Resum

No hi ha dubte que la ciutat –des de la polis grega a l’aglomeració urbana– constitueix una de les màximes manifestacions de la cultura humana. De fet, els grecs ja veien en la polis la condició de possibilitat per a la civilització de l’home, o el que és el mateix, el lloc adient per a la formació dels ciutadans. Aristòtil ho deixa ben clar en la seva Política: la ciutat és el telos de la civilització, amb la qual cosa queda justificada la seva visió de l’home com a zoon politikon. En conseqüència, fora de la ciutat roman el desordre i la barbàrie, de manera que un dels càstigs més severs que s’aplicava a qui havia trencat les lleis de la polis era justament la condemna a l’ostracisme, això és, viure allunyat de la seva ciutat originària, sentència que s’aplicà a Sòcrates que –abans d’acceptar-la– decidí posar fi a la seva vida. Amb aquests antecedents resulta lògic que un dels mèrits més preuats pels ciutadans de les respectives polis fos, justament, representar-les en els Jocs Olímpics de l’Antiguitat i obtenir triomfs que, a banda de cantar la seva excel·lència personal, prestigiés el nom de la seva ciutat.