Integració emocional, corporal i mental a través del so, el moviment i la paraula

La psicologia humanista, nascuda com a moviment cap al 1961, conegué un gran apogeu en l’underground americà posteriorment, es va estendre a Europa. D’aquest moviment podem dir que, a grans trets, ha deixat un caliu semblant al que va produir la contracultura americana.
Ara bé, la contracultura, la cultura “adversària” o, si es vol, simplement la cultura, sembla tenir avui vida pròpia i oposar-se al principi axial de la societat. El principi d’eficàcia i rendiment, relacionat amb la idea de progrés i competitivitat, entra en conflicte amb els nous valors culturals que tendeixen a l’autorealització, lliure expressió i autoafirmació. Sísif ha estat suplantat per Narcís i Prometeu i, encara que Arcàdia quedi ja com un record nostàlgic i oníric, la recerca d’una millor qualitat de vida és un fet social inqüestionable.
Toffier, Bell i Morin han descrit una i mil vegades el trencament que l’home d’avui pateix en la seva personalitat, que és immediatista —carpe diem—, per tal com és consumidor i obedient com a productor. Les històries victorianes han estat substituïdes per les neurosis postindustrials.
La psicoteràpia humanista actual centra bona part del seu interès a integrar la personalitat de la persona. I ara  ja, ens centrarem en el nostre treball. Des del punt de vista conceptual, hi ha en l’home tres grans centres: el centre del Ki, corporal, situat entre el melic i les zones genitals, impulsor de la vitalitat, la genialitat, l’aspecte lúdic, la mobilitat i l’expansió. El centre de l’emoció, que es pot situar en la zona del pit, és relacionat amb les emocions humanes: la por, l’odi, l’alegria, l’amor, l’apatia. El centre de la ment, de la raó, que pot ubicar-se en el cervell; aquest és el de la lògica i el pensament.