Resum

En la pràctica esportiva s’ha estès l’ús de tiretes col·locades al nas amb el propòsit de millorar la respiració nasal durant l’esforç. Per valorar-ne l’eficàcia en un treball de força-resistència que simula l’estil braça de natació sobre un banc isocinètic, s’han comparat en set triatletes els valors de consum d’oxigen, la freqüència cardíaca i la ventilació en realitzar-ho amb una tireta nasal i sense.
Només les escasses disminucions del consum d’oxigen (entre 1,58 i 2,53 ml/ kg·min), fent servir la tireta, van presentar diferències (p < 0,05) favorables a la seva utilització. Per contra, els valors de freqüència cardíaca van suposar augments mitjans no significatius (p > 0,05) compresos entre –1,36 i 6,7 pul/min i la ventilació va disminuir entre 2,42 i 16,05 l/min (p < 0,05).
L’ús de la tireta nasal va suposar una disminució de la despesa energètica durant la realització d’un treball de força-resistència en sec, on la respiració era exclusivament nasal. Tanmateix, en la pràctica esportiva i, especialment en el medi aquàtic, els triatletes i nedadors recorren a la respiració oral o oronasal, especialment durant l’espiració en la fase aquàtica, per la qual cosa els beneficis de l’ús de la tireta nasal podrien quedar minimitzats o fins i tot desaparèixer.