Resum

Durant molt temps, l’educació física ha viscut sobre afirmacions peremptòries que gairebé no permetien cap dubte. Aquest mètode s’havia llençat a la paperera després d’haver conegut els favors de les circulars i d’algun altre imposat pels textos oficials. Això indubtablement s’ha acabat. Des de fa uns vint anys, ha aparegut una nova sensibilitat; l’ambient de l’educació física s’ha vist capgirat. La crisi s’hi ha instal·lat. Els ensenyants d’educació física han pres consciència de què s’els havia desposseït del contingut de la seva assignatura i han reivindicat de participar en la definició de la seva pràctica. Tot refusant el principi d’autoritat, basant-se en coneixements científics adquirits a la Universitat, s’interroguen sobre el sentit i l’abast de la seva actuació. Paral.lelament. les activitats físiques i esportives han conegut una veritable explosió social. Les pràctiques de competició i les pràctiques de lleure han donat un salt endavant com no s’havia vist mai en el passat; avui dia, a França es parla de nou milions d’esportistes federats i prop del 35% dels individus de més de quinze anys afirmen que practiquen almenys ocasionalment una forma de gimnàstica (8). La importància que ha pres l’espectacle esportiu i el seu indubtable abast sócio-polític reforcen el fenomen. La doble emergència d’una exigència científica, de tota manera irreversible, i d’una massiva demanda social d’activitats físiques suscita una intensa agitació i tendeix a provocar canvis institucionals. Com ha demostrat tan bé Bertrand During a La crise des pédagogies corporelles (4), avui dia, “en educació física, es comparteix unànimament el sentiment d’una crisi” ([4], p. 18). La creació de les unitats d’ensenyament i de recerca en educació física i esportiva (UEREPS) i de l’agregació d’educació física, l’adopció de diversos textos legislatius o reglamentacions sobre l’esport, la concessió de crèdits de recerca i la reorganització de les tasques de l’esport són respostes, a vegades sobre la marxa a aquestes noves exigències. La problemàtica de l’educació física no es pot aïllar del seu context social i institucional; n’ha eixit, si és a títol de traducció, com una mena de reflex, si és a títol de contradicció, com una mena de posar en qüestió fets establerts. També cal abordar aquesta problemàtica sota dos aspectes diferents encara que solidaris: el punt de vista sócio-institucional que depèn de les instàncies històriques en presència i el punt de vista científic lligat a exigències d’epistemologia interna. En haver de fer front a una brutal mutació, ¿l’educació física es presenta com un conjunt homogeni que proposa una irreprotxable unitat?