Resum

El debat actual sobre l’educació física continua abusivament centrat en el seu concepte, la seva búsqueda d’identitat a través del contingut, o, el que és el mateix, en la delimitació del seu objecte d’estudi. Aquest afany amaga darrera seu motivacions gremials, que li fan témer la pèrdua de la seva especifitat per l’invasió d’altres matèries. Tot això, malgrat ésser una empresa prou digna, no evita, potser per la seva insistència, la caiguda a la roda de les elucubracions banals i el fa, en part, responsable del caos de teories, corrents, escoles i mètodes que caracteritza a l’educació física contemporània. Tal com diu en Popper: “la creença que existeixen entitats com la Física, la Biologia o l’Arqueologia, i que aquests estudis es distingeixen pel tema que investiguen em sembla un residu de quan es creia que una teoria havia de partir d’una definició del seu propi objecte d’estudi. Per altra banda, es va generant entre els professionals d’aquesta matèria una demanda d’unitat i rigor, coordinadora d’esforços i superadora de partidismes, que eviti les genialitats clínicament emergents. Si el camí seguit fins ara sembla arcaic, la posada en comú apunta amb lògica cap al mètode, cap a l’estructura formal. En una societat com la nostra, el paradigma de coneixement de la qual és el mètode científic, és incoherent i improductiu ignorar-lo durant gaire més temps. La base de la ciència radica, precisament, en el mètode. En paraules d’en Bunge: “L’objecte no és el que diferencia la ciència i la no-ciència, sinó la forma, el procediment. La peculiaritat de la ciència ha de consistir en la manera d’operar. L’educació física ha de buscar els seús eixos de referència en la metodologia científica; fer el contrari constitueix una lamentable falta que permet, sota una espècie de mística, l’admissió de coneixements, llenguatges i pràctiques que, amb una vestimenta pseudocientífica (mireu, per exemple, l’anomenada psicomotricitat), van florint sense límits en un terreny propici per això. No és que no eixisteixin criteris o investigacions científiques a l’educació física, el que passa és que són dispersos, generats a d’altres ciències (Fisiologia o Psicologia) sobre tot, amb una trascendència molt pobre. Quan parlem de trascendència ho fem a tres nivells: primer el cos teòric, segon la formació, actitud i pràctica dels seus especialistes i tercer el substrat social i institucional.