Resum

Les pràctiques físiques al temps lliure han tingut els darrers anys una gran progressió. Els successius sondeigs i estudis que s’han anat realitzant mostren el continu augment del nombre de practicants, la progressiva diferenciació de les pràctiques realitzades, dels objectius que es volien assolir. Tot això ha comportat un augment del seu pes específic en l’aspecte social a nivell temporal, espacial, sóciocultural, econòmic i institucional. Així i tot, una anàlisi més pausada ens revelaria que el camí que s’ha de fer és encara molt llarg (encara que algunes persones parlin precipitadament en afirmar que la taxa de practicants és semblant o propera a la d’altres països europeus), tal i com sembla que confirmen certs fets i processos: —    l’elevat nombre de ciutadans en voldria practicar però no ho fan per algun obstacle o el d’aquells que ignoren la conveniència de la seva realització; —    l’escassetat d’investigacions orientades cap a les noves pràctiques corporals sorgides després de la transició. Actualment, les investigacions continuen localitzades en un sector molt concret i cada vegada més reduït del sistema de les pràctiques físiques de temps lliure, com les esportives, les orientades cap al rendiment. S’ha d’afegir a tot això l’escassetat d’investigacions realitzades per equips pluridisciplinars que tractin en tots els seus aspectes (biològics, psicològics, socials, pedagògics, espacials…) les pràctiques corporals; —    l’ambigüetat i confusionisme conceptual existent: esport per a tots, esport recreatiu, esport-pràctica, esport de temps lliure, esport-oci, esport municipal, nous esports, esports alternatius, esport escolar, esport infantil… —    el baix grau de sinergia i de racionalització de la major part de les estructures públiques productores de l’oferta o dels elements que la constitueixen. D’altra banda continuem produint, des d’un punt de vista qualitatiu i ‘amb algunes excepcions, els mateixos equipaments, els mateixos programas, les mateixes tècniques. Mostra d’això són els conflictes i tensions sorgits quan determinats agents innovadors han intentat donar, a algunes Federacions —INEFS i Administracions Autonòmiques i Locals—, una resposta i sortida a les noves necessitats de la població. Paradoxalment, aquesta resistència a la innovació no es presenta, en general, al sector privat comercial, ans al contrari. La recerca o ampliació de nous mercats corre paral.lela a la creació o aprofitament de nous o antics espais, noves pràctiques, i, també, a la introducció de noves tecnologies o noves maneres d’organització de la pràctica. Tot això concorda amb les noves necessitats dels sectors socials que poden accedir a aquesta oferta privada comercial.