Sobre els dirigents i les federacions esportives

És generalitzat l’interès per l’esport en aquest any 1994; és més, podem deduir sense gaire esforç que no és nou. No hi ha dubte que disposar d’un any internacionalment dedicat a l’esport (ONU) és un somni complert per als més grans i per a aquelles persones que porten molts anys dedicant-se a l’esport. Ara bé, barrejar a la darreria del segle XX “l’esperit olímpic” amb la treva olímpica de fa cents d’anys és més que pretensiós, ja que els factors, la història, les variables, etc. no poden donar lloc a fets ni a circumstàncies semblants encara que hi hagi personalitats que insisteixin a utilitzar aquest concepte com a mitjancer de pau. En qualsevol cas sempre cal felicitar qualsevol intent de pau, evidentment, dins uns límits legalment establerts, vingui d’on vingui, exigeixi els procediments que exigeixi. No tenim la intenció de centrar la nostra opinió en l’olimpisme i voldríem ubicar-nos, en el petit espai que ens ofereix la revista, en el “dirigentisme” de les federacions esportives. En termes taurins, baixar a l’arena suposa concretar la faena. En l’esport, després dels grans esdeveniments del ’92, davallar als fets concrets és analitzar les federacions esportives en l’actualitat, entre altres possibles anàlisis que ens permet l’univers de l’esport. És evident que no és el moment de fer una anàlisi minuciosa —ni tampoc disposem dels mitjans necessaris per fer-lo— i potser simplement sigui més fàcil enumerar els diferents paradigmes o models de dirigents esportius federatius.