Resum

L’interès per l’entrenament integrat és creixent i per augmentar la seva eficàcia resulta clau conèixer com es produeix el procés d’integració en els sistemes vius. Generalment, se sol assumir que el tipus d’integració que es dóna en l’organisme i entre els components de l’entrenament és sumatòria i lineal; és a dir, està caracteritzada per relacions proporcionals, fixes i invariables en el temps, com les que es donen en qualsevol artefacte tècnic. Aquest model d’integració, basat en la cibernètica clàssica, contrasta amb el model d’integració dinàmica i no lineal, assentat en la neurociència, la teoria de sistemes dinàmics no lineals i la dinàmica ecològica. Alguns principis de la integració dinàmica i no lineal com l’autoorganització, el seu caràcter no proporcional i no conscient i la seva integració contextual en diferents escales acostumen a ignorar-se sistemàticament en les metodologies d’entrenament més habituals. L’objectiu d’aquest treball és presentar els principis dinàmics de l’entrenament integrat per promoure l’emergència de metodologies més eficaces i eficients i alhora més respectuoses amb els esportistes i els equips.