L’entusiasme del professor a les classes d’educació física

Tot i que sovint, a les obres de metodologia s’esmenti l’entusiasme com una de les qualitats necessàries d’un bon professor, tanmateix aquesta és una qualitat molt subjectiva i no ha suscitat encara gaires investigacions, especialment en l’àmbit de l’educació física. Sigui com sigui, s’han pogut identificar diversos indicadors de l’entusiasme sondejant professors i alumnes (Caruso, 1980) o mitjançant la tècnica d’incidents crítics (Cloes i Piéron, 1989). Aquests han constatat moltes similituds entre les concepcions de l’entusiasme i de la seva operativitat als Estats Units i a Europa. Els indicadors més freqüents citats giren al voltant de l’estímul, de la participació del professor en les activitats, de la seva mostra d’interès pels alumnes, del feedback i, fins i tot, de les manifestacions de bon humor. En canvi, una manca d’interès, un excés de disciplina o de crítiques a l’activitat de l’alumne es perceben generalment com a signes de falta d’entusiasme (Cloes i Piéron, 1989). A més, s’ha comprovat que els comportaments entusiastes es poden adquirir mitjançant una preparació adequada (Cloes, 1987; Carlisle i Phillips, 1984). Es tracta de saber si els indicadors identificats s’observen regularment en condicions normals d’ensenyament i si varien segons els nivells d’ensenyament o segons els tipus d’activitats plantejades.