Anàlisi comparativa de dos protocols d’entrenament de la força d’agafada en escaladors experimentats 

Alejandra Ruiz-López

Alejandro Padilla-Crespo

Álvaro Bustamante-Sánchez

Resum

L’objectiu d’aquest estudi era comparar els efectes del mètode tradicional de suspensió amb pes (HIMA) amb els del mètode d’entrenament de tracció activa amb dinamòmetre (PIMA). A més, es va analitzar la diferència de força entre les mans i la seva evolució després dels protocols proposats. Es van dividir onze escaladors aleatòriament en un Grup de Control, GC (n =5) 33.20 (8.7) anys, 14.40 (0.548) nivell d’escalada IRCRA, i un Grup del Dinamòmetre, GD (n = 6) 31.50 (6.56) anys, 14.67 (1.366) nivell d’escalada IRCRA. El GC va seguir el protocol HIMA, mentre que el GD va seguir el protocol PIMA. Les característiques comunes dels protocols dels dos grups van ser: 4 setmanes de durada, treballant sobre una regleta de 14 mm, 3 sèries de suspensió la primera setmana, 4 sèries la segona i la tercera, i 5 sèries l’última setmana, i exercicis de 10 segons al 85% d’intensitat, amb descansos de 3 minuts. Una anàlisi ANOVA va mostrar diferències significatives (p≤ .05) després dels protocols d’entrenament per a ambdós grups en totes les variables estudiades: la força màxima, la TDF200ms, la PF i el TMS_14. No es van trobar diferències significatives de força entre les mans. Malgrat això, el mètode de tracció activa amb dinamòmetre va reduir la diferència en els valors de força entre les mans després de l’entrenament. Ambdós mètodes d’entrenament de la força d’agafada, PIMA i HIMA, semblen ser eficaços per millorar els factors clau del rendiment en l’escalada. Els pròxims estudis haurien d’analitzar la influència dels dos mètodes d’entrenament amb mostres més grans i amb esportistes de més nivell, així com amb mostres femenines.

Introducció

La popularitat de l’escalada no ha parat de créixer des que aquest esport va fer el seu debut en els Jocs Olímpics de Tòquio el 2020 (Michael et al., 2019). Malgrat que s’han construït molts gimnasos d’escalada nous en els darrers anys (Climbing Business Journal, 2023), és previsible que s’obrin nous centres d’escalada en el futur, atesa la tendència a l’alça en les xifres de persones que la practiquen. L’esmentat interès de la població en general ha donat peu a l’aparició de nous esportistes d’elit (Federació Internacional d’Escalada Esportiva [IFSC], 2025)] i a un augment del nombre de competicions. Això, al seu torn, ha portat al món científic a interessar-se també per aquesta disciplina, per la qual cosa s’estan duent a terme nombrosos estudis nous sobre aquest esport.

La necessitat de noves estratègies d’investigació i d’entrenament ha motivat la creació de nous dispositius compactes i portàtils que poden utilitzar-se per mesurar variables determinants en el rendiment dels escaladors (Breen et al., 2023). Entre aquests dispositius, destaquen els sensors de força, com el Progressor Tindeq (Tindeq, Trondheim, Noruega) (Labott et al., 2022) o el Chronojump (Chronojump Boscosystem, Barcelona, Espanya) (Colomar et al., 2020; Moreno-Pérez et al., 2020). Aquests nous dispositius ens permeten explorar formes innovadores de formació basades en dades quantitatives amb uns nivells de validesa i fiabilitat alts. Són mètodes que contrasten amb les metodologies tradicionals basades en mesuraments imprecisos i subjectius i, en alguns casos, en la percepció de l’esportista mateix (Michailov, 2014). Els sensors mesuren la força d’agafada, principal indicador de rendiment en l’escalada (Bergua et al., 2018; Consuegra, 2020; López-Rivera, 2014; López-Rivera i González-Badillo, 2012, 2019). D’entre els factors que expliquen la producció de força d’agafada en l’escalada, la força d’agafada màxima i la taxa de desenvolupament de la força (TDF) es consideren els més adequats per mesurar el rendiment (Consuegra, 2020).

En l’actualitat hi ha dos mètodes principals d’entrenament per millorar la força d’agafada dels dits en escaladors: el mètode tradicional de suspensió concebut per Eva López (López-Rivera, 2014; López-Rivera i González-Badillo, 2012), que ha estat el més utilitzat, i l’entrenament amb traccions actives i sensors de força (Breen et al., 2023), que permet als esportistes entrenar unilateralment, fins i tot quan no suporten el pes corporal, i quantificar la càrrega en tot moment. Mentre que el mètode tradicional amb suspensió implica un esforç passiu sobre les estructures dels dits, el mètode d’entrenament amb sensors de força comporta un esforç actiu de tracció voluntària. Alhora, els termes “contracció isomètrica de resistència” (HIMA, per les seves sigles en anglès) i “contracció isomètrica d’empenta” (PIMA, ídem) (Schaefer i Bittmann, 2017) descriuen dos tipus de contraccions isomètriques amb les quals els podríem relacionar respectivament. En l’HIMA, l’esforç es recolza de forma passiva, mentre que en la PIMA, encara que no hi hagi moviment, s’intenta vèncer la resistència activament. Les mesures objectives mostren que aquests dos tipus de contraccions són diferents des del punt de vista fisiològic (Dech et al., 2022; Oranchuk et al., 2024; Schaefer i Bittmann, 2021), fet que distingeix aquests dos tipus d’entrenament.

Si bé hi ha pocs estudis que analitzin les diferències entre ambdós tipus de contraccions, s’ha suggerit que l’HIMA es podria utilitzar per a la prevenció i rehabilitació de lesions, mentre que la PIMA podria ser una opció millor per a activacions prolongades i per estimular les adaptacions agonistes (Oranchuk et al., 2024).

Per aquests motius, sembla especialment pertinent estudiar les diferències entre ambdós mètodes en el marc del rendiment esportiu. A més, l’escalada ha utilitzat tradicionalment un protocol d’entrenament de la força d’agafada que segueix les característiques de l’HIMA (mètode tradicional amb suspensió), la qual cosa fa que l’estudi de les diferències entre els protocols HIMA i PIMA sigui més interessant per a aquest esport.

Per tant, el present estudi tenia per objectiu comparar els efectes de dos mètodes d’entrenament de la força d’agafada (suspensió tradicional amb pes de tipus HIMA i traccions actives amb sensors de força de tipus PIMA) sobre indicadors clau del rendiment en escalada: força d’agafada màxima, TDF200ms, prova de força (PF) i temps màxim de suspensió (TMS_14). L’objectiu secundari era analitzar la diferència en la força màxima de cada mà i la diferència després de l’entrenament. 

La nostra hipòtesi era que ambdós mètodes d’entrenament serien eficaços per millorar tots els factors clau del rendiment en escalada estudiats (força d’agafada màxima, TDF200ms, PF i TMS_14), però que l’entrenament de la força d’agafada mitjançant el mètode actiu amb el dispositiu Chronojump presentaria millors resultats.

Per al nostre segon objectiu, vam plantejar la hipòtesi que el mètode d’entrenament amb dinamòmetre, en no ser bilateral, ajudaria a reduir la diferència de força entre les mans després del període d’entrenament.

Metodologia

Participants

Van participar en aquest estudi vint escaladors que entrenaven dues vegades per setmana. A la Taula 1 es mostren els criteris d’inclusió. Finalment, onze escaladors van poder acabar el protocol.

Taula 1

Criteris d’inclusió definits 

Veure Taula

La mostra es va dividir en dos grups mitjançant un mostreig aleatori estratificat, en funció del nivell d’escalada autodeterminat. A la Taula 2 es mostren les principals característiques antropomètriques i d’entrenament. Tots els escaladors de la mostra es van autoidentificar com a escaladors de bloc o d’esportiva. Es va utilitzar l’escala IRCRA (Draper et al., 2015) per determinar el nivell d’escalada. 

Taula 2

Característiques principals de la mostra i de cada un dels grups, mitjana i desviació típica

Veure Taula

Les sessions d’estudi van tenir lloc els dilluns i dimecres a la tarda a la mateixa hora, i després els participants assistien a les seves sessions guiades d’escalada. Van realitzar sessions idèntiques amb el mateix entrenador d’escalada, que va centrar les sessions en el treball de força màxima, en línia amb els objectius de l’estudi. 

Els participants van ser informats mitjançant un correu electrònic i van firmar un formulari de consentiment. L’estudi es va dissenyar d’acord amb les recomanacions per a la recerca clínica de la Declaració de Hèlsinki i va ser aprovat pel Comitè d’Ètica de la Universitat (Universitat Europea de Madrid, CIPI/23.181).

Es va demanar als participants que:

• Assistissin a totes les sessions de formació del protocol.
• No modifiquessin els seus hàbits esportius relacionats amb l’escalada. 
• S’abstinguessin de tota activitat física intensa en les 24 hores anteriors a les sessions de prova.

L’estudi va tenir lloc de maig a juliol de 2023.

Procediments

La intervenció va consistir en quatre setmanes d’entrenament, amb dues sessions d’entrenament per setmana. També es va dur a terme una sessió de familiarització amb el dispositiu Chronojump, juntament amb dues sessions d’avaluació: una abans i una altra després del període d’entrenament. L’escalfament va ser el mateix per a ambdós grups, i es descriu a la Taula 3, d’acord amb escalfaments anteriors utilitzats en la investigació (Hermans et al., 2022; López-Rivera, 2014; Pérez, 2021).

Taula 3

Escalfament previ a la prova i a l’entrenament tant per al GC com per al GD 

Veure Taula

Es van fer servir dos protocols d’entrenament: suspensió màxima amb pes (HIMA) per al grup de control (GC); i traccions actives unilaterals amb un sensor de força (PIMA) per al grup del dinamòmetre (GD).

Aquestes van ser les característiques comunes a ambdós protocols:

• Es va utilitzar una regleta de fusta de 14 mm de gruix (Bergua et al., 2018; López-Rivera, 2014).

• Les sèries es van distribuir de la següent manera: 3 sèries en la primera setmana, 4 sèries en la segona i tercera setmanes, i 5 sèries en l’última setmana; amb descansos de 3 minuts entre sèries.

• Durant tot l’estudi, es va permetre l’ús d’un tipus d’agafada de semiarqueig o arqueig (Bergua et al., 2018; Quaine i Vigouroux, 2004).

Les característiques específiques del protocol HIMA van ser les següents:

• Una intensitat del 85% (Devise et al., 2022; López-Rivera, 2018; Pérez, 2021) calculada a partir del pes total (pes corporal + llast) mesurada en l’avaluació prèvia.

• Les sèries van consistir en suspensions amb llast de 10 segons amb les dues mans, tal com es descriu en el mètode de suspensió màxima d’Eva López (López-Rivera, 2014; López-Rivera i González-Badillo, 2012).

• Es van seguir les instruccions d’agafada i col·locació descrites per Baláš et al. (2014); i Michailov et al. (2018).

Aquestes van ser les característiques específiques del protocol PIMA:

• Una intensitat del 85% (Devise et al., 2022; López-Rivera, 2018; Pérez, 2021) calculada a partir dels newtons màxims mesurats en l’avaluació prèvia.

• Les sèries van consistir en traccions de 10 segons amb tracció unilateral mantinguda amb dinamòmetre (Baláš et al., 2012; Rokowski et al., 2021).

• Es van seguir les instruccions d’agafada i col·locació descrites per Giles et al. (2021). Ambdós grups van realitzar la mateixa prova per a l’avaluació prèvia i la posterior.

L’ordre de les proves utilitzades per a l’avaluació va ser el següent: TMS_14, PF, i pic de força màxima i TDF. Hi va haver descansos de 5 minuts entre cada prova.

Es va permetre l’ús de magnesi durant les proves i es va raspallar la regleta entre els participants.

TMS_14: Temps màxim de suspensió amb ambdues mans (Bergua et al., 2018) mesurat en una regleta de 14 mm de gruix, fins que l’escalador va perdre el contacte d’algun dit amb la presa, va flexionar els braços o els malucs o va estendre les espatlles. Només es va fer un mesurament (Hermans et al., 2022).

PF: Llast màxim que es va suportar en suspensió amb ambdues mans durant 5 s (López-Rivera i González-Badillo, 2012, 2019) mesurat en una regleta de 14 mm de gruix. El pes màxim suportat es va trobar mitjançant el nombre mínim d’intents, i es van permetre descansos d’un mínim de 3 min entre cada intent. Es va utilitzar la PF per calcular les càrregues d’entrenament del GC, el 85% del pes màxim (pes corporal + llast).

Força màxima i TDF amb cada mà: Es va mesurar amb el dinamòmetre mitjançant una tracció màxima (contracció voluntària màxima) (Levernier i Laffeye, 2019). Després de la frase “estira tan ràpid i fort com puguis” (Maffiuletti et al., 2016), i amb un compte enrere, cada participant va registrar el valor màxim de força i TDF200ms que va poder. Es van realitzar 3 intents amb 1 min de descans entre ells. A partir dels valors mitjans de força registrats, es van ajustar les càrregues de cada mà per al grup del dinamòmetre, calculant el 85% dels newtons assolits i arrodonint a la desena més pròxima.

Es van registrar el valor màxim de la força màxima (Hermans et al., 2022), la mitjana dels 3 intents i la mitjana de les TDF (Maffiuletti et al., 2016).

Es va permetre un període de descans de 5 minuts entre cada prova i després de l’escalfament. 

Es va utilitzar el dinamòmetre Chronojump Boscosystem, que ha estat validat (de Blas et al., 2012) i fins i tot utilitzat per validar altres instruments (Gaudet i Handrigan, 2020). A la Taula 4 es mostren les principals característiques de l’instrument. 

Taula 4

Especificacions del sensor de força utilitzat (Chronojump Boscosystem)

Veure Taula

Abans d’utilitzar l’aparell, es va calibrar tal com es descriu al manual de l’usuari (Foix i Padull, 2021).

Per a la recollida i l’anàlisi de les dades, es va utilitzar el programari del dispositiu Chronojump Boscosystem, versió 2.3.0. El programari es pot descarregar gratuïtament a la seva pàgina web.

Per extreure els valors de força màxima i TDF200ms, es va utilitzar la funció modelada que ofereix el programari per garantir que els valors variessin menys entre cada un dels mesuraments (Pérez; 2021). Per calcular les dades, es va prendre com a punt inicial el que en la tangent de la TDF màxima intersecava l’eix x; i com a punt final, el suggerit per l’aplicació, que correspon al moment en què la força màxima es manté estable durant 1 s. Amb aquest procediment s’obtenen dades vàlides en les quals l’error és inferior al 5%.

Anàlisi estadística

L’anàlisi estadística es va realitzar amb el paquet d’anàlisi de dades SPSS per a Windows versió 27.0; IBM, Armonk, NY, EUA. Es va dur a terme un estudi de la mostra mitjançant diverses funcions estadístiques descriptives, com la mitjana i la desviació típica.

Quant a les dades obtingudes durant l’estudi (mesuraments previs i posteriors de les variables dependents descrites en l’apartat anterior), es van utilitzar les mitjanes obtingudes de tots els mesuraments fets, que van ser tres en tots els casos excepte per a la PF i la prova TMS_14, en els quals només es va utilitzar un mesurament, el que presentava els valors més alts. Els supòsits de normalitat es van comprovar amb la prova de Shapiro-Wilk.

Una vegada confirmada la normalitat de cada un dels grups en què es va dividir la mostra, es va utilitzar una prova ANOVA mixta de dos factors (Taula 5); es va proposar el temps com a factor intraparticipant (proves prèvies i posteriors) i els grups (GC i GD) com a factor interparticipant. Amb aquesta prova va ser possible comparar l’efecte del tipus d’entrenament, la diferència entre grups i la interacció entre el tipus d’entrenament i la diferència entre grups. La mida de l’efecte es va avaluar mitjançant el valor eta al quadrat (η),² tal com s’especifica en estudis anteriors (Fritz et al., 2012). La mida de l’efecte es va determinar en funció dels valors recomanats a l’article de Cárdenas Castro i Arancibia Martini (2014); establint un efecte petit η² = .01, un efecte mitjà η² = .06, i un efecte gran η² = .14

Es va realitzar la prova post hoc de Bonferroni per analitzar les comparacions per parells. El nivell de significació per a totes les comparacions es va fixar en p ≤.05.

Com a anàlisi secundària, es va estudiar la diferència de força entre les mans mitjançant una prova T per a mostres aparellades. Així mateix, es va estudiar l’evolució d’aquestes diferències en funció del mètode d’entrenament utilitzat, fent servir la diferència entre les mitjanes d’ambdues mans.

Resultats

A la Taula 5 es mostren l’efecte del tipus d’entrenament, la diferència entre grups i la interacció entre el tipus d’entrenament i la diferència entre grups.

Taula 5

Resultats obtinguts en cada una de les intervencions, en les proves prèvies i en les posteriors, per a cada un dels grups, GC i GD

Veure Taula

S’han trobat diferències significatives entre els resultats previs i posteriors per a totes les variables (totes les proves) i per a tots els grups. Vam observar una mida de l’efecte entre mitjà i gran en les proves TMS_14 (.242) i en el mesurament de la força màxima per a la mà no dominant (.081). Es van observar mides de l’efecte entre petites i mitjans per a les PF (.034), així com per al mesurament de la força màxima de la mà dominant (.045). Les mides de l’efecte en els mesuraments de la TDF per a la mà dominant i no dominant van ser molt petites (.001 i .008 respectivament). A la Taula 6 es mostra la comparació de la força màxima i la TDF de la mà dominant i no dominant, per a cada grup d’entrenament i abans i després de l’entrenament. 

Taula 6

Resultats obtinguts en la prova T per a mostres relacionades en la comparació de diferents variables en funció de la mà utilitzada. Anàlisi realitzada sobre la mostra total i per grups

Veure Taula

No es van trobar diferències significatives entre les mans en cap de les anàlisis realitzades. Malgrat no trobar significació, la diferència entre les mans va ser del 5.52% en les proves prèvies i posteriors i del 3.90% en les proves posteriors, per a la mostra general. La mà dominant va obtenir millors resultats en totes les proves, excepte per a la TDF prèvia.

Discussió

L’objectiu principal del present estudi era comparar els efectes de dos mètodes d’entrenament de la força d’agafada (l’entrenament tradicional amb suspensió, HIMA i l’entrenament de tracció activa amb dinamòmetre, PIMA) sobre els indicadors clau del rendiment en escalada: força màxima d’agafada, TDF, PF i TMS_14.

Es va complir la hipòtesi principal. Ambdós entrenaments, el tradicional amb suspensió i el de traccions actives amb dinamòmetre, són eficaços a l’hora de millorar significativament tots els indicadors clau del rendiment en escalada (força d’agafada màxima, PF, TMS_14 i TDF).

Les dades apunten millors resultats amb els mètodes d’entrenament de traccions actives, però no és possible extreure conclusions atesa la mida de la mostra utilitzada. Observem una mida de l’efecte entre mitjana i gran en les proves TMS_14 (0.242) i en els mesuraments de força màxima per a la mà no dominant (.081). Una mostra més àmplia podria proporcionar més informació, que, al seu torn, podria seguir la tendència que veiem en aquests resultats o no fer-ho, fet que permetria dilucidar aquest tema. L’objectiu secundari d’aquest treball era analitzar la diferència en la força màxima de cada mà i veure com evolucionen aquestes diferències amb cada una de les sessions d’entrenament. La nostra hipòtesi era que l’entrenament de la força d’agafada mitjançant el mètode actiu utilitzant el dispositiu Chronojump presentaria millors resultats. Aquesta hipòtesi no es va complir, ja que no trobem diferències en les proves posteriors entre els grups d’entrenament. 

Quant a les dades obtingudes en l’estudi, ambdós mètodes d’entrenament van aconseguir millorar els indicadors clau del rendiment en escalada estudiats en quatre setmanes. Tal com s’havia estudiat (Devise et al., 2022; Levernier i Laffeye, 2019; López-Rivera i González-Badillo, 2012) un programa d’exercicis de quatre setmanes és suficient per observar millores en la força d’agafada. Respecte a les millores en la força màxima, l’estudi de Levernier i Laffeye (2019) va utilitzar un entrenament d’agafada amb una sola mà i només va observar millores amb un tipus d’agafada i en una de les mans. Aquestes millores són menors que les trobades en el present estudi. Això es pot deure a la menor durada de les suspensions (al voltant de 6 s) o a un nivell més elevat de la mostra (escaladors nacionals i internacionals).

En el seu estudi de 2022, Hermans et al. van utilitzar l’entrenament en suspensió i van trobar diferències significatives en la força màxima, igual com va succeir en el present estudi. Els participants van realitzar entrenaments en suspensió més curts (7 s) amb descansos més curts (3 s) dins de la mateixa sèrie. En aquest cas la intervenció va ser de 10 setmanes, amb un nivell de mostra a partir de la puntuació 11 en l’escala IRCRA. La força màxima es va mesurar en posició de dominada amb els braços flexionats a 90º. En un altre estudi (Devise et al., 2022), es va utilitzar un dinamòmetre tant per a les proves com per a l’entrenament, però l’entrenament de tracció es va fer amb les dues mans. Si ens fixem en els resultats obtinguts en les intensitats més properes a les del present estudi (entre el 80% i el 100%), es van observar millores significatives en la força màxima, igual que en el present treball.

Quant a les millores en la TDF, en l’estudi de Levernier i Laffeye (2019) i en el d’Hermans et al. (2022) s’observen millores significatives, d’acord amb els resultats obtinguts. Hermans et al. (2022) van analitzar el temps màxim en suspensió amb una regleta més gran, de 23 mm, i van trobar millores significatives, com en el present treball. En l’estudi de Devise et al. (2022), la resistència es va mesurar amb un protocol diferent del que vam utilitzar nosaltres, la qual cosa dificulta la comparació dels seus resultats amb els obtinguts en el nostre treball.

Pel que fa referència als nivells de força entre les mans, en el present estudi no es van trobar diferències significatives. Malgrat això, la mà dominant va ser la que va presentar nivells més alts en totes les proves excepte en els mesuraments previs de TDF. La mà dominant va obtenir un 5.52% extra de força màxima en els mesuraments previs, i un 3.90% en els mesuraments posteriors, en comparació amb la mà no dominant. A l’article de Vujic et al. (2021) tampoc no es van trobar diferències significatives entre les mans, ja que aquestes van ser inferiors al 10%. En aquest cas també es van registrar nivells de força més elevats per a la mà dominant. A l’article de Levernier i Laffeye (2019), no es van trobar diferències significatives entre les mans, i es van continuar registrant valors més alts per a la mà dreta en tots els agafaments excepte en el d’extensió. 

En ambdós estudis es van registrar valors mitjans de força d’agafada superiors als del present estudi (320-380N). En l’estudi de Vujic et al. (2021) es van registrar al voltant de 550-580N en cada mà, amb una mostra del nivell 14-15 de l’escala IRCRA, i en l’estudi de Levernier i Laffeye (2019), es van registrar valors de 410-460N, amb una mostra del nivell 24-26. Ambdós estudis van obtenir mesuraments utilitzant un dinamòmetre manual. Aquestes diferències podrien explicar-se per la diferència de nivell entre les mostres (Assmann et al., 2021), així com per les diferents maneres de calcular els nivells de força. S’ha observat que aquests valors varien en funció de la superfície i la profunditat (Bergua et al., 2018).

Quant a la hipòtesi secundària del treball “l’entrenament amb dinamòmetre, en no ser bilateral, ajuda a reduir la diferència entre les mans”; les dades semblen confirmar la hipòtesi proposada, però els resultats s’han d’interpretar amb cautela. Es tracta d’una anàlisi superficial en la qual només s’ha analitzat la diferència de mitjanes prèvies i posteriors entre les dues intervencions. A més, les diferències trobades són petites.

En l’estudi de Levernier i Laffeye (2019), es va observar una tendència a augmentar la diferència entre les mans amb arqueig després de l’entrenament. En aquest cas, l’entrenament que se segueix no és bilateral, sinó que fa servir la suspensió, no traccions actives. Els resultats no mostren diferències significatives (menys d’un 10% de diferència) entre les mans en escaladors de nivell intermedi-alt, encara que la mà dreta tendeix a presentar valors de força superiors. Quant a la hipòtesi proposada, si bé les dades del present estudi suggereixen que l’entrenament amb traccions actives i un dinamòmetre no bilateral podria ajudar a reduir la diferència entre les mans, els resultats no són concloents i seria necessari un treball d’investigació més ampli. 

Conclusions

En resposta a l’objectiu principal, es conclou que tant l’entrenament de la força d’agafada amb traccions actives com l’entrenament tradicional amb suspensió semblen ser mètodes eficaços per millorar els factors clau del rendiment en escalada en una mostra de nivell intermedi. Les millores en la força d’agafada depenen tant del mètode (tracció activa o suspensió tradicional) com del protocol establert (temps de suspensió, intensitat…).

En resposta a l’objectiu secundari, es conclou que la diferència de força entre la mà dominant i la no dominant es redueix després d’aplicar un entrenament de tracció activa no bilateral amb dinamòmetre. En la mostra del present estudi, així com en les mostres dels altres estudis analitzats, s’observen diferències no significatives (inferiors al 10%) entre els nivells de força de cada mà.

Es pot assenyalar que no s’han trobat estudis que comparin els resultats dels dos protocols proposats, i hi ha pocs articles en la literatura científica que proposin intervencions amb exercicis d’escalada. Els que hi ha utilitzen mètodes i sistemes d’entrenament molt diferents, per la qual cosa resulta molt complex comparar els resultats obtinguts en els diferents articles.

Com a aplicació pràctica, els entrenadors d’escalada podrien utilitzar aquests coneixements per millorar la força d’agafada dels seus esportistes en tan sols quatre setmanes.

A més, aquest estudi suggereix que l’ús d’una cèl·lula de càrrega, concretament el dispositiu Chronojump, ajuda els entrenadors a quantificar la càrrega d’entrenament en tot moment, fet que permet personalitzar l’entrenament dels escaladors per treure el màxim partit al seu temps d’entrenament.

Limitacions de l’estudi 

Una de les principals limitacions de l’estudi va ser la reduïda mida de la mostra, que ens va impedir extreure algunes conclusions dels resultats obtinguts, com la diferència entre les mans. Un altre inconvenient va ser el nivell d’escalada relativament baix dels participants, que potser hagi afectat les millores observades. Tanmateix, s’ha de tenir en compte la dificultat d’incorporar escaladors avançats disposats a realitzar un estudi experimental de quatre setmanes.

A més, es podria haver recollit més informació relacionada amb els hàbits d’escalada dels participants. 

Estudis futurs

Les futures línies d’investigació haurien de plantejar l’anàlisi dels dos mètodes a través de mostres més àmplies d’un nivell d’escalada superior per explorar millor aquests resultats, especialment els efectes d’ambdós mètodes en la diferència entre les mans. Així mateix, algunes podrien centrar-se a estudiar les diferències a través d’una mostra femenina més àmplia. Finalment, podria ser interessant comparar escaladors de diferents disciplines com el bloc i l’escalada esportiva.

Finançament

Aquest estudi ha estat finançat per la Universitat Europea de Madrid mitjançant un projecte competitiu intern amb codi 2024/UEM25.