Resum

Aquesta tesi es va centrar en les organitzacions esportives voluntàries, específicament en la figura del club esportiu, el qual exerceix un rellevant rol en el foment de l’esport i l’activitat física, actuant com a dinamitzador de pràctiques democràtiques, de desenvolupament personal i col·lectiu, entre altres funcions.
La pregunta bàsica del projecte va ser: ¿en quina situació es troben i quines són les característiques dels clubs esportius xilens?
En l’àmbit teòric, es va dissenyar un model de quatre dimen­sions que abordava els clubs des d’una perspectiva externa a una interna, i des de l’aspecte general a l’específic. Per estructurar aquest model, es va recórrer a les teories del Tercer Sector, de l’Elecció Institucional i dels stakeholders, el marc legal i administratiu i les característiques constitutives dels clubs.
L’estudi va ser descriptiu, exploratori i de tall transversal. Es va aplicar una enquesta presencial al president del club, utilitzant un qüestionari que tenia com a base un de realitzat a Catalunya al qual es van efectuar les adaptacions necessàries perquè respongués a la realitat xilena. La mostra va ser probabilística, aleatòria, estratificada, amb afixació proporcional i va estar composta per 150 clubs de la Regió del Biobío a Xile. Per a l’anàlisi de les dades es va emprar l’estadística descriptiva, i per generar la tipologia dels clubs es va recórrer a l’anàlisi per conglomerats.
Com a resultats rellevants, es va determinar que els clubs apareixien sobretot quan la societat xilena presen­tava millors condicions per a la seva constitució i desenvolupa­ment. Quan a les característiques es va determinar el següent: hi havia un baix nivell de professionalització i poca especialització; es concretaven els processos de participació democràtica fonamentals; existia una baixa participació femenina en tots els àmbits; la majoria dels clubs tenien una estructura petita de persones; presentaven una oferta esportiva principal limitada, però diversa en activitats alternatives; el treball voluntari era present en la majoria dels clubs però el nivell era baix en relació amb la mida que tenien; hi havia una escassa presència de professionals i personal remunerat; posseïen baixos pressupos­tos i depenien molt dels recursos públics, la qual cosa es reflectia en l’alta relació que tenien amb l’Estat. Els resultats permeten indicar que els clubs xilens es troben en una etapa d’associacionisme incipient o en desenvolupament adaptant-se a les demandes del sistema esportiu, demostrant una gran diversitat en funció de les característiques analitzades. Les dades anteriors permeten afirmar que no existeix un tipus “únic” de club.