Fisiologia, valoració funcional i esport d’alt rendiment

L’alt rendiment esportiu depèn de la interacció de factors genètics, estructurals, físiológics, biomecànics i psicológics, que es tradueixen en habilitats i capacitats tecniques i tàctiques molt sofisticades i específiques de cada modalitat esportiva. Aquests factors o capacitats motrius, que podríem classifícar en condicionals, coordinatives i cognitives, són potenciades al màxim a través d’un complex fenomen adaptatiu anomenat entrenament. L’entrenament és, en definitiva, un procés permanent d’adaptació a les càrregues de treball, amb l’objectiu final de millorar les capacitats que determinen el rendiment. Dels mètodes purament empírics utilitzats al procés d’entrenament esportiu es progressa cap als basats en el mètode científic; molt sintèticament podríem descriure’l com un sistema d’anàlisi i predicció dels fenòmens naturals basat en la observació i experimentació sistemàtica, amb principis i teories clarament formulats mitjançant la recerca repetible i comparable. Kirsh afirma: “En el passat, les prestacions esportives de màxim nivell eren el resultat de l’esforç d’excel·lents atletes, dotats de gran talent, en molts casos amb la col.laboració d’entrenadors experts, de vegades genials. Avui dia, el màxim rendiment només en casos excepcionals és el resultat d’una preparació aïllada; habitualment és, en canvi, el resultat de la col·laboració sistemàtica entre esportista, entrenador, metge, científic i assistents de tota mena”. La fisiologia i la medicina han estat peoneres en cl camp de la ciència aplicada a l’esport. L’alt nivell de rendiment dels sistemes biológics dels esportistes ha estimulat els fisiòlegs en una primera etapa i, alhora, Ilurs aportacions a l’estudi dels mecanismes adaptatius han cridat l’interès de l’entrenadors i esportistes per la possibilitat de millora del rendiment que implicaven. Amb el creixement en importància social de l’esport d’alt nivell, la porta ha restat oberta i d’altres científics s’han anat incorporant als equips de treball. Avui ja es reivindica l’existència d’una ciència de l’esport. Potser és útil pensar en aquests termes, sense oblidar, però, que l’esport és per naturalesa una manifestació humana complexa que exigeix tractament pluridisciplinar. D’altra banda, hem de diferenciar les àrees d’interès de l’esport no competitiu de les pròpies de l’alt rendiment, on els criteris de la recerca i de l’aplicació del seu resultat són ben diferents.