El moviment olímpic i el desafiament del segle XXI

A la recent obertura de la 107a sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrat a Nagano (Japó) amb ocasió dels XVIII jocs olímpics d’hivern, el president del CIO, Joan Antoni Samaranch, va afirmar: “Els jocs olímpics són únics i cal que segueixin sent-ho, ja que, gràcies a ells l’esport viu actualment la seva edat daurada”. Aquesta rotunda manifestació correspon a la incontestable realitat que els jocs olímpics són un patrimoni cultural únic i genuí del nostre segle, ja que són l’espectacle que congrega major nombre de seguidors, una autentica festa mundial, un enorme monstre mediàtic, susceptible de múltiples interessos polítics, ideològics i econòmics al voltant dels quals quelcom tan aparentment innocu com és l’esport. L’esport deu als jocs olímpics la seva mundialització, però aquests necessiten per existir la tragèdia esportiva incruenta en què els participants queden immortalitzats pels mitjans de comunicació social i un grup selecte d’ells es converteixen quadrienalment en mites esportius. En un pas clar cap al futur, el president del CIO reafirma la voluntat de la seva organització per convertir l’olimpisme (la filosofia) i el moviment olímpic (la seva pedagogia filosòfica), en la propera centúria, en el moviment més important del planeta i, a més, mantenir els jocs olímpics com la gran festa de la humanitat en la qual participi periòdicament tota la població sense distinció de cap tipus. Així com passa en el nostre segle, l’esport i els jocs olímpics (i viceversa) formen el binomi imprescindible per aconseguir tan ambiciosa finalitat. La seva magnífica trajectòria històrica pel transcórrer del nostre segle avalen aquest projecte.