Resum

“L’ofici de guia és un dels més bonics, ja que l’home el practica en una terra encara verge. Avui dia, a les nostres ciutats, subsisteixen poques coses: la nit no existeix, ni tampoc el fred, ni el vent, ni les estrelles. Tot està neutralitzat”. (…) “A força de repetir inevitablement les mateixes ascensions, l’ofici de guia es podria tornar fastigós, però el guia no és només una màquina d’escalar roques i pendents de gel, una màquina per conèixer el temps i l’itinerari. El guia no escala per a ell: obre als altres les portes de les seves muntanyes”. Del romanticisme, l’entrega i una única missió que reflecteixen els maravellosos paràgrafs precedents, que envoltaven la professió de guia i que tan sàviament va saber-ne fer ressò Gaston Rebuffat en els seus llibres, ja en queda poca cosa. El món alpinista ha sofert, però sobretot està sofrint, profunds canvis als quals la professió de guia no és pas aliena. Al nostre país la problemàtica és molt diferent a la d’altres països on les professions relacionades amb l’esport de muntanya tenen unes atencions i una trajectória molt més arrelades. Per a aquests, el principal problema potser és la competència, per a nosaltres la manca d’una estructura general que afavoreixi la divulgació de les possibilitats de Ileure del medi muntanyenc per una banda, i per l’altra la creació d’un marc legal on els professionals que s’hi vulguin dedicar tinguin les suficients garanties de formació i seguretat per a poder exercir una tasca digna. Són les dues característiques principals.