Efecte de les dimensions del camp sobre la continuïtat en situacions reduïdes en voleibol

Felipe Menezes-Fagundes

Cristòfol Salas-Santandreu

Raúl Hileno

Pere Lavega-Burgués

Resum

La iniciació esportiva mitjançant situacions reduïdes en els esports de cooperació-oposició s’ha mostrat com una estratègia pedagògica efectiva. Els entrenadors o educadors modifiquen alguns trets de la lògica interna, com l’espai de joc, per afavorir l’adaptació de l’esport a les possibilitats dels jugadors i desenvolupar els principis de joc específics. Aquest estudi va buscar com a objectiu avaluar l’efecte de les dimensions de l’espai de joc en el principi de joc de continuïtat en la iniciació al voleibol en situacions reduïdes. Hi van participar 136 estudiants universitaris mitjançant un estudi experimental amb disseny creuat simple. Es va analitzar la influència de camps més amples (4.5 m x 6 m; 27 m²) en comparació amb camps més estrets (6 m x 4.5 m; 27 m²) sobre quatre variables en situacions de 3 x 3: nombre de contactes, possessions, sistemes completats i ús de la passada de dits en la primera acció de cada possessió o sistema de joc. Es van construir models de regressió lineal multinivell d’efectes mixtos. Els resultats van revelar un increment significatiu en totes les variables analitzades favorable a la pista ampla. Es va trobar que la dimensió del camp incrementa significativament la continuïtat en situacions reduïdes de voleibol, respectivament de més a menys en les variables possessions, nombre de contactes, passada de dits en la primera acció i sistemes completats. Es va destacar la importància de considerar no únicament camps de joc més petits, sinó també les dimensions d’aquests en la iniciació esportiva en voleibol. 

Introducció

En l’àmbit de l’ensenyament esportiu, la recerca de mètodes i estratègies pedagògiques eficaces per potenciar l’aprenentatge esportiu planteja un desafiament constant (Abad-Robles et al., 2020; Fernández-Espínola et al., 2020; Hernández-Hernández et al., 2016). Les investigacions més recents sobre esports de cooperació-oposició indiquen que el procés pedagògic basat en situacions de joc és un enfocament efectiu (Abad-Robles et al., 2020; Miller, 2015). En aquest context, la investigació que avalua models d’ensenyament esportiu ofereix evidències fonamentals per a la formació i el desenvolupament de les competències dels participants (BBarba-Martín et al., 2020; Ortiz et al., 2023).

Segons els principis de la teoria de l’acció motriu, el professorat i els entrenadors han de conèixer en profunditat els trets distintius de la lògica interna de l’esport, per introduir modificacions en les relacions que el jugador establirà amb els altres participants, l’espai, el temps i el material (Parlebas, 2001). Aquestes modificacions permetran que els jugadors adaptin les seves conductes motrius davant de nous reptes que activen de manera unitària la seva personalitat (en les dimensions decisional, afectiva, relacional i orgànica) (Lavega-Burgués, 2007; Ureña-Espa et al., 2022). D’aquesta manera, s’establirà una correspondència lògica entre les situacions d’ensenyament-aprenentatge i l’adquisició dels principis de joc, eixos vertebradors dels models d’ensenyament basat en el joc (Martínez-Santos et al., 2020; Menezes-Fagundes et al., 2021; Palao-Andrés i Guzmán-Morales, 2008; Ureña-Espa et al., 2022)

Aquestes adaptacions de les situacions de joc aplicades a partir del model comprensiu (Teaching Games for Understanding), se solen expressar mitjançant dos principis pedagògics fonamentals: la modificació per representació i per exageració (Thorpe et al., 1986). La modificació per representació implica recrear condicions similars a les de l’esport formal, incorporant habitualment canvis com, per exemple, una reducció de l’espai de joc, del nombre de jugadors, o de la forma de manipulació del material. L’objectiu és que els participants s’enfrontin a desafiaments semblants que experimentarien en un partit, intentant resoldre els problemes plantejats mitjançant l’aplicació del conjunt de principis bàsics de joc, però considerant l’adaptació de les situacions de joc a les seves capacitats (Thorpe et al., 1986). D’altra banda, la modificació per exageració consisteix a ressaltar o emfatitzar certs trets interns d’una situació de joc per tal de destacar un principi de joc determinat o una acció específica. Aquesta manipulació dels elements de la lògica interna del joc possibilita la creació de situacions d’aprenentatge específiques, en les quals els jugadors aconsegueixen comprendre i aplicar de manera més efectiva certs principis o accions estratègiques en comparació amb el context de l’esport formal (Thorpe et al., 1986). 

Hi ha evidències científiques dels efectes que origina la modificació de l’espai sobre l’aprenentatge tàctic i tècnic dels esports de cooperació-oposició, la qual cosa constitueix una temàtica d’interès científic (Rico-González et al., 2020). Els estudis duts a terme (majoritàriament en esports d’invasió) constaten una millora significativa del comportament tacticotècnic en futbol, bàsquet, handbol, hoquei, entre d’altres (Rocha et al., 2020a). La manipulació de l’espai en diferents situacions de joc origina diferents efectes en l’ocupació, l’exploració i la dominació del camp de joc, la circulació de la pilota, el rendiment d’accions tècniques, la presa de decisions i de comportaments tàctics específics (Dello Iacono et al., 2018; Ric et al., 2017; Rico-González et al., 2020; Timmerman et al., 2017).

No obstant això, encara són escasses les investigacions que examinin els efectes de la modificació dels elements de la lògica interna en esports d’espai dividit (Menezes-Fagundes et al., 2024; Palao-Andrés i Guzmán-Morales, 2008; Rocha et al., 2020a). En el cas concret d’esports com el voleibol, cal més evidències científiques per demostrar com es pot millorar l’adquisició de principis de joc fonamentals en la iniciació esportiva, com ara la continuïtat, la iniciativa i la finalització (Contreras-Jordán et al., 2007; Ureña-Espa et al., 2022). 

Els jugadors poc experimentats habitualment tenen dificultats per mantenir seqüències de joc prolongades. Per això aprendre a donar continuïtat al joc és un saber fonamental en les etapes inicials (Arias-Estero, 2008; Ureña-Espa et al., 2013, 2022). Aquesta continuïtat en el voleibol consisteix a mantenir una seqüència ininterrompuda d’accions durant el joc (Ureña-Espa et al., 2013). Per tant, és imperatiu que les situacions d’aprenentatge proposades ofereixin un nivell mínim de continuïtat per garantir el desenvolupament de les habilitats dels jugadors i la comprensió dels principis de joc que s’apliquen en cada tasca (Arias-Estero, 2008). 

Entre els diferents principis de joc, Hopper (1998) defineix la consistència com la capacitat de reexpedir el mòbil al camp contrari, la qual cosa afavoreix la continuïtat de les jugades. L’existència i pertinència d’aquest principi de joc subratlla la necessitat de proporcionar situacions d’aprenentatge que promoguin la capacitat de mantenir un nivell mínim de continuïtat (Ureña-Espa et al., 2013).

Tot i així, no tenim coneixement que hi hagi investigacions que hagin examinat explícitament l’efecte de la dimensió de la pista en relació amb el principi de joc de la continuïtat en la iniciació esportiva. Tenint en compte aquest marc teòric, la present investigació té per objectiu avaluar els efectes de les dimensions de l’espai de joc en el principi de joc de continuïtat, en la iniciació al voleibol en situacions reduïdes. Es planteja la hipòtesi següent: en camps d’una mateixa dimensió, els espais amb més amplitud generaran més continuïtat respecte a pistes amb més profunditat. 

Mètode

Participants

En total hi van participar 136 estudiants universitaris amb una edat mitjana de 20.85 (DE = 2.44 anys), dels quals 46 eren dones (33.82 %) i 90 homes (66.18 %). El criteri d’inclusió va ser que els participants no tinguessin historial esportiu associat al voleibol federat. Tots els estudiants van acceptar participar a l’estudi i van firmar el consentiment informat. Aquesta investigació va ser aprovada pel Comitè d’Ètica de Recerques Clíniques del Consell Català de l’Esport el 2022 (Codi 011/CEICGC/2022). A més, va seguir les directrius ètiques establertes a la Declaració de Hèlsinki. 

Sobre les unitats d’observació, es van considerar 38 partits, la qual cosa va totalitzar 1,072 punts analitzats, que van compondre la mostra d’aquesta investigació.

Disseny i procediments 

Per conèixer l’efecte d’una variable categòrica binària (dimensió del camp) sobre una variable resposta quantitativa (continuïtat) es va aplicar un estudi experimental amb un disseny de seqüència creuada AB-BA (crossover design). Es va utilitzar l’observació com a tècnica per obtenir dades en el marc de la metodologia experimental. Els participants es van dividir en cinc grups classe. Cada grup classe es va organitzar en equips compostos entre tres i cinc jugadors. Per homogeneïtzar els nivells de joc dels equips, prèviament es van utilitzar situacions d’1 x 1 per classificar-los per diferents nivells (d’1 a 8). Aquesta acció va originar la identificació de 38 equips amb un nivell similar. 

Cada enfrontament es va desenvolupar en dos espais de joc diferents, pista ampla i estreta. La pista ampla tenia unes mesures de sis metres d’ample per quatre metres i mig de llarg (6 m x 4.5 m), mentre que la pista estreta mesurava quatre metres i mig d’ample per sis metres de llarg (4.5 m x 6 m). Per tant, l’espai de joc total en cada situació era de 27 m², les dimensions del qual es modificaven. D’aquesta manera, dues classes (vuit enfrontaments) van fer la seqüència ample-estret, mentre que les tres classes restants (11 enfrontaments) van fer la seqüència inversa. Es va jugar un set de vuit minuts en cada pista, amb un període de rentat (wash-out) de cinc minuts entre ambdós partits. A l’inici de la segona situació, es va mantenir la mateixa rotació inicial adoptada en la primera situació. Els equips amb més de tres jugadors van fer canvis constants d’un jugador en cada rotació. 

L’assignació de la seqüència de pistes adoptada per a cada grup es va fer de manera aleatoritzada. Tots els partits es van gravar amb càmeres Sony Handycam (model HDR-CX405) des d’un pla picat i en posició perpendicular a la xarxa, per afavorir l’anàlisi observacional posterior.

Les situacions de joc constaven d’enfrontaments 3 x 3, amb les següents regles d’acció: servei de seguretat (servei des de baix) o mitjançant una passada de dits darrere de la línia de fons; màxim tres serveis per jugador (quan algun jugador arribava a aquesta marca, l’equip feia una rotació i mantenia el servei); i canvi de costat cada set punts. En les dues situacions, la xarxa estava situada a una alçada de 2.35 metres. 

Es van observar 38 partits, considerant 19 enfrontaments entre els equips en cada una de les pistes. Es va utilitzar el disseny de la pista com a variable independent i quatre variables dependents vinculades a la continuïtat del joc (vegeu taula 1).  

Taula 1

Descripció de les variables estudiades.

Veure Taula

Finalment, es van observar 1,072 jugades o intercanvis de joc a partir de l’instrument d’observació ad hoc,amb els criteris d’observació exposats a la taula 1. L’anàlisi es va registrar amb el programa Microsoft Excel. Per al procés de fiabilitat del registre observacional, dos observadors van fer proves pilot de manera conjunta per testejar l’instrument d’observació i, tot seguit, una prova de fiabilitat en què els dos observadors, de manera independent, van observar 411 punts de la mostra (38.34 %), que es va assolir un nivell de concordança excel·lent en totes les variables analitzades (contactes per intercanvis de joc: 0.980; possessions per punt: 0.962; sistemes completats per punt: 0.974; passada de dits en la primera acció: 0.850) (Fleiss, 1986).

Anàlisi estadística

Per analitzar les dades, es van condensar els 1,072 punts observats per generar una mitjana referent a cada una de les quatre variables observades per partit (vegeu Taula 2). Tot seguit, es van construir quatre models de regressió lineal multinivell d’efectes mixtos (multilevel mixed-effects linear regression). La variable independent (exposició) va ser la dimensió de la pista, ampla (= 1) i estreta (= 0). Les variables dependents (resposta) van ser nombre de contactes, possessions, sistemes de joc completats, nombre de passades de dits en la primera acció, elements que reflecteixen la continuïtat del joc. Es va considerar el camp estret com a categoria de referència a partir de la hipòtesi plantejada. Les covariables considerades van ser període i seqüència, i la possible variable de confusió va ser la diferència de marcador en finalitzar el partit.

Taula 2

Dades analitzades en els models mixtos.

Veure Taula

Les covariables període i seqüència originalment constitueixen un estudi de disseny creuat, on es busca neutralitzar possibles efectes externs sobre les variables dependents (Doménech, 2017). La covariable període compon el model per comprovar que el fet d’haver jugat una situació anterior (període 1) no impacta en els resultats trobats en la segona situació (període 2). Aquesta covariable reflecteix com aquests efectes capturen les possibles interaccions entre la intervenció, el període i el grup en les variables observades. La covariable seqüència pretén assegurar que l’ordre de disputa dels partits (ample-estret o estret-ample) no interfereix en les variables observades (Doménech, 2017). Els resultats no significatius en aquestes covariables apunten cap a la inexistència d’aquests efectes sobre les variables dependents i proporciona una prova més robusta de l’efecte de la variable independent. Finalment, en el procés de regressió, en inserir la possible variable de confusió “diferència del marcador”, es va identificar una diferència superior a 5 % en les mitjanes de les variables dependents i, per aquesta raó, es va afegir al model com a variable d’ajustament. 

Resultats

D’acord amb les dades presentades a la taula 3, en tots els models mixtos es va evidenciar un increment significatiu en la continuïtat de joc en les variables analitzades quan es va jugar en un camp ample en comparació amb una pista estreta (contactes per punt: 0.874, coeficient estandarditzat = .306, IC del 95 % [0.210, 1.539], possessions per punt: 0.414, coeficient estandarditzat = .352, IC del 95 % [0.128, 0.699]; sistemes completats per punt: 0.181, coeficient estandarditzat = .232, IC del 95 % [0.014, 0.348]; passada de dits en la primera acció: 0.129, coeficient estandarditzat = .271, IC del 95 % [0.005, 0.252]). Tots els resultats van ser estadísticament significatius (p < .05) i la mida de l’efecte va ser moderada en totes les variables estudiades (Fey et al., 2023).

Taula 3

Efecte de les dimensions del camp sobre les variables de continuïtat (models mixtos).

Veure Taula

Els models mixtos no van presentar diferències significatives sobre la covariable període, excepte en la variable tocs de dits en la primera acció defensiva. En aquest cas, els resultats del període 2 es van mostrar influïts pel període 1. En relació amb la covariable seqüència, no es va trobar cap diferència significativa en totes les variables, la qual cosa significa que no hi va haver interferència en els resultats independentment de l’ordre de la intervenció. Els resultats dels models mixtos, i l’estandardització dels coeficients obtinguts, es poden consultar a les taules 3 i 4, respectivament.

Taula 4

Estandardització dels coeficients dels efectes de la dimensió de les pistes sobre la continuïtat.

Veure Taula

Discussió

Aquest article va avaluar l’efecte de les dimensions de l’espai de joc en el principi de joc de continuïtat en la iniciació al voleibol en situacions reduïdes. Els resultats obtinguts van revelar diferències significatives favorables a la pista ampla en totes les variables relacionades amb la continuïtat del joc (nombre de contactes, nombre de possessions, nombre de sistemes completats i nombre de passades de dits en el primer toc per punt). 

En sotmetre aquestes dades al procés d’homogeneïtzació de coeficients, l’efecte més pronunciat es va manifestar en la variable possessions per punt, seguit per nombre de contactes per punt. Considerant que es va obtenir una mida de l’efecte mitjà en totes les variables, podem concloure que la pista ampla ha propiciat més continuïtat en comparació amb la pista de més longitud. 

No s’han trobat articles científics que hagin investigat específicament la incidència de la configuració de l’espai de joc sobre el principi de continuïtat. No obstant això, s’han identificat investigacions que han trobat correlacions significatives en els efectes de la configuració i l’ús de l’espai sobre la qualitat del joc en voleibol, que remeten a variables lligades a la continuïtat (Barsingerhorn et al., 2013; Gil-Arias et al., 2016; Jorge Rodrigues et al., 2022; Paulo et al., 2016; Rocha et al., 2020a, 2020b).

Rocha et al. (2020a) van identificar troballes semblants a les nostres en comparar el comportament tecnicotàctic en el side out (recepció, col·locació i atac) de juvenils masculins en dues situacions de 2 x 2 en un espai reduït (pista de 3 metres de llarg per 3 metres d’ample i pista de 2 metres de llarg per 4.5 d’ample). S’observa que en utilitzar la pista amb més amplitud es millora de manera significativa l’execució tècnica, l’ajustament i la presa de decisions en el side out. En canvi, quan es juga a la pista quadrada, els jugadors milloren l’efectivitat de la recepció. Els autors suggereixen que una pista més curta permet millorar l’acompliment tècnic en la recepció (Rocha et al., 2020a). En línia amb les nostres troballes, és plausible afirmar que, en crear situacions en pistes més amples que llargues, que afavoreixen l’execució, l’ajustament i la presa de decisions en el primer toc, es potencia la continuïtat del joc.

A diferència del nostre estudi, en què les dues pistes tenien la mateixa àrea total (27 m²), altres estudis van analitzar l’efecte de pistes de diferents mides sobre variables del joc. Jorge Rodrigues et al. (2022) van comparar l’acompliment tacticotècnic de jugadors principiants en quatre pistes de voleibol de diferents mides (3.0 x 3.0 m, 4.0 x 4.0 m, 4.6 x 4.6 m i 5.2 x 5.2 m). Els resultats obtinguts indiquen que en pistes més reduïdes es millora l’execució de les accions defensives, ja que es generen desplaçaments més curts i es facilita l’ajustament de les seves intervencions. No obstant, es va identificar una disminució en l’efectivitat dels atacs, atribuïble a l’exigència de precisió més gran en l’execució d’aquestes accions a causa de l’ús d’un espai limitat. D’altra banda, les pistes més grans van proporcionar millors resultats en efectivitat i preses de decisió, especialment en accions ofensives.

De la mateixa manera, Gil-Arias et al. (2016) van implementar una unitat didàctica centrada en el voleibol, on es van manipular diversos elements de la seva lògica interna (l’espai de joc, l’alçada de la xarxa i el nombre de participants). L’objectiu va ser avaluar els efectes d’aquestes modificacions en l’eficàcia i la presa de decisions de l’atac en escolars. Els resultats obtinguts van indicar una millora significativa en les variables analitzades. En relació amb l’espai de joc, especialment en les etapes inicials del procés, s’ha observat que pistes més extenses promouen la presa de decisions i l’execució d’atacs. Això es deu principalment a l’espai més gran que es crea entre els defensors, que facilita la identificació d’espais buits.

Tot i així, Barsingerhorn et al. (2013) van observar que la trajectòria de la pilota influeix en l’elecció de l’acció a utilitzar, la qual cosa indica que hi ha més dificultat a fer recepcions que requereixen un desplaçament previ al contacte. Aquests resultats ajuden a enfortir la idea que la dimensió i la configuració de l’espai de joc incideix en el comportament motor dels jugadors.

En relació amb la continuïtat en voleibol 6 x 6, en categories infantil i adult, altres estudis han identificat que, aproximadament, una quarta part dels punts jugats es perden exclusivament a causa de la falta de continuïtat, principalment per descoordinació de l’equip en el side out (complex I) o per dificultat en l’execució de la primera acció (Callejón-Lirola, 2006; Ureña-Espa et al., 2013).

Respecte a la falta de coordinació en l’equip, les nostres troballes suggereixen que l’ús de situacions reduïdes en espais amb més amplitud que longitud sembla que fomenten l’execució dels tres tocs permesos per possessió, ja que es va observar un increment en la quantitat de sistemes completats. Aquest resultat, combinat amb l’augment en el nombre de possessions i de contactes en cada jugada, indica que la pista ampla va semblar que estimulava més el joc col·lectiu que la pista estreta.

Pel que fa a la dificultat d’executar la primera acció, diferents estudis han aprofundit sobre aquest tema (Afonso et al., 2009, 2012; Barsingerhorn et al., 2013; Paulo et al., 2016). Afonso et al. (2009) van trobar que la utilització de passades de dits augmenta les probabilitats tenir  

Sobre els tipus de passada emprats en la primera acció, Paulo et al. (2016) van concloure que una posició inicial de recepció més avançada afavoreix l’ús de tocs de dits en situacions descontextualitzades entre jugadors experts. En la nostra recerca, no hem considerat la posició dels jugadors, però s’intueix que la pista ampla naturalment genera una posició més avançada en relació amb la pista estreta, ja que els jugadors se solen posicionar centrats respecte a l’espai de joc.

En l’estudi que hem dut a terme, hem trobat que es fan més accions de dits en la pista ampla en comparació amb la pista estreta. Barsingerhorn et al. (2013) van constatar que el toc d’avantbraços s’utilitza amb més freqüència en situacions que requereixen un desplaçament més gran, especialment quan les pilotes es dirigeixen cap a la zona davantera. Tot i així, els seus resultats no van mostrar diferències significatives en l’efectivitat entre l’ús de la passada de dits i la passada d’avantbraços. 

No obstant, l’aplicació del disseny creuat AB-BA va mostrar que la variable toc de dits en la primera acció va presentar un efecte no sistemàtic. S’ha observat que, de mitjana, s’utilitza amb més freqüència la passada de dits en la segona situació de manera sistemàtica, sense que importi l’ordre utilitzat. Això significa que es va produir algun tipus d’aprenentatge entre les dues situacions plantejades que va fomentar sistemàticament l’ús del toc de dits en el segon partit. Per tant, a partir de les dades que vam obtenir, no podem afirmar que és la variable amplitud de la pista la que afavoreix l’ús de la passada de dits, ja que hi pot haver altres variables que potencien aquest efecte. Per a futurs estudis de disseny creuat, suggerim un temps de rentat (wash-out) més llarg per neutralitzar possibles efectes d’aprenentatge de la situació u sobre la situació dos. 

 Conclusions

Aquest estudi confirma que la configuració de l’espai de joc influeix significativament en la continuïtat de les accions de joc en voleibol. Aquesta troballa enforteix la hipòtesi que en modificar la lògica interna de les situacions de joc es generen diferents impactes en els participants. Per això és convenient incorporar diferents criteris per seleccionar i proposar les situacions d’aprenentatge (Gil-Arias et al., 2016). 

La lògica interna de qualsevol esport exigeix als participants resoldre problemes referits a la relació amb els altres, l’espai, el material i el temps. Comprendre els efectes que origina la modificació d’alguna d’aquestes relacions sobre la conducta motriu és un factor clau per afavorir programes d’iniciació esportiva personalitzats (Gil-Arias et al., 2016; Martínez-Santos et al., 2020; Menezes-Fagundes et al., 2021; Parlebas, 2020). 

Segons la literatura específica, analitzar dissenys creuats a partir de diverses proves t de Student és un procediment adequat per a estudis de disseny creuat simples (Doménech, 2017). Aquesta anàlisi estadística permet incloure en el model les variables independents i dependents, les covariables període i seqüència, a més d’altres possibles covariables com ara diferència de marcador, gènere, mitjana d’edat. 

Aquest estudi presenta certes limitacions, entre les quals destaca l’absència d’un grup de control. Hauria estat factible proposar en aquest estudi la inclusió d’un grup que participés en una pista de 5 m x 5 m. Així mateix, el curt període de rentat de cinc minuts també pot haver interferit en l’efecte no sistemàtic observat en la variable toc de dits en la primera acció. No obstant això, és important assenyalar que aquesta pista no tindria la mateixa superfície en metres quadrats que les utilitzades en l’estudi. Per a futures investigacions, es podria plantejar la utilització de la pista estàndard de mini voleibol com a grup de control. A més, seria pertinent explorar dissenys alternatius de pistes amples i estretes que mantinguin una àrea igual o similar de 36 m² que té la pista estàndard (6 m x 6 m), per possibilitar comparacions entre dissenys de pista (5.08 m x 7.1 m i 7.1 m x 5.08 m, per exemple). 

Suggerim la realització de noves investigacions per ampliar la comprensió dels efectes de l’espai de joc en diversos esports d’espai dividit. A més, seria interessant explorar com influeix la modificació d’altres factors de la lògica interna sobre les conductes motrius dels jugadors en intentar apropiar-se dels principis de joc dels esports. 

Malgrat que és un estudi experimental i que es van homogeneïtzar els grups segons el seu nivell de joc, hi va haver partits en què la diferència del marcador al final del partit va ser molt dispar entre els dos equips. Per això, en introduir la covariable diferència de marcador en el model mixt, observem diferències superiors a un 5 % en la mitjana de totes les variables estudiades. Això significa que s’ha de considerar la diferència del marcador, ja que ajusta els resultats obtinguts. Recomanem que futurs estudis que vulguin analitzar la continuïtat haurien de considerar la diferència de marcador com a possible variable d’ajustament.

La consistència dels resultats en les variables estudiades confirma la rellevància de les dimensions de l’espai en l’ensenyament del voleibol. Els resultats corroboren la hipòtesi plantejada que les pistes de joc més amples i curtes poden afavorir més la continuïtat que els camps de joc més estrets i llargs. Aquesta troballa proporciona informacions interessants per dissenyar situacions de joc dirigits a optimitzar la iniciació esportiva dels jugadors emprant situacions reduïdes en esports d’espai dividit.

Agraïments

Aquest treball va rebre el suport de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) de la Generalitat de Catalunya (Catalunya, Espanya).