Jesús Galilea entrevista Pere Miró

Camí del lloc en què hauria de fer l’entrevista al meu personatge, repassava mentalment algunes de les preguntes que desitjava fer-li, encara que resulta que, quan arriba el moment, no les fas per prudència; les fas de forma diferent a com les havies calculat o acabes per improvisar sobre la marxa. El que crec que és fonamental en una entrevista és aconseguir un cert grau de complicitat entre l’entrevistat i l’entrevistador, o si no, es pot caure en un fred i protocol·lari intercanvi de preguntes i respostes més o menys gastades. Sense cap dubte, entre Pere Miró i jo hi havia hagut moltes coincidències i també algunes discrepàncies, però això sempre és bo. Hi havia també records comuns, moments d’íntima confessió de sentiments i, sobretot, una bona amistat. Pere Miró m’havia succeït en la direcció de l’INEF de Barcelona —encara que després dels mandats de Paco Seirul·lo i Joan Antoni Prat— i crec que la seva tasca al capdavant de la institució va sorprendre a molts. Des del lloc de segon professor de natació, saltar a la direcció de l’institut i fer-ho bé, malgrat les dificultats externes i internes, crec que és tot un èxit. De la direcció de l’INEF, Pere Miró va passar a ocupar un lloc important en el Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona i d’allà a Lausanne, al Comitè Internacional Olímpic. Era el camí professional de vertigen d’un home d’aspecte juvenil, però amb una gran personalitat. Les meves divagacions sobre el personatge es van acabar quan, assegut davant d’ell, com molts altres cops en el passat, vaig disposar-me a fer-li una entrevista.