Màrtirs o còmplices

Fa poc hem assistit a un dels més grans escàndols del món de l’esport, la persecució policíaca d’un escamot que any rera any feia les delícies de tots els amants del ciclisme. El tracte rebut per la gendarmeria francesa ha pogut deixar molt que desitjar, però arribats a aquest punt caldria fer algunes reflexions. La imatge que ha donat l’escamot ha estat de màrtirs d’una caça de bruixes sense quarter, però caldria analitzar l’origen de l’esmentada caça. L’escamot sota sospita de consum de substàncies prohibides per augmentar el seu rendiment. Es pot entendre la indignació pel tracte rebut, encara que hagi estat llastimosa la manca de cohesió per reivindicar un major respecte a la dignitat humana. és exclusivament en aquest punt on els ciclistes es poden considerar màrtirs. Màrtirs dels interessos comercials dels quals s’enriqueixen amb la salut dels corredors i els sotmeten a un desgast inhumà i on l’unica manera de suportar-ho és a través del consum d’aquestes substàncies prohibides. Alguns ciclistes ferits en l’elemental de la seva consciència es queixaven que no volien ser les mones del circ, però no van considerar que quan van sig nar el contracte per participar- hi estaven venent la seva pell al diable. Van acceptar de manera conscient la seva participació en la farsa i és en aquest punt on deixen de convertir-se en màrtirs per convertir-se en còmplices. Còmplices des del moment en què accepten les clàusules del seu inhumà contracte: carreres amb perfils salvatgement dissenyats quant al volum i intensitat, recuperacions que no hi ha cap cos en el seu procés natural tingui temps de fer i, a sobre, la conveniència que si volen guanyar o que guanyi el líder del seu equip hagin d’ingerir tot tipus de substàncies.