L’educació física i la renovació pedagògica

El guany de posicions de l’Educació Física en el “ranking” de les matèries “importants” a l’ensenyament obligatori és una evidència gratificant per a molts. Hom parla del seu paper primordial en el desenvolupament, de la necessitat d’impartir la matèria amb mínim d’infrastructura; el Sr. Ministre Javier Solana, en exposar, davant el Ple del Congrés de Diputats, les línies generals de la política educativa i dels objectius de la seva gestió, va destacar, entre d’altres cinc punts, l’abocament intencional i pressupostari per a fer evolucionar l’Educació Física escolar. S’expressava amb les paraules següents: “… poner en marcha un plan para el fomento de la Educación Física y de la próctica deportiva en nuestros Centros Educativos…” i afegeix “… por ser la más profunda, por ser la de más futuro, por favorecer las expectativas de la práctica deportiva de más niños y jóvenes de ahora y del mañana, la acción fundamental será de extensión de la Educación Física y el deporte en el ámbito de la enseñanza. El Plan de Extensión de la Educación Física y el deporte en los centros escolares pretende generalizar una educación fisica como elemento de la formación integral…” Alhora, la febre olímpica viscuda a Catalunya, també ha fet despertar a molts, de la Ilarga letargia soferta envers el reconeixement de l’Educació Física com a una valuosa àrea curricular. Però tot aquest rebombori no és suficient per a fer tangible una evolució real de l’Educació Física. Si més no, es tracta d’un primer pas que facilitarà el camí, però l’hem de recórrer tots els professionals dè l’educació, avantguardats, això sí, pels especialistes de la matèria, cercant un ritme uníson amb Ia resta d’avenços pedagógics, alhora que una pertinença própia i un cos diferenciador i aglutinador. La implicació de tots i del propi sistema educatiu és una base necessària i imprescindible.