Paradigmes, paideia i jocs olímpics

Aquest treball intenta mostrar com determinats marcs teòrics- metodològics —anomenats paradigmes, episteme, camp epistemològic— entrellacen l’imaginari que guia les pràctiques so-cials dels subjectes. D’altra banda s’assaja com la influència d’aquest també la podem observar en la paideia i en els Jocs Olímpics en la mesura que pràctiques socials, així com també alguns dels riscos que poden sobrevenir quan hom els desconeix o quan alguns d’ells s’arroga la veritat de manera exclusiva. En l’estructura de la visió del món sempre es troba continguda una relació interior de l’experiència de la vida amb la imatge del món, relació de la qual es pot derivar sempre un ideal de vida”. W Dilthey Hi ha certs termes que, per la seva funció no tan sols denotativa sinó principalment connotativa, ens permeten accedir i construir la realitat mitjançant el llenguatge d’una manera més apropiada que d’altres, faciliten observar i explicar millor certs fets que s’esdevenen en aquesta realitat, la qual cosa no implica sostenir per això que aquestes propietats ens condueixin a aclarir-los necessàriament de manera definitiva. Una qüestió és aclarir un fet i una altra, solucionar-lo, encara que el primer actua sempre com a condició del segon. Un d’aquests termes és paradigma, que si bé és emprat usualment i insistentment des dels any 60, més precisament a partir de l’obra de T.S. Kuhn: The Structure of Scientific Revo/utions (1962), no ens és desconegut ni relativament nou dintre de la literatura en general i —encara menys— en la filosòfica. Plató, en el seu moment, va fer servir napaòEypa (paradigma) en diferents sentits, des d’exemple, mostra, còpia, patró, fins a model. quan va recórrer al terme “exemple”, aquest no tenia el sentit de “mer exemple”, sinó el “d’exemplar”, és a dir, allò que actua com a model d’alguna cosa o per alguna cosa. La seva coneguda teoria de les idees, il·lustra això darrer. Aquestes actuen com a models eterns i immutables de les quals el que és sensible només n’és partícip. Kuhn —no molt llunyà al concepte platònic— interpreta els paradigmes com a models que poden estar temporalment estables dins del que anomena “ciència normal”, emprant-los en el sentit de “..realitzacions científiques reconegudes universalment que, durant un cert temps, proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica”.