Resum

Aquesta vegada, la Nostra Portada té un caràcter excepcional. L’ocupen dues obres de qui ha estat el ninotaire més important del nostre país: en Francesc Vila i Rufas, conegut per tothom com en Cesc (1927–2006). Tots dos dibuixos destaquen per les seves inconfusibles característiques de senzillesa i alhora de grandesa argumental, cosa que ens ha mogut a titular aquest text,  Jugar al ­carrer. Començaré recordant la meva precària experiència d’infantesa i primera joventut en aquesta activitat d’índole “suburbana”. Són moltes les persones de la meva edat que, en algun moment dels seus primers anys, han jugat al carrer. Recordo que la primera vegada que ho vaig fer fou cap al 1938, a Sant Boi de Llobregat (aleshores Vilaboi), jugant al futbol. Vaig viure uns mesos en aquest poble, fugint de les bombes que queien sobre Barcelona. També, per aquell temps o potser un o dos anys després, vaig tenir el desig, que no he pogut satisfer, de lliscar sobre uns artefactes de fusta amb rodes de coixinets de boles pel carrer d’Enric Granados on vivia (els construïen els nois del barri, amb formes rudimentàries, que avui recordarien patinets o “skate­boards”). Durant el batxillerat, tornant de l’Escola Pia de Balmes cantonada Travessera de Gràcia, algunes vegades havia jugat també a futbol al carrer Tuset, que aleshores no estava gaire urbanitzat i tenia unes voreres amplíssimes, sense asfaltar. En els primers cursos de la carrera de Medicina, vaig participar en uns continus i inacabables partits de futbol que des de bon matí i fins al migdia s’organitzaven diàriament al pati claustrat de la Facultat. Jugàvem entre classe i classe, encara que hi havia un nucli de jugadors entusiastes que generalment no entraven a les aules en cap moment. Aquesta competició es va clausurar després de bastants anys, quan el Degà va decidir adornar el pati amb parterres de flors, que encara per­duren.