L’aportació d’Emil Jacques-Dalcroze a les activitats físiques amb suport musical

És interessant observar la gran importància que avui dia es dóna a l’educació del propi cos. Per tant, no és estrany el gran ventall de possibilitats que l’àmbit ens ofereix, tant en el món de la dansa com en el de la gimnàstica o de l’expressió corporal, i tant de cara a una formació professional, com per a satisfer un plaer personal i, fins i tot, seguir una indicació mèdica.
Tot aquest èmfasi en el desenvolupament corporal ens remunta fins a cent anys enrera, o sigui al segle XIX, ja que va ser aleshores que va néixer un moviment de renovació: des de diferents angles es va començar a imprimir al moviment físic una orientació diferent de la que es donava i practicava fins a aquell moment.
Les persones que més influïren en aquest aspecte renovador varen ser, com a pioner, François Delsarte (18111871), tot seguit Emil Jacques-Dalcroze (1865-1950), Isadora Duncan (18781927), Rudolf Laban (1879-1958), Mary Wigman (deixebla de Dalcroze) 18861973 i Marta Graham (n. 1894) i molts artistes coneguts en tots els països del món com inquiets capdavanters del progrés en el camp del moviment corporal.
Sens dubte que la música juga un paper molt important en aquestes activitats, i no em refereixo a la seva funció com a suport per a la dansa, sinó a la seva funció pedagògica com a mitjà indispensable per a una bona educació del nostre sentit rítmic. Hem de reconèixer que és en la música, precisament, on troba el ritme la seva més clara definició.
Tenint en compte el que acabem de dir, hauria de ser lògic que tots els que practiquen el moviment corporal (dansaires, gimnastes, actors, etc…) tinguessin un mínim de coneixements musicals, i precisament és potser en aquest àmbit on hi ha més analfabets de la música.