persistir a mitjà termini. 

Així mateix, tots els programes d’intervenció van induir canvis significatius en les variables de CCR. Encara que els efectes de la intervenció d’EIA sobre CCR i l’adaptació fisiològica a l’esforç no van diferir substancialment respecte a l’ECT o l’AHA, el nombre de participants que van augmentar el seu VO_2pic va ser lleugerament superior. Els canvis en VO_2pic diferien en funció de si l’adaptació fisiològica a les proves d’exercici màxim graduat era satisfactòria o no a l’inici de l’estudi. La intervenció va ser més eficaç en les persones amb una pitjor adaptació fisiològica a l’exercici graduat. Tots els programes d’intervenció van causar augments significatius comparables no persistents en el VO_2UV, cap canvi en el pendent de VE-VCO₂ i millores persistents en el PECO.

Diversos estudis recents han demostrat que l’EIAI és eficaç per produir millores entre lleus i moderades en VO_2pic/VO_2màx. després de períodes d’entre 4 setmanes (12 sessions) i 16 setmanes (48 sessions) (Blackwell et al., 2017). Dues metaanàlisis anteriors van informar de més efectes de l’entrenament d’alta intensitat en comparació amb l’entrenament moderat-continu (Milanović et al., 2015; Pattyn et al., 2014). 

Aquests estudis van ser majoritàriament supervisats i només van informar de les dades de les persones que van assolir l’exercici limitat pels símptomes en la prova de CCR. Van informar d’augments de VO_2pic que oscil·laven entre el 9 i el 27 % (Blackwell et al., 2017; Guio de Prada et al., 2019b). Aquestes xifres són més elevades que les nostres. Tanmateix, el present estudi difereix dels altres pel seu caràcter semisupervisat i per la freqüència setmanal descendent de les sessions supervisades. Així mateix, ja que la majoria d’estudis només inclouen persones que van completar almenys el 85 % de les sessions d’entrenament, no es pot descartar que aquestes xifres tan altes fossin degudes a l’exclusió de l’anàlisi de les persones que no van aconseguir resultats positius. Les nostres dades concorden amb Blackwell et al. (2017), que van observar una millora inferior del VO_2pic en el grup que va entrenar a casa (≈ 10 %) que en el grup que va rebre entrenament d’exercici supervisat (≈ 20 %). 

Si bé la intensitat de l’exercici sembla que és un factor crític per millorar la CCR, el nivell inicial de CCR determina la intensitat individual de l’exercici necessària per generar augments amb significació clínica. Les persones amb baixa forma física (CCR < 10 equivalent metabòlic [EM]) necessitaran una intensitat d’entrenament del 50 % de reserva de freqüència cardíaca (RFC) o de reserva de VO₂ (VO₂R), mentre que una persona amb bona forma física (CCR > 14 EM) necessitarà una intensitat superior (> 85 % de RFC o VO₂R) (Ross et al., 2016). Això podria explicar per què els participants que a l’inici van assolir els criteris d’esforç màxim no van millorar el seu VO_2pic. En aquests participants, és possible que la càrrega total d’entrenament hagi estat massa baixa per generar grans canvis en la VO_2pic en els grups d’estudi. No obstant això, el fet que el nombre de participants en EIA que van millorar el seu VO_2pic fos més gran que en ECT i AHA sembla que dona suport a la hipòtesi que fins i tot un EIA semisupervisat pot ser més eficaç que ECT i AHA. 

En canvi, en el cas dels participants que presentaven una mala adaptació a l’esforç graduat a l’inici de l’estudi, és possible que la càrrega d’entrenament o fins i tot el canvi en l’estil de vida fossin suficients per generar una millor resposta a l’esforç. Així, en aquest cas, es van registrar grans millores en el VO_2pic en tots els grups de l’estudi. Això concorda amb les troballes de la metaanàlisi de Milanović (Milanović et al., 2015) que van revelar una probable millora moderadament superior en el VO_2màx. per als participants amb una CCR inicial més baixa (tant per a l’entrenament d’alta intensitat com per al de resistència).

Una forma física cardiorespiratòria baixa (VO_2pic) és un fort factor de predicció independent de mortalitat prematura (Lee et al., 2010) que s’ha relacionat amb un risc més gran de síndrome metabòlica (Lee, 2020), per la qual cosa fins i tot petites millores de la CCR poden tenir efectes positius sobre la salut. 

La majoria de les activitats de la vida diària no requereix un esforç màxim; per això, s’ha proposat que els indicadors de la capacitat d’exercici submàxima podrien ser interessants des del punt de vista de la salut (Balady et al., 2010). Els llindars ventilatoris (UV i PCR) són índexs de la capacitat d’exercici submàxima d’ús freqüent. En el camp de l’exercici i la salut, diversos estudis informen d’augments de la càrrega de treball i del VO₂ assolit en el primer llindar ventilatori (UV) en persones sedentàries (Blackwell et al., 2017) o en pacients amb síndrome metabòlica (Guio de Prada et al., 2019a) o amb ICC (Kemps et al., 2010). Que sapiguem, pocs estudis han analitzat els efectes de l’entrenament sobre el segon llindar ventilatori (PCR). Guio de Prada et al. (2019b) van informar d’un augment del UV i del PCR després d’EIAI en 76 persones sedentàries amb obesitat. Els nostres resultats confirmen que el PCR també és sensible als efectes de l’entrenament semisupervisat, però els canvis no són persistents. 

El pendent de VE-VCO₂ reflecteix la ventilació per a una determinada producció de VCO₂ (Akkerman et al., 2010) i s’ha considerat un indicador de la CCR i un factor de predicció de la mortalitat en pacients amb insuficiència cardíaca crònica (ICC). En el present estudi, cap dels tres programes d’intervenció no va influir en el pendent de VE-VCO₂. Les nostres dades concorden amb altres estudis que no han observat canvis en el pendent de VE-VCO₂ després de l’entrenament amb exercici en pacients amb malalties cardiovasculars (Kemps et al., 2010; Nilsson et al., 2019; Pattyn et al., 2014), però contrasten amb d’altres que van informar de disminucions del pendent de VE-VCO₂ en persones amb valors elevats (> 35) a l’inici (Van Laethem et al., 2007). Així doncs, els possibles canvis generats per l’entrenament podrien ser més limitats en els participants amb valors de pendent dins de l’interval normal de 20-30. Tot i així, Anaya (Anaya et al., 2009) ha informat d’una tendència significativa dependent de la dosi per als canvis del pendent de VE-VCO₂ en dones postmenopàusiques. 

En el present estudi, l’absència de canvis en el pendent de VE-VCO₂ es podria atribuir a una càrrega d’entrenament massa baixa com per generar canvis en el pendent de VE-VCO₂ o, com a alternativa, es podria deure al fet que el pendent de VE-VCO₂ no és prou sensible als efectes de l’entrenament amb exercici en persones sedentàries amb valors de pendent inferiors a 30.

El PECO es considera una mesura integrada que reflecteix la coordinació dels sistemes pulmonar i cardiovascular i l’extracció d’O₂ durant l’exercici (Balady et al., 2010). Les nostres dades mostren que tots els programes d’intervenció van generar millores significatives comparables en el PECO. Sembla que el PECO pot ser més sensible al canvi que el pendent de VE-VCO₂. Les dades són coherents amb altres estudis que han informat de millores similars en el PECO després d’intervencions d’entrenament amb exercici en pacients amb malalties cardiometabòliques (Kemps et al., 2010; Nilsson et al., 2019). Tanmateix, en un altre estudi (Mourot et al., 2004), en el qual les participants eren dones joves sanes i físicament actives, 18 sessions d’entrenament de resistència intermitent no van tenir efectes sobre el PECO ni sobre el pendent de VE-VCO₂, malgrat que hi va haver augments significatius del VO_2pic i del VO_2UV. 

La naturalesa semisupervisada de l’entrenament es podria considerar una limitació. En aquest estudi, els participants van estar estretament supervisats per un professional de l’activitat física al principi del programa, però amb el temps havien de ser més autònoms. Això pot explicar la falta de més efectes dels programes d’entrenament amb exercici sobre la capacitat cardiorespiratòria (VO_2pic, VO_2PCR, pendent de VE-VCO₂ i PECO) en comparació amb el grup d’AHA o altres estudis. Som conscients que no vam fer un seguiment adequat dels participants durant les sessions individuals sense supervisió. L’incompliment de la càrrega d’entrenament prevista podria donar lloc a estímuls d’entrenament inferiors i, per tant, a adaptacions inferiors. Per a futurs treballs de recerca, recomanem augmentar el nombre de sessions de formació supervisades i reforçar el seguiment de les sessions individuals sense supervisió amb estratègies com ara plataformes de comunicació electròniques.

Un dels principals punts forts d’aquest estudi va ser que la intervenció de 16 setmanes va combinar el programa d’entrenament d’exercici semisupervisat amb l’assessorament sobre hàbits adequats per promoure un canvi de comportament. Aquest estudi és únic ja que, a diferència d’altres estudis d’EIA, no només té en compte l’exercici físic, sinó que també el vincula a estratègies que promouen el canvi de comportament i la capacitació, i avalua la persistència a mitjà termini dels efectes. La majoria de les intervencions d’EIA s’han fet en un entorn experimental molt controlat durant un període de temps limitat i només informen dels seus efectes immediats. En el present estudi, diversos canvis beneficiosos (CCR i hàbits), en particular en les persones amb un nivell inferior de forma física (VO_2pic, PECO), van persistir en el seguiment al cap de 24 setmanes.

En conclusió, l’estudi demostra que una intervenció de 16 setmanes d’EIA semisupervisat juntament amb assessorament sobre hàbits adequats (1) podria ser  una estratègia susceptible de traduir-se en el programa d’exercici en el món real dirigit a persones sedentàries amb factors de risc cardiometabòlic; i (2) va tenir  la mateixa eficàcia que els programes d’ECT o AHA en l’augment del VO_2pic en persones amb baixa forma física, encara que el nombre de persones que van aconseguir resultats positius va ser més gran en el grup d’estudi d’EIA que en els d’ECT o AHA; i (3) va ser tan eficaç com ECT o AHA en la millora de les variables independents de l’esforç com el VO_2PCR, i el PECO. Tot i així, (4) cap dels tres programes d’intervenció no va afectar el pendent de VE-VCO₂.

Glossari

AFMV: activitat física entre moderada i intensa
CCR: capacitat cardiorespiratòria 
ECT: entrenament continu tradicional
EIA: entrenament intervàl·lic aeròbic
EIAI: entrenament intervàl·lic d’alta intensitat
EM: equivalent metabòlic
FC: freqüència cardíaca
IAS: índex d’alimentació saludable
MV: magnitud vectorial
PAD: pressió arterial diastòlica
PAM: pressió arterial mitjana
PAS: pressió arterial sistòlica
PCR: punt de compensació respiratòria
PECO: pendent de l’eficiència del consum d’oxigen
PECP: prova d’esforç cardiopulmonar
Pendent de VE-VCO₂: índex d’eficiència ventilatòria
P_ET CO₂: pressió parcial de CO₂
PGSM: puntuació de gravetat de la síndrome metabòlica
RMM: recomptes mitjans per minut
S: sedentarisme
SM: síndrome metabòlica
TIR: taxa d’intercanvi respiratori
VCO₂: producció de diòxid de carboni
VE: ventilació
VE-VCO₂: equivalent ventilatori de CO₂
VE-VO₂: equivalent ventilatori del consum d’oxigen
VO₂: consum d’oxigen
VO_2PCR: consum d’oxigen en el punt de compensació respiratòria
VO_2pic: consum d’oxigen pic