Relació entre motivació, sexe, edat, composició corporal i activitat física en escolars

José Enrique Moral-García

Sergio López-García

José D. Urchaga

Rubén Maneiro

Raquel M. Guevara

Resum

La pràctica d’activitat física en l’adolescència es considera un dels factors de protecció de la salut que reporta nombrosos beneficis a nivell físic, psíquic i social. El present estudi pretén conèixer les relacions entre la motivació per a la pràctica d’activitat física d’un grup d’adolescents escolaritzats en educació secundària (tenint en compte l’orientació a la tasca o a l’ego) i les variables sexe, edat, nivell d’activitat física, IMC i morfotipus. Es tracta d’un estudi descriptiu transversal en què van participar 466 adolescents d’entre 11 i 16 anys (13.95 ± 1.46 anys) dels quals el 53.9% (n = 251) van ser nois i el 46.1% van ser noies (n = 215). S’observa que les noies i els estudiants de menor edat s’orienten més a la tasca en la pràctica d’activitat física i també els subjectes amb obesitat i sobrepès i aquells que es consideren a si mateixos de morfotipus ectomorf. Els nois mostren més orientació a l’ego en la pràctica d’activitat física. S’han d’estudiar els múltiples factors que intervenen en la pràctica d’activitat física en l’adolescència. Sembla convenient potenciar l’orientació a la tasca de la pràctica d’activitat física en educació secundària (de forma més acusada entre els nois i adolescents de més edat), tant a nivell escolar com extraescolar ja que pot dur l’adolescent a practicar-la més o al manteniment d’aquesta en el futur. 

Introducció 

L’activitat física (AF) es considera un dels factors més determinants en l’estat de salut de les persones. La pràctica habitual té una incidència positiva en la qualitat de vida, afavoreix l’adopció d’altres hàbits saludables i aporta nombrosos beneficis a nivell físic, psicològic i social (Rosa-Guillamón, 2019). En l’adolescència, la seva realització adquireix especial rellevància: d’una banda, perquè en aquesta etapa s’estableixen els hàbits que es mantindran en la vida adulta i, per una altra, perquè actua com a factor de protecció davant altres comportaments de risc per a la salut com són l’obesitat i el sobrepès o el consum de substàncies nocives (Usán et al., 2018). 

L’obesitat i el sobrepès en la infantesa i l’adolescència són considerats un dels principals problemes de salut pública del nostre temps segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2020); a més en algunes ocasions aquests poden comportar problemes de salut associats com poden ser diabetis, problemes cardiovasculars, hipertensió, baixa autoestima, etc. Ja que l’AF és fonamental per al manteniment d’un pes saludable, diversos estudis s’han centrat a conèixer els factors que condicionen la participació dels joves en la pràctica regular d’AF sent aquests de naturalesa ambiental, personal o familiar (Laird et al., 2016; Yao i Rhodes, 2015). 

D’entre els factors personals que condicionen la pràctica d’AF, l’orientació cap a la meta que adopta la persona és important, podent ser aquesta orientació de dos tipus: cap a la tasca o cap a l’ego. Així, les persones orientades a la tasca basen l’èxit en la millora personal i l’esforç, mentre les orientades a l’ego s’encaminen cap a la possessió d’habilitat o competència superior als altres (Guivernau, 1994). Per aquesta raó, algunes investigacions sobre AF s’han interessat en l’anàlisi de la motivació i la recerca d’èxit en l’esmentada pràctica, centrant-se en l’estudi de les orientacions de metes. En aquesta línia, l’escala de les orientacions de meta en l’exercici, GOES (Goal Orientation in Exercise Scale) (Killpatrick et al., 2003) s’ha mostrat com una eina útil en l’estudi de l’exercici no competitiu. La recerca de Moreno et al. 2007 valida l’escala i li atorga una adequada validesa de constructe, fiabilitat i validesa predictiva sent la global de 0.8. (Moreno et al., 2007).

La literatura científica identifica la motivació com un factor principal en la pràctica regular d’AF, estudiant les relacions existents entre el tipus de motivació cap a la pràctica d’AF i altres variables com el sexe i l’edat dels adolescents o el nivell d’AF practicada (De la Torre-Cruz et al., 2017). A més, hi ha recerques que mostren que l’orientació a la tasca en la realització amb l’AF està directament relacionada amb un nivell superior de pràctica (Giner et al., 2020) i el seu manteniment en el futur (Jaakkola et al., 2016).

Tenint en compte el sexe dels adolescents, els estudis apunten que l’orientació a la tasca és més gran en el cas de les noies i l’orientació a l’ego més gran en els nois. També s’evidencia que l’orientació a la tasca és més gran a menor edat, augmentant l’orientació a l’ego amb l’edat en el cas dels adolescents i sobretot en els nois (Sánchez-Alcaraz et al., 2016). 

Quant al morfotipus, aquest és definit com el tipus morfològic que caracteritza un grup determinat d’organismes, una eina de classificació segons la complexió física de les persones. N’hi ha 3 tipus: ectomorf (complexió prima, fibrosa, estructura fina i allargada); mesomorf (complexió atlètica, músculs forts, estructura forta) i endomorf (complexió arrodonida i tova, musculatura gens definida). En l’adolescència, la freqüència més gran d’AF segons els estudis es registra en el grup dels mesomorfs, els quals al·ludeixen com a motius de pràctica el gaudiment i la socialització, i es perceben també més competents amb la pràctica fisicoesportiva. Finalment, els adolescents ectomorfs seguits dels endomorfs són els que practiquen menys AF setmanalment (Moral-García et al., 2014). 

Malgrat els antecedents, no es disposa de prou informació que relacioni les orientacions de meta dels adolescents amb diferents variables relacionades amb el sexe, composició corporal i pràctica d’AF. Per tant, l’objectiu d’aquesta recerca va ser analitzar la connexió existent entre les orientacions de meta, enteses com a ego o tasca, i el sexe, edat, nivell de pràctica d’AF, índex de massa corporal i el morfotipus en estudiants d’educació secundària. Es va hipotetitzar que els homes, així com els estudiants actius físicament, tenien més orientació cap a l’ego, la qual augmenta amb l’edat dels estudiants; els adolescents amb sobrepès o obesitat s’orienten més cap a la tasca en comparació amb els de normopès, i els escolars que es consideren endomorfs, s’orienten més a la tasca que a l’ego. 

Metodologia

Participants 

Es va realitzar un estudi descriptiu de tall transversal, on es va aplicar un mostreig probabilístic aleatori per a l’obtenció de la mostra. Van participar-hi un total de 466 adolescents d’edats compreses entre 11 i 16 anys (13.95±1.46 anys) que es corresponen amb l’etapa d’ESO, dels quals un 53.9% (n =251) eren nois i el 46.1% eren noies (n =215). Els adolescents pertanyien a dos centres educatius, un d’àmbit rural i un altre d’urbà. Abans d’iniciar la recerca es va informar tant al centre educatiu com als pares o tutors legals dels estudiants, dels quals es va requerir el consentiment informat autoritzant la participació. Com a criteris d’inclusió es van establir: l’autorització del centre, el consentiment informat positiu, no presentar cap lesió o malaltia que impedís la pràctica habitual d’AF i informe mèdic positiu que confirmés unes condicions de salut òptimes. Com a criteris d’exclusió es van establir la negativa de l’alumne a participar-hi, així com la no-presentació o resolució negativa d’algun dels supòsits contemplats en els criteris d’inclusió. Aquest estudi va respectar sempre els posicionaments de la Declaració d’Hèlsinki i els estàndards ètics en recerques en ciències de l’esport, comptant a més amb l’aprovació del Comitè d’Ètica de la Recerca de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Materials i instruments 

Qüestionari sociodemogràfic. 
Se sol·licitava informació relativa al sexe dels enquestats (home i dona) i edat.

Qüestionari de pràctica d’AF.
Per analitzar el nivell de pràctica d’AF, es va fer servir el qüestionari internacional MVPA (Prochaska et al., 2001), compost per dos ítems que recullen informació sobre els dies per setmana que es fa almenys una hora d’AF de moderada a vigorosa, tant en la setmana anterior com en una setmana típica. L’escala de resposta per a ambdós va ser la mateixa (0=cap dia, 1=un dia, 2=dos dies, 3=tres dies, 4=quatre dies, 5=cinc dies, 6=sis dies, i 7=set dies). En aquest estudi es van utilitzar els dos ítems, obtenint la mitjana d’ambdós, igual com s’havia fet en estudis anteriors (Martínez-López et al., 2018). Es va trobar que la consistència interna del qüestionari donava valors elevats (α de Cronbach:.885). Aquest qüestionari va servir per fer dos agrupaments inicials: sedentaris (igual o inferior a 3 dies setmanals d’AF) i actius (almenys 4 dies setmanals d’AF). 

Índex de massa corporal (IMC).
La composició corporal va ser estudiada mitjançant l’IMC (relació pes i alçada). Com a instruments de mesura per al pes i la talla es van fer servir una bàscula digital ASIMED® model Elegant (Barcelona) i un tallímetre portàtil SECA® 214 (SECA Ltd., Hamburg) (Ruiz-Ariza et al., 2019). Els participants van ser mesurats descalços (amb mitjó fi d’esport) i pesats amb roba lleugera, composta de pantalons curts i samarreta de màniga curta. L’IMC es va estimar mitjançant la relació kg/m², i es van classificar els subjectes en pes baix, normopès i sobrepès. 

Qüestionari Goal Orientation in Exercise Scale (GOES) (Kilpatrick et al., 2003). 
S’utilitza per mesurar les diverses orientacions de meta en l’àmbit de l’exercici físic. Aquesta escala es compon de 10 ítems, que comencen per la frase “Em sento més satisfet en realitzar exercici quan…”, dels quals, cinc d’ells mesuraven l’orientació a la tasca (1, 2, 3, 4 i 5) (exemple de l’ítem 1 “aprenc coses i això fa que hi vulgui participar més”) i els cinc restants mesuraven l’orientació a l’ego (6, 7, 8, 9 i 10) (exemple d’ítem 6, “puc fer-ho millor que els meus amics”). El qüestionari té una escala tipus Likert, que va des d’1 amb “totalment en desacord” fins a 5 amb “totalment d’acord”. La consistència interna original de l’instrument, per a ambdues subescales va ser de valors α.79 i .90 per a la tasca i l’ego, respectivament.

Morfotipus percebut.
Desenvolupat per Sheldon el 1970 mitjançant unes infografies (endomorf, mesomorf o ectomorf), serveix per ajudar els alumnes a triar la imatge amb la que se senten més identificats (Sheldon, 1970).

Procediment

L’administració dels qüestionaris va estar supervisada a tota hora pel professorat d’educació física, entrenat per l’equip d’investigadors responsables, i es van fer en l’horari habitual de classe. Es van oferir unes breus instruccions i es va assegurar als participants la confidencialitat de les respostes emeses. La participació va ser totalment voluntària i l’alumnat participant no va rebre cap compensació per contribuir-hi. El qüestionari es va emplenar en 20 minuts aproximadament depenent de les capacitats i edat del subjecte.

Anàlisi de les dades 

Es va realitzar una anàlisi de la normalitat de les variables estudiades mitjançant la prova de Kolmogorov-Smirnov. La descripció de la mostra es va fer amb una anàlisi de freqüències. Les diferències entre grups es van analitzar mitjançant una anàlisi de la variància simple (One Way ANOVA). Es va realitzar anàlisi de correlacions bivariades de Pearson. Les dades es van tractar de forma anònima mitjançant un sistema de codis, i per a tots els resultats es va fer servir un nivell de confiança del 95%. Les anàlisis es van realitzar amb el programa estadístic SPSS, v. 23.0 per a Windows (SPSS Inc., Chicago, EEUU).

Resultats 

La descripció general de la mostra mitjançant l’anàlisi de freqüències va determinar respecte a l’edat que el grup més nombrós va ser el de 13-14 anys (43.9%), seguit de 15-16 anys (37.9%) i d’11-12 anys (18.2%). El nivell d’AF va tenir en els actius el grup amb més representants (51.2%) en relació amb els sedentaris (48.8%).
Segons l’IMC el 57.7% presentava normopès, el 35.8% pes baix i el 6.5%, sobrepès. El morfotipus va oferir una distribució on el 59.2% es va catalogar com a mesomorf, el 21.9% ectomorf i el 18.9% endomorf. 

L’anàlisi ANOVA va evidenciar diferències significatives entre les subescales d’orientació a la tasca i ego amb les variables sexe, edat, nivell d’AF, IMC i morfotipus percebut. Els homes van mostrar més orientació a l’ego que les dones (p <.05) als ítems 8 “soc el millor” (2.52±1.32 vs. 1.96±1.10) i 9 “soc l’únic que ho pot realizar a gran intensitat” (2.60±1.22 vs. 2.08±1.18). L’edat va determinar que l’orientació a la tasca fos més acusada entre els estudiants més joves en relació amb els més grans (p <.05), circumstància que s’evidencia als ítems 2 “aprenc una cosa nova a base de practicar-la intensament” (4.42±.76 vs. 3.66±1.12), 3 “el que aprenc fa que hi vulgui anar i participar més” (4.30±.76 vs. 3.69±1), 4 “quan aprenc una habilitat em fa sentir realment bé” (4.32±.82 vs. 3.60±1.14) i 5 “estic aprenent i divertint-me” (4.55±.73 vs. 3.86±1). El nivell de pràctica d’AF va reflectir diferències significatives (p <.05) on els escolars actius tenien una motivació més gran que els sedentaris, tant a l’ítem 1 “aprenc coses i això fa que hi vulgui participar més” (4.01±1,09 vs. 3.71±.94) i ítem 3 “el que aprenc fa que hi vulgui anar i participar més” (4.18±.93 vs. 3.68±.99) d’orientació a la tasca, com en l’ítem 9 “soc l’únic que pot realitzar-lo a una gran intensitat” (2.50±1.28 vs. 2.22±1.14) i ítem 5 “estic aprenent i divertint-me” (4.28±.94 vs. 4.02±.98) d’orientació a l’ego. Malgrat que l’IMC va establir menys diferències significatives, es va apreciar a l’ítem 3 “el que aprenc fa que hi vulgui anar i participar més” (p <.05), que els adolescents amb pes baix (3.98±1.06) tenien més afecció a la tasca que els normopès (3.95±.95) i sobrepès (3.93±.96). El morfotipus percebut va reflectir que els ectomorfs són els que menys motivació tenen, tant en ítems relacionats amb tasca com l’ítem 1 “aprenc coses i això fa que hi vulgui participar més” o l’ego amb l’ítem 9 “soc l’únic que ho pot realitzar a una gran intensitat”, evidenciant-se diferències significatives en ambdós ítems entre els tres grups (3.70±1.12 vs. 3.85±.99 vs. 4.17±1.06 i 2.08±1.08 vs. 2.40±1.19 vs. 2.44±1.40, respectivament). La resta dels resultats de les altres variables també apareixen a la Taula 1.

Taula 1
Anàlisi de la variància del qüestionari GOES d’acord amb el sexe, edat, nivell d’AF, IMC i morfotipus.

Veure Taula

De forma complementària es va fer una anàlisi d’associacions, de la qual es desprèn una correlació positiva entre els factors ego i tasca (p <.01; CP:.542). La correlació negativa existent entre el sexe dels enquestats i les subescales ego (p <.01; CP:-.297) i tasca (p <.01; CP:-.229) manifesten la tendència que els homes estableixin més orientació en ambdós casos que les dones. L’edat manté una correlació negativa (p <.01; CP:-.287) amb la tasca, la qual cosa suggereix que paral·lelament a l’increment de l’edat descendeix l’orientació a la tasca. El nivell d’AF va correlacionar positivament amb la tasca (p <.01; CP:.243) i negativament amb el sexe dels adolescents (p<.01; CP:-.246) i edat (p <.01; CP:-.184), la qual cosa evidencia que els més actius físicament s’orienten més a la tasca i també que el nivell d’AF és superior en els homes i escolars de menor edat. L’IMC amb una correlació positiva amb l’edat (p <.01; CP:.244) determina que paral·lelament a l’augment de l’edat s’incrementa l’IMC. Finalment, el morfotipus va correlacionar positivament amb la tasca (p <.05; CP:.155) i negativament amb l’IMC (p <.01; CP:-.334), que va confirmar que els subjectes endomorfs són els que menys orientació tenen cap a la tasca i també que hi ha una relació clara entre els endomorfs i els sobrepès (Taula 2).

Taula 2
Associacions entre les variables ego, tasca, sexe, edat, nivell d’AF, IMC i morfotipus.

Veure Taula

Discussió

Són nombrosos els estudis que tracten d’identificar els factors condicionants i associats a la pràctica d’AF en l’adolescència, sent els més freqüents els relacionats amb la satisfacció, la motivació, la imatge corporal, l’IMC, la pràctica d’exercici de les persones del seu entorn (família i iguals), etc. 

L’objectiu principal d’aquest treball consistia en l’estudi de les possibles correlacions entre la pràctica d’AF dels adolescents i la motivació per realitzar-la (la seva orientació a la tasca o a l’ego), així com altres variables que poden condicionar la realització i/o el manteniment d’aquesta com el sexe, l’edat, l’IMC i el morfotipus percebut.

Es van trobar correlacions en totes les variables estudiades, descobrint en primer lloc que la motivació per practicar AF (orientació a la tasca o ego) presentava correlació amb totes les variables estudiades. Segons el sexe, els nois van presentar més orientació a l’ego que les noies, tenint en compte l’edat: a mesura que es fan grans hi ha més orientació a l’ego en la pràctica d’AF. Els adolescents actius tenen més motivació per practicar AF, i els adolescents amb menor IMC estan més orientats a la tasca en aquesta pràctica. Segons el morfotipus, els subjectes ectomorfs (complexió prima, fibrosa, estructura fina i allargada) són els que presenten menor motivació (en l’orientació a la tasca i a l’ego).

Com a primera hipòtesi es va plantejar que els homes i els estudiants físicament més actius tenien més orientació cap a l’ego, la qual es va complir pel que fa a l’orientació a metes segons el sexe dels enquestats. Com en altres estudis (Castro et al., el 2019; Carriedo et al., 2015; Sánchez-Alcaraz et al., 2016), els nois presenten més orientació a l’ego en la pràctica d’AF. En els darrers anys s’ha estudiat el rol de gènere en la pràctica d’activitats fisicoesportives (Alvariñas-Villaverde i Pazos-González, 2018; Calvo-Ortega i Perrino-Peña, 2017) constatant que les nenes es decanten per activitats menys esportives, mentre que els nens acostumen a estar més predisposats a la competició (Alvariñas-Villaverde i González-Valeiro, 2020). 

Atès que la segona hipòtesi plantejava que a més edat els estudiants tenien més orientació a l’ego, es pot afirmar que aquesta també es compleix. Partint d’aquests resultats, sembla oportú promoure de manera més específica en els estudiants d’educació secundària una motivació centrada en la tasca tenint en compte que aquest tipus de motivació millora l’adherència a la pràctica d’AF, el compromís i el gaudi, i per tant al manteniment de la práctica esmentada (García et al., 2019) ajudant a més a més els joves que practiquen esports a ser més constants i esforçar-se davant de tasques complexes (Gutiérrez et al., 2017). 

Es compleix la tercera de les hipòtesis, la qual suggeria que aquells adolescents amb obesitat o sobrepès presenten més orientació a la tasca respecte als normopès, el que concorda amb l’estudi d’Ahmed (Ahmed et al., 2017) i el resultat pot ser, entre altres aspectes, conseqüència del fet que la seva preocupació pel físic és menor. 

La quarta hipòtesi, que plantejava una relació positiva entre considerar-se endomorf i presentar una orientació més gran a la tasca, no es compleix, ja que l’anàlisi d’associacions mostra que els subjectes endomorfs són els que menor orientació a la tasca tenen sent els ectomorfs els subjectes que la presenten més gran. Atès que existeixen poques recerques que tinguin en compte aquestes dues variables (IMC i morfotipus) en l’estudi de l’orientació a metes, pot ser interessant considerar ambdós aspectes en el plantejament d’estratègies que afavoreixin la motivació intrínseca en la pràctica d’AF. 

En qualsevol dels casos, la bibliografia científica posa en relleu que la motivació és un factor clau en la pràctica d’activitat física i l’orientació a la tasca un aspecte primordial a potenciar en el desenvolupament de les activitats escolars i extraescolars, ja que reporta nombrosos beneficis: millor rendiment acadèmic (Castro et al., el 2019); més motivació; millors hàbits, etc. 

Conclusions

L’evidència científica posa de manifest els múltiples beneficis de la pràctica d’AF durant la infantesa i l’adolescència assenyalant, entre altres, el manteniment d’un bon estat de salut i un pes adequat, la prevenció de malalties a curt i llarg termini, un millor rendiment acadèmic, l’adopció d’altres hàbits saludables de vida, etc. 

L’estudi de les possibles variables que condicionen aquesta pràctica, per tant, és rellevant per les repercussions que puguin tenir en la millora de la qualitat de vida de les persones. 

Els resultats d’aquesta recerca posen en evidència la necessitat de considerar algunes variables en l’estudi dels hàbits en la pràctica d’AF dels adolescents: les orientacions de meta (ego i tasca), el sexe i l’edat, l’IMC i el morfotipus han demostrat ser rellevants en l’esmentat coneixement. Així, en la mostra estudiada, els nois mostren més orientació a l’ego en la pràctica d’AF i també augmenta aquesta orientació amb l’edat. Els adolescents amb IMC més alt (sobrepès i obesitat) presenten més orientació a la tasca, i malgrat el que s’havia hipotetitzat, els subjectes endomorfs no són els més orientats a la tasca, sinó que són els subjectes ectomorfs els que tenen aquest tipus de motivació en la pràctica d’AF. 

Tenint en compte aquests resultats i altres de similars, és oportú plantejar mesures que a nivell escolar i extraescolar afavoreixin l’orientació a la tasca en l’AF dels adolescents. Per exemple, altres autories van realitzar una anàlisi dels processos motivacionals que es desenvolupen en les classes d’educació física i proposen estratègies per aconseguir un clima motivacional que impliqui en la tasca (García et al., 2005).

Fortaleses, limitacions i prospectives de futur

S’han estudiat les orientacions a la meta relacionant-les amb unes que aporten una informació molt valuosa, fent servir uns instruments validats i àmpliament utilitzats prèviament per a aquest grup poblacional.

Com a limitació d’aquest treball es pot assenyalar la seva naturalesa transversal per la qual cosa no es poden establir relacions de causalitat. 

Per a futures recerques, se suggereix tenir en compte altres variables psicosocials determinants de la realització d’AF en l’adolescència, així com el disseny d’un estudi experimental que afavoreixi l’extracció de relacions de causalitat entre les variables analitzades.