Influència dels motius de pràctica, activitat física i personalitat resistent en mestres de primària i infantil

Juana María Gutiérrez Caballero

Sebastián Feu Molina

Alberto Blázquez Manzano

Resum

L’objectiu d’aquesta recerca ha estat analitzar les relacions entre els motius de pràctica d’activitat física, el nivell d’activitat física i les variables que afavoreixen la resistència en el lloc de treball, així com la relació dels motius de pràctica més autodeterminats i els components de la personalitat resistent en mestres espanyols d’infantil i primària. A través d’un disseny descriptiu, comparatiu i transversal, es va administrar un qüestionari a una mostra de 649 docents en actiu. Concretament el Qüestionari MPAM-R (Motives for Physical Activity Measure-Revised), el Qüestionari de Resistència Laboral i el Qüestionari PACE (Physician-based Assessment and Counselling for Exercise). Es van analitzar la validesa i la fiabilitat de les escales i les correlacions entre els factors. Finalment es van estudiar diverses hipòtesis a través d’un model d’equacions estructurals. Els resultats van indicar que la diversió (ß = .29), la competència (ß = .25) i el fitnes (ß = .14) són predictors de l’activitat fisicoesportiva realitzada (R² = .37). Els motius i el nivell de pràctica d’activitat física en el seu conjunt prediuen el 15% de la variable desafiament (R² = .15). L’activitat fisicoesportiva es relaciona positivament amb la dimensió desafiament (ß = .36) i aquesta amb el compromís (ß = .66) i el control (ß = .45). L’activitat física pot millorar la personalitat resistent en la seva dimensió desafiament.

Introducció

L’abordatge de la personalitat resistent ha tingut un interès rellevant en els últims anys en el context educatiu, pel fet que la tasca docent pot considerar-se una de les que més risc té de presentar estrès (Arís, 2009). Aquesta es refereix a la capacitat de les persones per comprendre les condicions externes amb precisió i prendre la millor decisió per a un mateix (Khaledian et al., 2013). El resultat d’aquest balanç defineix l’afrontament i es manifesta en conductes com ara centrar-se en el control o canvi de la situació estressant, canviar la percepció d’aquesta per reduir el malestar emocional o el distanciament, centrar-se en altres estímuls menys rellevants.

De fet, s’ha comprovat que valors alts de personalitat resistent indueixen a un estil d’afrontament transformacional, és a dir, la capacitat d’“interpretar els esdeveniments potencialment estressants com a oportunitats d’aprenentatge i creixement personal” (Godoy-Izquierdo i Godoy, 2002, p. 143). 

Aquest constructe es compon de tres factors: desafiament, compromís i control, que s’han d’entendre de manera conjunta per ser considerat resistent i expliquen el 33% de la variància del burnout (Oliver, 1993).

El factor desafiament proporciona als subjectes una visió on els canvis de la vida són interpretats com una possibilitat de millorar les competències pròpies (Moreno-Jiménez et al., 2014), és a dir, una predisposició a la recerca de situacions i solucions alternatives (Garrosa i Carmona, 2011). Aquest factor té especial importància en l’àmbit esportiu, ja que la competició, com a situació estressant, és inherent a la seva lògica interna i comporta l’afrontament de reptes individuals i/o grupals. Així ho indiquen autors com Weinberg i Gould (1995), que assenyalen que “les persones altament competitives tendeixen a buscar situacions de competició i estan més motivades per obtenir-hi èxit, en comparació amb persones amb un nivell baix de competitivitat” (p. 107). 

El factor compromís fa referència a la tendència a identificar-se amb el que es fa i comporta, per tant, una implicació activa (De la Vega et al., 2011). Es tractaria d’una qualitat que a més d’autoestima i competència personal inclou un sentiment de comunitat i corporació. Segons Godoy-Izquierdo i Godoy (2002), aquesta actitud minimitza l’amenaça percebuda d’un esdeveniment vital gràcies a l’habilitat de recórrer als altres en aquells moments. Altres autors com Moreno-Jiménez et al. (2012) van trobar que aquest factor compromís presenta efectes directes, significatius i moderadors sobre el vigor i l’esgotament.

El factor control convida a buscar explicacions dels fets posant èmfasi en la responsabilitat pròpia per sobre de l’acció d’altres o l’atzar (Eschleman et al., 2010). Autors com Godoy-Izquierdo i Godoy (2002) assenyalen que aquesta actitud de control sobre les seves vivències intensifica la resistència a l’estrès, ja que els actors s’identifiquen com a protagonistes actius, influint en el curs de les accions a través de les seves habilitats i decisions. 

Probablement una definició més aclaridora d’aquests tres factors de la personalitat resistent és la visió diferent que tindria un individu davant d’un mateix fet estressant i com n’esmorteiria els efectes. Així, des de l’actitud del compromís, es percebria com una situació amb significat emocional; des de l’enfocament de control, es consideraria una situació modificable i sota l’esfera del nostre control, i des de la visió de desafiament, una situació normal de la vida que ofereix una oportunitat de creixement (Godoy-Izquierdo i Godoy, 2002). 

Cal assenyalar, per tant, que una personalitat resistent presenta una percepció més optimista dels esdeveniments i la disposició d’estratègies d’afrontament centrades en la recerca de solució al problema i la reformulació dels esdeveniments i les seves conseqüències (Garrosa i Carmona, 2011). 

Alguns estudis assenyalen que els factors control i compromís, o només el de control, són els que veritablement constitueixen el concepte de personalitat resistent (Florian et al., 1995). I és que la personalitat resistent modula la probabilitat d’experimentar burnout i, en el cas dels bombers, s’ha trobat que el factor desafiament actua en la relació del burnout i els estressors organitzacionals, i el compromís és el que modula la simptomatologia associada (Moreno et al., 2006). En aquest sentit, s’han trobat relacions entre els factors compromís i desafiament amb el suport social però no amb la dimensió control (Ganellen i Blaney, 1984). Altres autors, com Diloy-Peña et al. (2021) en el seu estudi amb alumnat de secundària, van mostrar la importància d’evitar un estil controlador per part del professorat d’Educació Física per tal de generar experiències més gratificants en el seu alumnat.

La importància de l’estudi de la personalitat resistent en l’activitat fisicoesportiva rau a indagar com es perceben els estímuls potencialment estressants i inherents a la pràctica esportiva i la resposta conductual davant d’aquests, fent una tasca moduladora sobre el rendiment o les lesions (De la Vega et al., 2011). 

La relació entre la personalitat resistent i el rendiment esportiu s’ha trobat en diferents modalitats esportives: en atletes d’elit amb discapacitat i sense (Penna et al., 2004) o en migfondistes i fondistes espanyols (De la Vega et al., 2011), entre d’altres. Si bé és cert que l’interès per aquesta relació entre la personalitat resistent i l’activitat fisicoesportiva s’ha desenvolupat principalment en el terreny esportiu, es comença a produir a la inversa, ja que la pràctica d’activitat física també ajuda a desenvolupar una personalitat resistent més saludable i redueix la percepció de l’estrès (Garrosa i Carmona, 2011). 

Aprofundint un pas més en l’estudi d’aquesta relació entre personalitat resistent i activitat fisicoesportiva, es troben els motius de pràctica. És sabut que les persones realitzen activitat fisicoesportiva per diferents motius (Moreno-Murcia, et al., 2016). 

En aquest sentit, els subjectes actius presenten una intenció de pràctica futura més gran (Blázquez et al., 2015). Autors com Pavon et al. (2004) assenyalen que la competició, les relacions socials o l’aventura són més valorades per homes universitaris, mentre que la forma física, la imatge corporal i la salut són més valorades en les dones. 

Atesa la importància de la personalitat resistent per afrontar millor la professió docent, i tenint en compte les possibilitats que ofereix el context esportiu com a escenari en el qual descobrir la manera de percebre situacions d’estrès i millorar-ne el desenvolupament, es fa especialment important indagar en les relacions entre el nivell de pràctica d’activitat física dels mestres, la seva personalitat resistent i la seva motivació esportiva. Així, autors com Jaenes et al. (2009), en referir-se als maratonians, assenyalen que una de les característiques de l’acte esportiu és el desafiament, al percebre la incertesa de la competició o l’entrenament com un repte a afrontar. Per tant, no seria difícil entendre la importància d’aquest subconstructe en el context docent caracteritzat per l’escenari estressant esmentat anteriorment.

Es podria plantejar que les persones que fan més activitat física per motius de diversió, salut i competència serien més resistents, ja que tenen una capacitat més gran d’afrontar reptes que milloren les seves vides. 

Per tot això, s’ha plantejat com a primer objectiu analitzar les relacions entre els motius de pràctica d’activitat física, el nivell d’activitat física i les variables que afavoreixen la resistència en el lloc de treball. A més, s’ha plantejat com a segon objectiu analitzar el conjunt de relacions més autodeterminades: diversió, competència i fitnes/salut, amb cada un dels components de la personalitat resistent: control, desafiament i compromís. Per a això, s’ha plantejat com a hipòtesi global que hi haurà una relació positiva entre els motius de pràctica de diversió, fitnes i competència amb la quantitat d’activitat física realitzada, i al seu torn que hi haurà una relació positiva entre la intenció de ser físicament actiu i el component desafiament dins de la personalitat resistent com a variable que més afavoreix la resistència en el lloc de treball i la satisfacció amb la vida (Figura 1).

Figura 1

Veure a mida completa

Tenint en compte el model exposat, es plantegen les hipòtesis següents:

H1: la pràctica d’AF té un efecte positiu directe més gran sobre la variable desafiament que el compromís i el control. H2 i H3: la pràctica d’AF té una influència positiva i directa amb les variables control i compromís de la resistència en el lloc de treball. H4 a, b i c: els motius de pràctica d’AF més autodeterminats –diversió, competència i fitnes–, tenen un efecte positiu sobre la variable pràctica d’AF. 

Metodologia

Disseny

El present estudi va seguir una estratègia associativa amb un estudi de tipus predictiu i transversal (Ato et al., 2013). Es va emprar un model d’equació estructural per comprovar diverses hipòtesis alhora (Ruiz et al., 2010). 

Participants

La mostra es va compondre de 649 mestres d’educació infantil i primària en actiu, d’entre els quals el 76.64% eren dones i el 23.36% homes; el perfil majoritari era de docents d’edats entre 26-40 anys (62.90%). Es va accedir a la mostra a través d’un qüestionari en línia que va ser distribuït durant els mesos de març i abril a través de centres de recursos i professors i associacions de docents. Aquest treball presentava la valoració positiva de la Comissió de Bioètica i Bioseguretat de la Universitat d’Extremadura amb registre 244/2019.

Instruments

Escala de motius per a la pràctica d’activitat física revisada 

Un dels instruments utilitzats és l’Escala de motius per a la pràctica d’activitat física adaptada al context espanyol i validada (Moreno-Murcia et al., 2007). En aquest treball es van utilitzar 28 ítems agrupats en cinc factors: gaudi, aparença, social, competència i fitnes, en escala Likert de cinc punts, on 1 és “totalment en desacord” i 5 “totalment d’acord”.

Activitat física

S’ha utilitzat el Qüestionari PACE, Physician-based Assessment and Counselling for Exercise (Martínez-Gómez et al., 2009), per mesurar l’activitat física setmanal dels docents. Aquest qüestionari analitza quants dies es fan 60 minuts d’activitat física en l’última setmana i en una setmana habitual. Aquest qüestionari s’ha utilitzat en altres treballs amb adults (Blázquez et al., 2015).

Estudi de la personalitat resistent

S’ha utilitzat el Qüestionari de resistència ocupacional per mesurar la personalitat resistent en les seves tres dimensions (Moreno-Jiménez et al., 2014): compromís, control i desafiament, mitjançant una sèrie d’afirmacions sobre diverses situacions en una escala tipus Likert de quatre opcions (1 = Completament en desacord, fins a 4 = Completament d’acord).

Anàlisi estadística

Es van calcular els descriptius de les variables emprades i es va fer una anàlisi correlacional en la qual es va fer servir el coeficient de correlació de Pearson per a les variables amb una distribució normal, i el coeficient de correlació de Spearman per a les que no tenien una distribució normal. També es va calcular la fiabilitat dels qüestionaris a través de l’alfa de Crombach, i es van considerar factors adequats els > .70 (Nunnally i Bernstein, 1994). 

A continuació, es va aplicar un model d’equacions estructurals (SEM) on es van comprovar les hipòtesis inicials plantejades a la Figura 1. El mètode d’estimació emprat es va adaptar a la normalitat univariada i multivariada dels ítems utilitzats; per això, com que no es va complir la normalitat univariada en alguns ítems i no es va complir la normalitat multivariada, es va decidir utilitzar el mètode de mínims quadrats ponderats (ULS).  

De la mateixa manera, es van estudiar diversos índexs d’ajustament per acceptar o rebutjar un model (Hu i Bentler, 1999). Aquests estadístics de bondat d’ajust són: la raó khi-quadrat/graus de llibertat (X²/gl), en la qual els valors per sota de 5 són acceptables i per sota de 2 són indicadors de molt bon ajust (Hu i Bentler, 1999). També l’índex d’ajust normalitzat (NFI), l’índex de bondat d’ajust (GFI), i l’índex de bondat d’ajust corregit (AGFI), en els quals els valors ≥. 95 són adequats. Finalment, es va analitzar també l’arrel quadrada del residual (RMR) i l’arrel quadrada estandarditzada del residual (SRM), en les quals els valors < .05 són adequats i entre .05 i .08 es van considerar raonables (Ruiz et al., 2010).

Resultats

Els resultats de les anàlisis descriptives van indicar que la mitjana de les variables de personalitat resistent que més puntuaven eren les de compromís i desafiament (Taula 1). Quant als motius de pràctica, la diversió i el fitnes eren els que més alt puntuaven en els docents. Finalment, la pràctica d’activitat física dels docents es va poder considerar baixa i amb una dispersió alta (M = 2.67 ± DT = 1.72). Totes les variables utilitzades en l’estudi presentaven una fiabilitat bona (Taula 1). En comprovar els valors d’asimetria i curtosi, es va poder comprovar que les variables compromís respecte a l’asimetria presentaven valors superiors a |1.96| i, per tant, no seguien una distribució normal (Finney i DiStefano, 2006).  

Taula 1

Fiabilitat de les variables de l’estudi.

Veure Taula

Atès que en la variable compromís no es complia el supòsit de normalitat, es va fer amb aquesta variable una anàlisi correlacional a través del coeficient de correlació de Spearman (Taula 2), mentre que per a la resta de variables es va utilitzar el coeficient de correlació de Pearson. 

Els resultats indicaven correlacions positives entre les variables que determinen la personalitat resistent, els motius per practicar activitat fisicoesportiva i la pràctica d’activitat física. Les correlacions més altes es van donar entre la variable desafiament i els motius de competència (r = .25; p < .05) i fitnes (r = .21; p < .05) (Taula 3). Existia una correlació, encara que baixa, entre la quantitat d’activitat física realitzada i la variable desafiament (r_s = .14; p < .05). Els motius de pràctica de diversió, competència i fitnes es correlacionaven amb força amb el nivell de pràctica d’activitat física. 

Taula 2

Correlacions entre la resistència laboral, els motius de pràctica i l’activitat física.

Veure Taula

El model hipotètic plantejat (Figura 1) indicava que la pràctica d’activitat física i els motius de pràctica tindrien la capacitat de predir valors més alts en alguna de les variables de resistència laboral. El model es va posar a prova mitjançant un model d’equacions estructurals, en el qual en un primer model es va observar que hi havia ítems amb saturacions inferiors a .50 en els factors control i desafiament. 

Finalment, el model va estar compost per cinquanta-set variables: vint-i-quatre variables observades o indicadors i trenta-tres variables no observades. Cal assenyalar, a més, que vint-i-set variables eren endògenes i trenta exògenes.

Les dades d’asimetria i curtosi del model indicaven que tres ítems van mostrar valors superiors a |1.96| i que la curtosi multivariant era elevada (km = 174.49; CR = 58.28) (Byrne, 2010). Els índexs indiquen un ajustament adequat: X² = 524.37; DF = 267; X²/DF = 1.96; GFI = .989; AGFI = .987; NFI = .986; RFI = .984; RMR = .050; SRMR = 0.10. Totes les saturacions dels indicadors latents obtingudes en el model se situen entre .52 i .93.    

Els motius de pràctica física de diversió (ß = .25), competència (ß = .25) i fitnes (ß = .14) eren variables predictores de l’activitat física realitzada, amb un coeficient de determinació R² = .37.  

Els resultats del coeficient de determinació (R²), que explicava la variància del model, estaven per sobre del mínim (R² > .01). D’altra banda, la capacitat predictiva dels motius de pràctica i l’activitat física era del 15% per a la variable desafiament (R = .15). Tanmateix, el model no predeia les variables compromís (R² = .06) i control (R² = .04). L’activitat física estava positivament relacionada amb les variables desafiament (ß = .39), compromís (ß = .25) i control (ß = .19) (Figura 2).

Figura 2

Veure a mida completa

Atès que els coeficients de determinació de les variables compromís i control eren baixos, i no s’havien pogut verificar les hipòtesis H1 i H2, es va decidir implementar un nou model per determinar la influència del desafiament en aquestes dues variables. Els resultats del segon model indicaven que el desafiament tenia una relació positiva directa sobre el compromís (ß = .47) i el control (ß = .48), i que l’activitat física tenia una relació directa amb la variable desafiament (ß = .35), la qual cosa explicava un 12% de la variància (R² = .12) (Figura 3).  

Figura 3

Veure a mida completa

 Discussió

Aquest treball ha analitzat les relacions entre els motius de pràctica i el nivell de pràctica esportiva amb les variables que configuren una personalitat resistent: control, compromís i desafiament. El plantejament d’aquest estudi sorgeix en no trobar estudis que s’hagin centrat en la influència de l’activitat fisicoesportiva que fan els treballadors docents, en concret d’educació primària i infantil, respecte a la personalitat resistent en el lloc de treball. 

L’anàlisi de les correlacions entre variables va indicar que el desafiament és l’única de les variables de la personalitat resistent que es relaciona positivament amb l’activitat física realitzada pels mestres. 

En la literatura es van trobar estudis que arriben a la conclusió, en el cas dels esportistes, que una personalitat més resistent es relaciona amb la pràctica de l’esport, i que això es deu al fet que aquests necessiten afrontar amb més freqüència situacions d’estrès pròpies de l’activitat en què s’imposen assolir nous reptes (De la Vega et al., 2011). En el cas dels docents, només s’ha trobat aquesta relació amb la variable desafiament de la personalitat resistent. Atenent l’explicació de Godoy-Izquierdo i Godoy (2002), es podria explicar des de la visió de desafiament de la personalitat resistent que l’activitat fisicoesportiva significaria una situació de la vida que ofereix una oportunitat de millora.

Aquests resultats tindrien la seva lògica, ja que si atenem la importància de l’avaluació cognitiva per aprofitar els moments de flow en les situacions d’estrès que viuen els esportistes (Williams i Andersen, 1997), el desafiament tindria explicació, ja que es considera una característica pròpia de l’acte esportiu (Jaenes et al., 2009).

Es va decidir estudiar la relació entre les motivacions més autodeterminades i les variables de personalitat resistent. És destacable que les correlacions més altes en la personalitat resistent s’hagin donat al subconstructe desafiament amb els motius de pràctica d’activitat física: competència, fitnes i diversió. Una possible explicació seria que les persones amb motius per a la pràctica d’activitat fisicoesportiva basades en la competència, el fitnes i la diversió podrienentendre aquests ingredients de l’activitat física com els que la defineixen com una acció de vida amb oportunitat de millora (Godoy-Izquierdo i Godoy, 2002), i se senten més capaços d’afrontar-ho com una manera de millorar les seves pròpies competències (Moreno-Jiménez et al., 2014). 

Com a segon objectiu es va plantejar analitzar el conjunt de relacions entre els motius de diversió, competència i fitnes per ser físicament actiu i la seva relació amb la variable del desafiament. Per a això, es va elaborar un model global en el qual es va preveure una relació positiva entre els motius de pràctica de diversió, fitnes i competència amb l’activitat física realitzada, i al seu torn existia una relació positiva més forta entre l’activitat física i el desafiament en comparació amb les altres variables que componien el constructe de personalitat resistent. En el model es va poder comprovar que l’activitat física només té incidència en la variable desafiament i que la diversió i la competència, menys la variable fitnes, són les motivacions que més s’esmentaven per fer més activitat física. El model verifica que les motivacions intrínseques, és a dir les més autoderminades, afavoreixen la pràctica d’activitat fisicoesportiva, en línia amb Moreno-Murcia i Martínez (2006).

Els resultats obtinguts van estar en línia amb un altre treball (Moreno et al., 2006), en el qual es va trobar que el factor desafiament és el que actua modulant la relació del burnout i els estressors organitzacionals, és a dir, en la percepció dels estímuls de l’entorn. Per tant, no és estrany que els docents que interpretessin l’entorn com un repte o una oportunitat de creixement fossin els qui practiquessin l’activitat física com una millora de les seves capacitats o diversió. Alguns estudis han trobat alts nivells de personalitat resistent en esportistes (De la Vega et al., 2011). 

Cal assenyalar que una de les característiques que presentaven els esportistes és la qualitat compromís, que els permetia minimitzar l’amenaça percebuda per les metes a llarg termini (Jaenes et al., 2009). Cal recordar que, si bé l’activitat física reduïa la percepció de l’estrès (Garrosa i Carmona, 2011), eren la variable compromís juntament amb l’optimisme les que exercien un paper modulador del burnout en mestres de primària (Moreno et al., 2006). 

En un segon model estudiat, es va poder comprovar que la variable desafiament es relaciona positivament amb el compromís (ß = .66)i el control (ß = .45), encara que la personalitat resistent s’ha d’entendre de manera conjunta amb els tres factors per ser considerada resistent. Cal recordar, en aquest sentit, els resultats de Ganellen i Blaney (1984), que descobrien relacions entre els factors compromís i desafiament amb el suport social però no amb la dimensió control.

Conclusions

En aquest estudi fet amb mestres d’Espanya, en el qual no s’ha analitzat el tipus d’activitat física ni la participació en competicions, ja sigui amateur o professional, les puntuacions més altes en relació amb la personalitat resistent han estat per a la variable compromís seguida del desafiament.

El desafiament va ser l’única de les variables de la personalitat resistent que es va relacionar positivament amb l’activitat física realitzada pels mestres consultats.

Els motius de pràctica de diversió, competència i fitnes es van correlacionar amb força amb el nivell de pràctica d’activitat física.

Aplicant els models d’equacions estructurals, es va observar que els motius de pràctica física de diversió, competència i fitnes podien ser variables predictores de l’activitat física realitzada (model 1). I de la mateixa manera, el desafiament tenia una relació positiva directa sobre el compromís i el control i que l’activitat física tenia relació directa amb la variable desafiament, la qual cosa explica un 13% de la variància.

En el futur seria necessari indagar quines condicions de pràctica setmanal o el tipus d’activitat física serien els més adequats per millorar la personalitat resistent, així com la inclusió d’altres constructes com ara satisfacció amb la vida o suport social.