¿Salut ,forma física, estètica, benestar? ¿Què porta a l’usuari al gimnàs?

El furor per l’activitat física és un fet constatable des dels anys seixanta, que s’expansiona al principi de la dècada dels vuitanta i que segueix el seu curs, ja més moderat, fins als nostres dies. Hem assistit a l’aparició de l’aeróbic i l’squash, a la proliferació i sofisticació mecànica del body-huilding, al desenvolupament imparable del Physical Fitness, a la difusió vertiginosa de l’esport californià, a l’arribada dels jacuzzi i les “bombolles sensorials”. Hem estat partíceps del floriment del culte al cos, inscrit dins de la societat de consum i legitimat per la consolidació de la democràcia. El xandall de carrer, l’assistència massiva al gimnàs, l’abundància de productes dietètics, la retransmissió repetitiva d’anuncis televisius que utilitzen el model de la jove o el jove esvelt, atlètic, dinàmic, actiu, hàbil motriument, els productes light, els règims alimentaris, els aparadors de roba i calçat esportiu, les revistes i els llibres sobrefitnessi nutrició són alguns dels elements que componen aquesta atenció creixent pel cos que s’engendra filosòficament i artísticament a la fi del segle XIX amb l’obra de Freud i Nietzsche i amb els moviments d’art o antiart (Maisonneuve i Bruchon-Scht-weitzer, 1981), però que brota visiblement des de la fi dels anys trenta, quan ja s’ha superat la crisi del 1929, motivada per l’absència de consumidors, i s’accepta, de forma quasi idolàtrica, el model econòmic de Keynes sobre la demanda agregada. L’economia keynesiana implica la conversió del ciutadà en consumidor. Apareix la venda a terminis, l’augment dels salaris, la necessitat d’educació superior, el subsidi de vellesa, la norma social del consum, però, sobretot, es creen actituds consumistes (seguretat, acceptació social, integració, prestigi, autoestima, èxit, independència, vidaprivada, seducció). Es forja aquest anthropos universal intel·ligent “que es desenvolupa molt més sobre el teixit de l’imaginari i del Iúdic que sobre el teixit de la v ida pràctica” (Morin, 1962). La moral puritana protestant basada en I’austeritat i l’estalvi es declara inservible i és substituïda per l’hedonisme, el carpe diem, la satisfacció immediata.