Ordre i desordre. Dialèctica de l’esport d’alta competiciò.

L’esport d’alta competició, esport d’èlite, esport de màxim nivell o categoria, com se l’anomena indistintament, atreu l’atenció de l’home modern d’una forma o d’una altra. El públic en general no pot defugir de cap manera la influència, directa o indirecta, d’aquesta manifestació cim de la institució de l’esport. Així mateix és impossible que la institució de l’esport en conjunt defugi la influència d’aquest subsistema, summament refinat, de l’esport. L’esport d’alta competició és part integrant de l’esport, de la mateixa manera que és part integrant de la societat en general. Porta els seus trets per bé o per mal. En molts sentits manifesta imperfeccions i contradiccions semblants, és alhora ordre i desordre; quelcom que podria ésser considerat dialèctic en la seva estructura. Fent referència a la sentència de Helmut Plessner de fa aproximadament 30 anys, que condemnés l’esport, o l’esport d’alta competició car és aquest el que ens preocupa, condemnaria també la societat moderna (Plessner, 1952).

Més enllà d’aquest punt de vista, molt abstracte i alhora bastant general, a partir d’una certa forma i estructura bàsiques d’aquest sistema haurem d’assolir un millor enteniment d’allò que és en realitat l’esport d’alta competició. Haurem d’analitzar en seu context socio-cultural, la seva estrutura interna i haurem de demostrar en quins sentits es manifesta la dialèctica de l’esport d’alta competició modern. Després d’unes consideracions tocant a una definició adequada donarem un cop d’ull a les investigacions anteriors i a la teoria, fet gràcies al qual podrem comprendre l’estructura i el sistema dels esports d’alta competició d’una manera més subtil.

Consideraré metodològiment materials de recercasociològica, intentan oferir unes nocions que superin l’àmbit de l’observació empírica i de l’experiència quotidiana. Aquestes consideracions representen un intent de teoritzar a un nivell secundari, amb una referència sòlida als resultats observat, però amb el propòsit d’abraçar aquests resultats com a part d’una anàlisis estructural de l’esport de competició com a sistema coherent i alhora contradictori. L’afany per entendre aquest sistema pot revelar, al capdavall, el que Simmel (1923) anomenà “formes” i Wittgenstein (1960), pel que fa a l’anàlisi del llenguatge, “La gramàtica d’un fenòmen social”. Les dificultats de la definició, Wittgenstein observà també al cas dels jocs lingüistics, hauran de superar-se fent-se paleses les característiques principals d’aquest sistema.