L’educació física i l’esport: per una coexistència pacífica

Per a cadascú de nosaltres, és habitual trobar-nos, els caps de setmana, amb uns espectacles on uns homes corren, s’empaiten, cauen, s’engrapen, a l’encalç d’un objecte esfèric que manipulen i colpegen. El públic resta paralitzat davant de les pantalles presenciant les petites imatges en moviment, expressant espontàniament la seva alegria o desil.lusió a l’uníson davant les accions que se presenten. Els actors d’aquest espectacle corren, salten, colpegen, llancen, forcegen, s’escapoleixen vers un objecte en moviment i els espectadors s’emocionen en seguir aquestes accions i, sovint, aquestes generen agressivitat i fins i tot violència. Estem davant el fenomen social més important d’aquest segle: l’esport. Ens trobem davant un fet transcultural; des dels pobles més remots fins als nostres dies s’han efectuat pràctiques esportives que trascendeixen la diversitat de sistemes polítics, socials i econòmics. Però, ¿què és allò que ens fa acudir de grat i amb passió a aquests conflictes simbòlics?, ¿per què els seus protagonistes més destacats són considerats com autèntics herois nacionals?  ¿quina és la causa per la qual la majoria dels nens en les seves estones lliures juguen amb fruïció i interès als jocs esportius moderns? La funció social de l’esport és enorme i és necessari cercar les raons de la seva popularitat dintre de la societat de masses; J. Huizingal i R. Caillois2 tipifiquen l’esport com una modalitat de joc caracteritzada, principalment, pel seu tret agonístic o competitiu i han destacat el lloc que ocupa en la història de la cultura.