Esport i territori o la paradoxa de la salut a través de l’ esport

Comparteixo els criteris que defineixen les intencions del Simposi en el qual vàrem participar, en el sentit que les relacions entre esport i salut “han d’anar més enllà d’una perspectiva exclusivament mèdica i tenir en compte els condicionaments socials que faciliten la pràctica esportiva”. En definitiva, interpreto que es tracta de considerar que la salut del ciutadà resulta d’un conglomerat de factors i no de la influència aïllada de cada un d’ells. Ja fa molts anys que em preocupa l’excessiva insistència amb la qual se’ns diu que fer esport és bo per a la salut com si aquesta només depengués de la nostra acció individual. Així, hem de fer esport, no hem de fumar, no hem de beure… En contrapartida, no s”‘acusa” tan directament  o en termes tan simplistes els responsables de la degradació de l’entorn, la manipulació dels aliments, la fabricació de productes tòxics, etc. Tots ells aspectes que, sens dubte, afecten la nostra salut al marge que fem o no esport. Així, doncs, en comptes de centrar-me en l’accés i la disponibilitat dels equipaments esportius, prefereixo plantejar la meva intervenció des de les relacions que s’estableixen entre l’esport i el territori. Intentaré mostrar com el problema no és tant fer o no fer esport com garantir entorns saludables per a la pràctica d’aquesta activitat. La meva hipòtesi és que si l’entorn no és saludable, la salut a la qual podem accedir a través de l’esport és fragmentada, compensatòria, no harmònica. En canvi, si la pràctica es produeix en un entorn saludable, el resultat és una salut més harmoniosa perquè representa l’equilibri de les persones amb el seu entorn. No hi ha paradoxa entre allò que fan les persones per beneficiar-se i les influències que els vénen donades per l’entorn on viuen.