Atletisme i recreació

La realitat esportiva d’avui s’allunya molt de la de començament de segle, tot i que aquella hagi marcat culturalment les institucions esportives actuals. Fa vint anys, ningú no podia pensar que una nena de 15 anys saltés més de 6 m de longitud, o que un nen també d’aquesta edat, superés els 2 m d’altura o els 5 de perxa. Actualment aquestes marques són més freqüents entre els nostres joves talents esportius, cosa que semblaria augurar un futur prometedor per al nostre atletisme. Però lluny de sentir-nos optimistes ens estem adonant que si bé no falten individualitats, la pràctica atlètica està patint una davallada quantitativa considerable, a favor d’altres esports i d’altres pràctiques físico-esportives més atractives. Només cal observar com el nombre de llicències federades a Catalunya està disminuint de manera important (Vázquez, 1990). Fa vint anys, les ofertes esportives que es presentaven al jove eren limitades, les opcions per ocupar el seu temps lliure eren escasses; el simple fet de promocionar l’atletisme en un centre escolar implicava obtenir resultats, o el que és el mateix, que un alt percentatge dels millors alumnes es vinculessin a aquest esport, ja que en la presa de decisió del nen no existien tantes variables com ara. Avui dia, les ofertes s’han multiplicat i no totes es presenten en les mateixes condicions: les estratègies de “venda d’activitats Iúdico-esportives” disten molt de la persuasió personal del mestre o entrenador que l’intenta convèncer per entrenar i arribar a aconseguir una marca algun dia llunyà. Avui les ofertes estan sotmeses a les lleis de la publicitat, a estratègies de mercat, a la recerca de talents com a inversions econòmiques de futur, o a ofertes de noves sensacions presentades amb la mateixa eficàcia que si fossin una marca de refresc. Darrera d’aquestes s’hi troben veritables imperis econòmics de material, roba, agències de viatges o farmacologia. L’esport mundial es recolza en dos tipus d’institucions: les privades i les públiques.