Assetjament escolar i pràctica esportiva en adolescents del sistema educatiu andorrà

David Escofet Martín

Agnès Ros Morente

Cristina Torrelles-Nadal

Resum

El present estudi va tenir per objectiu examinar l’Assetjament Escolar (AE) en els estudiants de segon ensenyament del sistema educatiu andorrà, considerant les seves variables sociodemogràfiques, la percepció de patir AE i la pràctica esportiva. Es va utilitzar un disseny d’investigació descriptiu, comparatiu i de tall transversal. La mostra va comptar amb la participació de 353 estudiants de segon ensenyament del sistema educatiu andorrà (49.01 % de gènere femení; M_edad = 13.76; DE = 1.22). Es va utilitzar el qüestionari Autotest Cisneros per avaluar l’índex d’AE i les seves dimensions. Així mateix, es van formular preguntes per conèixer el gènere, el cicle educatiu, la percepció de patir AE, si eren practicants d’esport i la tipologia d’aquest. Es van fer anàlisis descriptives, proves no paramètriques U de Mann-Whitney i una regressió logística binària. Els resultats van mostrar una prevalença del 29.18 % d’AE i una discrepància rellevant entre la percepció de patir AE i la puntuació obtinguda en l’Autotest Cisneros, amb una proporció elevada d’identificació errònia respecte a patir AE (26.06 %). No es van observar diferències significatives entre practicants i no practicants d’esport ni entre tipus d’esport, encara que sí que es van detectar diferències de gènere entre els practicants (p = .049; r = .138). Així mateix, les dimensions de menyspreu i ridiculització (OR = 4.761; IC 95 % [2.206, 10.275]; p < .001) i robatoris (OR = 2.356; IC 95 % [1.154, 4.809]; p = .019) es van associar amb una probabilitat més gran d’identificació incorrecta de l’AE, mentre que les agressions (OR = 0.289; IC 95 % [0.116, 0.720]; p = .008) van facilitar una identificació més precisa. Aquestes troballes subratllen la importància de desenvolupar polítiques integrals orientades a millorar la identificació i la prevenció de l’AE en els joves.

Introducció

L’Assetjament Escolar (AE) és un problema que afecta aproximadament el 32 % dels joves d’arreu del món (UNESCO, 2019). Patir AE pot tenir conseqüències a curt, mitjà i llarg termini (Arseneault, 2017; Sigurdson et al., 2015) en diversos àmbits, com el psicològic, el laboral, l’acadèmic i el fisiològic (Agley et al., 2021; Galán-Arroyo et al., 2023; González-Cabrera i Machimbarrena, 2023). 

L’AE es defineix com una agressió reiterada durant un període de temps prolongat, a través de conductes negatives dutes a terme per un o més companys, en una situació de desequilibri de poder (Olweus, 1998). En línia amb aquesta definició, la UNESCO (2020) assenyala que l’AE implica intencionalitat, genera conseqüències socials, emocionals i/o físiques en la víctima i es produeix en contextos en els quals aquesta presenta dificultats per rebre un suport efectiu. 

Diferents autors assenyalen l’escassetat de literatura sobre la relació entre l’AE i la pràctica esportiva, així com la necessitat de continuar explorant les variables que intervenen en aquesta interacció (Carrasco-López et al., 2024; Escofet-Martín et al., 2025a; Martínez-Baena i Faus-Boscá, 2018). En aquest àmbit, Tilindienė et al. (2010a) indiquen que els esportistes presenten una probabilitat menor de patir AE, mentre que altres autors han descrit una prevalença més elevada entre els practicants d’esport (Rusillo et al., 2024; Zapata-López et al., 2024).

A més, el gènere ha mostrat que exerceix un paper rellevant en aquesta relació. Diversos estudis assenyalen la necessitat de considerar-lo en les anàlisis de l’AE (Martos-García et al., 2024; Rodkin et al., 2015), ja que l’evidència empírica existent mostra resultats inconsistents. Marracho et al. (2021) i Vveinhardt i Fominiene (2022) van indicar prevalences superiors en el gènere masculí en comparació amb el femení; tanmateix, s’ha assenyalat que les diferències entre ambdós gèneres són menors quant a la victimització (Díaz-Aguado et al., 2013). D’altres investigacions no van aconseguir trobar diferències significatives entre gèneres en els practicants d’esport (Benítez-Sillero et al., 2022; Escofet-Martín et al., 2025b; Tilindienė et al., 2010b). Aquestes dades contradictòries justifiquen la necessitat de continuar investigant la relació entre l’AE, la pràctica esportiva i el gènere.

La literatura científica ha examinat la incidència de l’AE en els contextos esportius, comparant esports individuals i col·lectius. Marracho et al. (2021) van trobar prevalences més altes d’AE en esports col·lectius (26.70 %) que en esports individuals (19.10 %). No obstant això, no van trobar diferències significatives segons el tipus d’esport. Per la seva part, Vveinhardt i Fominiene (2022) van identificar una prevalença d’AE molt superior en els esports d’equip (36.60 %) davant dels individuals (16.60 %), amb diferències significatives entre ambdós grups.

Una altra variable a tenir en compte és la percepció d’estar patint AE. Diferents investigacions posen en relleu que els adolescents estan familiaritzats amb situacions d’AE, però no sempre les identifiquen com una forma de violència real. (Postigo et al., 2019; Rawlings, 2019). Tendeixen a interpretar aquestes agressions com a simples bromes entre iguals i, en cas d’identificar-les com AE, poden acabar responsabilitzant les víctimes de l’assetjament pel seu comportament. 

La dificultat per identificar les conductes d’AE es pot relacionar amb postulats sobre la normalització de la violència (Bourdieu, 2000; Galtung, 1990), segons els quals determinades formes d’agressió acaben sent percebudes com a naturals o socialment acceptables. A més, quan els adolescents identifiquen aquestes conductes com AE, poden experimentar un malestar psicològic derivat de la contradicció entre les seves percepcions i la realitat observada. Aquesta situació podria explicar-se per la tendència a reduir l’esmentat malestar reinterpretant o minimitzant les situacions conflictives, per exemple, considerant l’AE com a simples bromes, la qual cosa podria interpretar-se des de la Teoria de la Dissonància Cognitiva (Festinger, 1957).

Aquest fenomen es veu amplificat per l’observació i reproducció de conductes en l’entorn escolar, on els estudiants tendeixen a imitar les conductes dels seus iguals, especialment quan són acceptades pel grup, en línia amb els postulats de l’aprenentatge social (Bandura, 1977). S’hi suma la influència del context familiar, mediàtic i social, que exerceix un paper rellevant en la normalització de la violència (Valente et al., 2024). En aquest sentit, els centres de l’àmbit educatiu i esportiu no constitueixen espais aïllats, sinó que actuen com un microcosmos social en el qual es reprodueixen les dinàmiques, els valors i les problemàtiques presents en la societat (Bronfenbrenner, 1979), la qual cosa influeix significativament en la interpretació i en la resposta dels adolescents davant de situacions de violència.

En la seva investigació, Connell et al. (2018) van trobar un desajust en la percepció de l’AE del 34.10 %. En concret, aquest desajust es va observar en les víctimes d’AE que no s’identificaven com a tals. Així mateix, els autors expliquen que l’AE tradicional (agressions, insults, empentes, etc.) i el relacional (exclusió social i rumors) són més fàcils de reconèixer pels adolescents que els pateixen. A més, suggereixen que l’AE es normalitza i es veu com acceptable en situacions en què es percep que tots els estudiants l’experimenten. 

En una investigació recent, Larrañaga et al. (2024) van indicar una prevalença de l’AE del 27.90 % i una percepció de patir-ne del 7 %. Aquests resultats van indicar que el 20.90 % de l’alumnat presentava una identificació errònia de l’AE. A més, suggereixen que l’AE verbal i físic s’identifica amb més facilitat que el relacional. Un altre estudi va reportar una prevalença d’AE del 36.70 % i una percepció de patir AE del 24.20 %, amb una discrepància del 12.50 %. En aquest cas, les víctimes que aconseguien identificar l’AE eren, majoritàriament, les qui patien amenaces i exclusió social, mentre que aquelles que no l’identificaven correctament tendien a experimentar agressions verbals directes (Sidera et al., 2020). Aquestes troballes mostren contradiccions amb relació a la identificació de l’AE i a les tipologies que intervenen en aquesta interacció. A més, s’ha indicat que el gènere femení utilitza formes d’AE més indirectes (exclusió social i difusió de rumors) i, en canvi, el masculí opta per formes directes (agressions o insults) (Jiménez-Barbero et al., 2012).

A partir de la literatura exposada, la investigació es va plantejar l’objectiu general d’examinar l’AE i les seves diferències en funció de les variables sociodemogràfiques (cicle educatiu i gènere), la percepció de patir AE i la pràctica esportiva (practicants d’esport/no practicants; esport individual/col·lectiu) en els estudiants de segon ensenyament del sistema educatiu andorrà. D’aquest objectiu se’n van desprendre els següents objectius específics: (1) descriure la prevalença d’AE en el seu conjunt i segons les seves dimensions (menyspreu i ridiculització, coacció, restricció a la comunicació, agressions, intimidació i amenaces, exclusió i bloqueig social, fustigació verbal i robatoris); (2) analitzar el grau de concordança entre la percepció de patir AE i les puntuacions en l’Autotest Cisneros; (3) comparar si existeixen diferències significatives en l’índex d’AE en funció del gènere, la pràctica esportiva, el tipus d’esport i la percepció de patir AE; (4) identificar les dimensions de l’AE que prediuen millor la identificació errònia de patir AE a través d’un model de regressió logística. 

En relació amb el segon objectiu, es va plantejar una hipòtesi sobre l’existència d’una discrepància significativa entre la percepció de patir AE i les puntuacions obtingudes en l’Autotest Cisneros, amb una subestimació de l’AE per part dels estudiants. Respecte al tercer objectiu, es va formular la hipòtesi que els adolescents del sistema educatiu andorrà que practiquen esports col·lectius reportarien una prevalença més elevada que els practicants d’esports individuals d’AE. Finalment, del quart objectiu se’n va derivar la hipòtesi que les persones amb puntuacions més elevades en les dimensions de l’AE més explícites (agressions) tindrien una capacitat més gran d’identificar l’AE. En canvi, les dimensions menys explícites (exclusió social) disposarien d’una menor capacitat d’identificació. 

En tractar-se d’un estudi que combina anàlisis descriptives, comparatives i predictives, alguns objectius no presenten hipòtesis associades, en tenir un caràcter exploratori o descriptiu. 

Metodologia

Disseny de la investigació

La present investigació va adoptar un enfocament metodològic quantitatiu, amb un disseny descriptiu, comparatiu i de tall transversal, ja que les dades es van recopilar en un únic moment en el temps sense manipular les variables. El component comparatiu es va dur a terme entre els diferents subgrups de la mostra (gènere, cicle educatiu, pràctica esportiva i percepció de patir AE). Així mateix, es va fer una anàlisi predictiva a través d’una regressió logística binària per explorar la influència dels factors sobre l’índex AE.

Participants 

La mostra d’aquest estudi va estar formada per 353 estudiants del sistema educatiu andorrà, amb una edat mitjana de 13.76 anys (DE = 1.22), procedents de les escoles de segon ensenyament d’Encamp (N = 256; 72.52 % ), Santa Coloma (N = 59; 16.71 % ) i Ordino (N = 38; 10.76 %). Hi van  participar estudiants de tots els cursos dels tres centres del sistema educatiu andorrà de segon ensenyament, els tutors legals dels quals van autoritzar la seva participació a través d’un consentiment informat. Del total de participants, 173 eren del gènere femení (49.01 %), 179 del gènere masculí (50.71 %) i una persona es va identificar amb altres opcions (0.28 %). 

La població del segon cicle d’ensenyament del sistema educatiu andorrà és de 1 200 estudiants, aproximadament. Amb una mida mostral de 353 participants, es va obtenir un marge d’error del 4.38 % i un nivell de confiança del 95 %. Aquestes condicions proporcionen una base adequada per a la interpretació dels resultats de l’estudi.

Instruments

L’instrument es va dividir en tres apartats: (a) Apartat 1. Variables sociodemogràfiques, que incloïa preguntes per conèixer el centre de segon ensenyament a què pertanyien, el curs, el gènere, l’edat i la percepció sobre si patien AE (sí/no); (b) Apartat 2. Variables esportives, que contenia preguntes amb l’objectiu de saber si practicaven esport (sí/no) i el tipus d’esport que practicaven (individual/col·lectiu); (c) Apartat 3. Avaluació de l’AE, compost pels ítems de l’Autotest Cisneros (Piñuel i Oñate, 2012) per examinar l’índex, la intensitat de l’AE i les seves dimensions. 

L’Autotest Cisneros (Piñuel i Oñate, 2012) consta de 50 ítems que permeten avaluar l’índex d’AE, la intensitat i les vuit dimensions de les diferents tipologies d’AE: intimidació i amenaces, robatoris, fustigació verbal, restricció a la comunicació, coacció, exclusió i bloqueig social, agressions, i menyspreu i ridiculització. Les puntuacions oscil·len entre 50 i 150 punts, i es considera que les puntuacions iguals o superiors a 59 punts indiquen una situació d’AE. El temps per a emplenar-lo és d’entre cinc i 10 minuts. Les respostes s’obtenen a través d’una escala tipus Likert de tres punts: 1 (Mai), 2 (Poques vegades) i 3 (Moltes vegades) i en les preguntes no s’especifica el marc temporal de l’AE. L’instrument presenta un índex de fiabilitat (alfa de Cronbach) de 0.962.

Procediment

La selecció dels participants es va fer mitjançant mostreig no probabilístic per conveniència amb autorització institucional. Les dades es van recollir entre maig i juny de 2025 a través d’un qüestionari de Microsoft Forms, en horari lectiu, durant les sessions de tutoria, comptant amb el consentiment informat de les famílies.

Una vegada finalitzada la investigació, es va proporcionar un informe detallat amb les prevalences trobades segons les variables analitzades al Ministeri d’Educació i Ensenyament Superior d’Andorra. Així mateix, es va oferir la possibilitat de dur a terme intervencions i accions preventives orientades a la detecció de casos, la sensibilització i el suport a les possibles víctimes. 

La investigació disposa de l’acceptació del Comitè d’Ètica d’Investigació i Transferència de la Universitat de Lleida, certificada el 18 de desembre de 2024, com verifica l’acta 14/2024, i es van respectar els principis ètics per a estudis amb persones. 

Amb l’objectiu de complir amb la finalitat de replicabilitat i promoure la ciència oberta, les dades i els resultats de la investigació estan disponibles en accés obert al repositori de dades CORA a través del DOI: https://doi.org/10.34810/data2470.

Anàlisi de dades

L’anàlisi de les dades es va fer a través del programa IBM SPSS Statistics 30.0. Després de comprovar la no-normalitat de la distribució mitjançant la prova de Kolmogorov-Smirnov, es va efectuar una anàlisi descriptiva de l’índex d’AE i de les seves dimensions, així com dels diferents grups d’estudi. Posteriorment, es van dur a terme anàlisis inferencials mitjançant la prova U de Mann-Whitney per examinar les diferències en funció del cicle educatiu, el gènere, la pràctica i el tipus d’esport, així com de la percepció i de la identificació de l’AE. Així mateix, es va crear la variable identificació de l’AE a partir de l’encreuament entre la percepció de patir AE i l’AE segons l’Autotest Cisneros, i es va fer una regressió logística binària per analitzar el poder predictiu de les diferents dimensions de l’AE sobre la identificació correcta i incorrecta de l’AE.

Resultats

L’índex d’AE va presentar una puntuació mitjana de 58.50 punts (DE = 12.30), i el 29,18 % de la mostra es va situar per sobre del punt establert per considerar-se AE (59 punts).

Com s’observa a la Taula 1, la majoria de les agrupacions mostren valors similars a l’índex d’AE i s’hi destaquen diferències descriptives més acusades en les variables relacionades amb la percepció de patir AE i la seva identificació.

Taula 1

Anàlisi descriptiva per agrupacions i índex AE

Veure Taula

Com s’observa a la Taula 2, la majoria dels participants es concentra en nivells molt baixos o mitjans en totes les dimensions de l’AE. Tanmateix, les dimensions com ara restricció a la comunicació, menyspreu i ridiculització, i exclusió i bloqueig social presenten una presència relativa més elevada en les categories alt i molt alt.

Taula 2

Distribució de les dimensions de l’assetjament escolar per dimensions estandarditzades (n, %)

Veure Taula

La comparació entre la percepció de patir AE i la classificació obtinguda a partir del punt de tall de l’índex d’AE va evidenciar una elevada prevalença d’errors en la identificació de l’AE. De l’encreuament d’ambdues variables es van identificar quatre grups: els qui no perceben que pateixen AE i no presenten AE segons l’Autotest Cisneros (N = 248; 70.25 % ), els qui no perceben que pateixen AE, però sí que presenten AE segons l’índex (N = 90; 25.50 % ), els qui perceben que pateixen AE sense assolir el punt de tall establert (N = 2; 0.57 % ) i els qui perceben que pateixen AE i, efectivament, presenten AE segons l’Autotest Cisneros (N = 13; 3.68 %).

A partir d’aquesta classificació, es van distingir dos tipus d’identificació: correcta, quan existeix concordança entre la percepció de patir AE i els resultats obtinguts en l’Autotest Cisneros, i incorrecta, quan s’observa una discrepància entre ambdós. Aquesta distribució es presenta a la Taula 3.

Taula 3

Encreuament percepció, resultats Autotest Cisneros i identificació AE

Veure Taula

La Taula 4 presenta els resultats de la prova U de Mann-Whitney per a l’índex d’AE segons les variables agrupades. Únicament es van observar diferències estadísticament significatives entre els practicants d’esport segons el gènere, així com en les variables percepció de patir AE i identificació de l’AE. 

Taula 4

Resultats de la prova U de Mann-Whitney per a l’índex AE segons variables agrupades

Veure Taula

En els adolescents que practicaven esport, es van identificar diferències significatives a l’índex d’AE en funció del gènere (p = .049), amb rangs mitjans superiors en el grup femení, si bé la mida de l’efecte va ser petita (r = .138).

En relació amb la percepció de patir AE, els participants que afirmaven estar patint assetjament van obtenir puntuacions significativament més elevades a l’índex d’AE (p < .001), amb una mida de l’efecte petit-moderat (r = .248). 

Finalment, es van observar diferències significatives en funció de la identificació de l’AE, de manera que els adolescents amb una identificació errònia van presentar un índex d’AE considerablement més elevat (p < .001), amb una mida de l’efecte gran (r = .694).

Per a l’anàlisi de les dimensions de l’AE associades a la seva identificació, es va estimar un model de regressió logística binària utilitzant les categories estandarditzades de l’Autotest Cisneros a fi de garantir l’adequació del model. 

La Taula 5 va revelar que tres dimensions de l’AE es van associar significativament amb la identificació incorrecta de l’AE. En primer lloc, la dimensió de menyspreu i ridiculització va ser el predictor més rellevant (β = 1.560; p < .001), amb un odds ratio (OR) de 4.761 (IC 95 % [2.206, 10.275]), cosa que indica que els adolescents amb puntuacions elevades en aquesta dimensió presentaven una probabilitat més de quatre vegades superior d’identificar de manera incorrecta l’AE. D’altra banda, la dimensió de robatoris també va mostrar una associació significativa (β = 0.857; p = .019), duplicant aproximadament el risc d’identificació errònia (OR = 2.356; IC 95 % [1.154, 4.809]). En canvi, la dimensió d’agressions va presentar un efecte invers (β = –1.240; p = .008), cosa que indica una menor probabilitat d’incórrer en una identificació errònia de l’AE (OR = 0.289; IC 95 % [0.116, 0.720]). La resta de les dimensions no van assolir una significació estadística, per la qual cosa no es pot establir una associació amb l’error en la identificació en aquest model.  

Taula 5

Resum regressió logística binària – variable dependent, identificació errònia AE

Veure Taula

Discussió

El present estudi va examinar l’AE en els estudiants de segon ensenyament del sistema educatiu andorrà, considerant les variables sociodemogràfiques i la pràctica esportiva. Els resultats van mostrar una prevalença del 29.18 % de l’AE, amb una concentració més gran en les categories alta i molt alta en les dimensions de menyspreu i ridiculització, exclusió i bloqueig social, i restricció a la comunicació. Així mateix, es va identificar una discrepància rellevant entre la percepció de patir AE i els resultats de l’Autotest Cisneros, de manera que els adolescents amb una identificació errònia van presentar puntuacions significativament més elevades. No es van observar diferències significatives en AE entre gèneres, entre practicants i no practicants d’esport, ni entre tipus d’esport. Tanmateix, sí que es van detectar diferències entre els practicants d’esport en funció del gènere, així com segons la percepció de patir AE i la identificació de l’AE. Finalment, es van identificar dimensions de l’AE amb capacitat predictiva sobre la identificació incorrecta de l’AE, donant resposta als objectius plantejats.

La prevalença observada en la present investigació concorda amb la literatura prèvia (Ariani et al., 2025; Biswas et al., 2020; Modecki et al., 2014). Tanmateix, el context andorrà presenta unes característiques diferencials com la mida de la població, el sistema educatiu i la cultura. Johansson et al. (2022) assenyalen que les diferències observades en l’AE es poden deure a factors socials, culturals i organitzacionals de cada sistema educatiu. Així mateix, indiquen que els centres educatius no són espais aïllats, sinó contextos socials influïts pel context sociocultural (Bronfenbrenner, 1979), la qual cosa pot afectar tant les dinàmiques d’interacció com les respostes davant de situacions d’AE.

En relació amb la pràctica esportiva, es va observar una diferència significativa segons el gènere entre els practicants d’esport. Aquest resultat contradiu les investigacions prèvies que informaven de prevalences més elevades en el gènere masculí (Marracho et al., 2021; Vveinhardt i Fominiene, 2022) o que no trobaven diferències significatives en l’AE entre gèneres (Benítez-Sillero et al., 2022; Escofet-Martín et al., 2025b; Tilindienė et al., 2010b), ja que en el present estudi el gènere femení va obtenir puntuacions significativament més elevades en l’índex AE. 

Aquesta troballa reforça la necessitat de continuar investigant el paper del gènere en l’AE (Martos-García et al., 2024; Rodkin et al., 2015) i suggereix la conveniència de desenvolupar polítiques de prevenció, detecció i intervenció davant l’AE amb perspectiva de gènere per contribuir a la seva erradicació (Díaz-Aguado et al., 2013).

Respecte al tipus d’esport, no es van observar diferències significatives en l’AE entre els qui practicaven esports col·lectius i individuals, d’acord amb els resultats de Marracho et al. (2021), però en contradicció amb els de Vveinhardt i Fominiene (2022). De la mateixa manera, no es van identificar diferències entre els practicants d’esport i els no practicants. Aquestes dades no avalen de manera consistent cap de les investigacions de la literatura prèvia que suggereixen que els practicants d’esport tenen una menor probabilitat de patir AE (Tilindienė et al., 2010a) o, per contra, una probabilitat més gran (Rusillo et al., 2024; Zapata-López et al., 2024). És important ressaltar que la qualitat de l’experiència esportiva és un factor rellevant. Factors com la influència de les figures de referència per als esportistes, l’ambient a l’equip, l’entorn competitiu o el paper dels entrenadors poden afavorir determinades dinàmiques relacionals que incrementin el risc d’AE, especialment quan es normalitzen conductes agressives o existeix una supervisió insuficient (Evans et al., 2016; Kalina et al., 2024; Nery et al., 2018). Per tant, és necessari continuar investigant les diferents variables que intervenen en aquesta relació (Carrasco-López et al., 2024; Escofet-Martín et al., 2025a; Martínez-Baena i Faus-Boscá, 2018).

Una altra troballa valuosa en la lluita contra l’AE és l’elevada identificació errònia existent a la mostra. Les dades indiquen una elevada proporció d’identificació incorrecta de l’AE, la qual cosa suggereix una preocupant normalització de la violència entre els adolescents, ja que consideren l’AE com a simples bromes o responsabilitzen la víctima (Postigo et al., 2019). Els resultats de l’estudi s’aproximen al desajust informat en la literatura prèvia. En concret, la discrepància observada va ser un 8.04 % menor que la reportada per Connell et al. (2018) i un 13.56 % superior a la descrita per Sidera et al. (2020) que van reportar una identificació errònia del 12.50 %. La investigació que més s’aproxima a les dades obtingudes en el present estudi va ser la de Larrañaga et al. (2024), en un 5.16 % inferior. Aquest conjunt d’investigacions, juntament amb la present, suggereixen identificacions errònies de l’AE d’entre el 34.10 % i el 12.50 %, la qual cosa accentua la preocupació expressada anteriorment. 

Així mateix, si aquestes conductes són observades i normalitzades pel grup, seran acceptades com a vàlides, apareixerà la llei del silenci i s’establirà la cultura del bullying en els centres educatius. En aquest context, la falta de formació específica del professorat, especialment del professorat d’Educació Física, pot dificultar la detecció i la intervenció davant de les situacions d’AE. Per això, resulta necessari impulsar accions formatives dirigides tant al professorat actiu com al professorat en formació, així com revisar les intervencions que aquests desenvolupen (García-López i González, 2023; Rius-Valdés et al., 2025). Així mateix, resulta imprescindible promoure polítiques socials i administratives orientades a frenar la normalització de la violència en altres contextos, ja sigui el familiar, el mediàtic o el social (Valente et al., 2024). Els estils educatius familiars també exerceixen un paper crucial, ja que evitar pràctiques parentals autoritàries pot contribuir a reduir conductes d’AE. En aquest sentit, és fonamental implementar programes d’orientació familiar que promoguin una criança positiva (Charalampous et al., 2018). Actuar únicament en els contextos educatiu i esportiu no assegura una intervenció eficaç, ja que les escoles, els instituts i els clubs o centres esportius són espais on es reprodueixen les conductes presents en la societat a la qual pertanyen (Bronfenbrenner, 1979).

Per aprofundir en el coneixement de l’AE, és clau analitzar com les diferents dimensions influeixen en la seva identificació per part dels adolescents. Les dades de la present investigació indiquen una associació estadísticament significativa entre la identificació de l’AE i tres de les seves dimensions. En primer lloc, la dimensió de menyspreu i ridiculització va mostrar una associació especialment rellevant, ja que nivells elevats d’aquesta dimensió multipliquen per més de quatre la probabilitat de presentar una identificació incorrecta de l’AE. Així mateix, la dimensió de robatoris es va associar amb un risc més elevat d’error identificatiu, duplicant aproximadament la probabilitat d’una identificació incorrecta de l’AE. 

Per contra, la dimensió d’agressions va mostrar una associació inversa, ja que nivells elevats es van associar amb una probabilitat més gran d’identificar correctament l’AE i es reduïa en més del 70 % la probabilitat d’incórrer en una identificació errònia. Aquesta troballa difereix de l’observat per Sidera et al. (2020), els quals no van trobar relacions significatives entre la identificació de l’AE i les dimensions d’agressions, intimidació i amenaces o fustigació verbal. Tanmateix, els resultats coincideixen parcialment amb els de Connell et al. (2018) i Larrañaga et al. (2024), en assenyalar que les agressions físiques faciliten la identificació de l’AE.

Aquesta diferència podria explicar-se pel caràcter explícit i no encobert de les agressions físiques, en contrast amb altres formes d’AE més subtils, com el menyspreu i ridiculització i els robatoris, que tendeixen a normalitzar-se en les interaccions personals. Les agressions es produeixen de forma més explícita i produeixen danys en les víctimes de caràcter físic i psicològic, la qual cosa facilita el seu reconeixement. Per contra, la falta d’identificació de les formes encobertes de violència pot contribuir a la seva normalització, amb importants implicacions a llarg termini, ja que haver estat víctima o agressor durant l’adolescència s’ha associat amb la continuïtat de conductes violentes en l’edat adulta i fins i tot en les relacions en parella (Adhia et al., 2019; Ruiz-Narezo et al., 2020), emmarcant-se en el denominat cicle de la violència (Widom, 1989). 

Per tant, sembla clara la necessitat d’abordar la identificació correcta de totes les dimensions de l’AE a través del disseny de polítiques educatives integrals. Aquestes polítiques haurien d’anar acompanyades de programes que fomentin l’autoestima, l’autoeficàcia emocional, la construcció de vincles segurs i la resiliència, reconeixent que una correcta identificació de l’AE és un primer pas per trencar el cicle de la violència.

Conclusions

Els resultats del present estudi han proporcionat una contribució rellevant al coneixement de l’AE en estudiants de segon ensenyament del sistema educatiu andorrà, amb dades que s’haurien de tenir en compte en futures polítiques educatives i socials. Així mateix, s’ha de considerar que el context andorrà presenta una limitada tradició investigadora en l’estudi de l’AE, especialment en relació amb l’àmbit esportiu.

Una de les limitacions més destacables de l’estudi és el seu disseny transversal, que impedeix d’analitzar l’evolució d’aquesta problemàtica i les seves interaccions amb les variables analitzades. Una altra limitació rellevant ve determinada per no haver inclòs variables relacionades amb el context familiar, social o mediàtic, ja que poden tenir una influència important en l’AE. Encara que la mostra és representativa del context andorrà, els resultats presenten limitacions quant a la seva validesa externa i no poden generalitzar-se directament a altres contextos. A més, l’ús d’un mostreig per conveniència també limita la validesa externa dels resultats. 

Una de les futures línies d’investigació passa per dur a terme investigacions longitudinals que avaluïn com evoluciona l’AE, i que permetin la identificació dels possibles factors causals i dels efectes a llarg termini. A més, resulta fonamental aprofundir en estudis que integrin l’àmbit familiar i social per millorar la comprensió de l’impacte de l’entorn en la dinàmica de l’AE. Seria rellevant iniciar estudis qualitatius que permetin interpretar els processos implicats en la identificació de l’AE en els adolescents, explorant aspectes relacionats amb la pressió grupal, la vergonya, la dissonància cognitiva i els diferents llindars de percepció de la violència per identificar-los com AE. De la mateixa manera, seria interessant aprofundir en les diferències de gènere de l’AE en els esports, explorant especialment les dimensions indirectes com la d’exclusió i bloqueig social.

En conclusió, les troballes destaquen la importància de desenvolupar polítiques educatives integrals que abordin la complexitat multifacètica de l’AE, contemplant tant els aspectes explícits com els encoberts. Aquests esforços s’han d’estendre més enllà del context escolar i incloure l’àmbit familiar, mediàtic i social per millorar la prevenció, detecció i intervenció. 

Agraïments

Els autors volen agrair al Ministeri de Relacions Institucionals, Educació i Universitat del Govern d’Andorra el suport institucional i les facilitats proporcionades per a la realització de l’estudi, especialment en l’accés i coordinació amb els centres educatius participants. 

Conflicte d’interessos

Les autories no han comunicat cap conflicte d’interessos.