Vers un esport educatiu en una educació física renovadora

A les societats primitives les activitats físiques i els jocs ocupen períodes de recreació; no són més que simples diversions, uns passatemps on cadascú mostra les seves destreses. Les formes que més s’acosten a les nostres competicions són les Iluites, directament inspirades en l’esperit guerrer. És a l’etapa militar on les activitats físiques i Iúdiques tenen un marcat caracter bèl·lic. A la Grècia clàssica i fonamentalment a Atenes, apareix el primer procés educatiu que trenca amb l’estrictament bèl·lic, articulant els jocs i les activitats físiques en una concepció més integral i harmoniosa, on l’esport —Jocs Panhel·lènics— constitueix una opció per als més dotats; en aquesta civilització coexisteixen feliçment l’entrenament atlètic i l’Educació Física higiènica i educativa. Som a l’etapa científica, on la gimnàstica és al servei de la salut. A partir del Renaixement i fins el segle XIX, només aquest concepte de la gimnàstica higiènica perviurà fins entroncar amb J.J. Rousseau, el moviment pedagògic del filantropisme amb Basedow, Salzmann, Nachtegall i l’insigne pedagog experimental J.E. Pestalozzi. En aquesta etapa l’Educació Física apareix com un medi de formació complet de l’individu en els plans biolOgic, afectiu, mental, cognitiu, social i expressiu; és l’etapa pedagògica.