Resum

Pot ser tan exacte afirmar que, a Catalunya, molts escolars fan esport, com dir que l’esport arriba a un nombre insuficient d’escolars. Segons en quines circumstàncies es digui i segons què es vulgui dir, o segons l’audiència, hom se servirà d’una o d’una altra d’aquestes afirmacions. A més, convindria matisar què s’entén per esport i què vol dir fer esport. Sembla, no obstant, fora de dubte que, en el decurs dels deu darrers anys, la pràctica esportiva a nivells escolars o de base ha augmentat extraordinàriament. Les xifres oficials parlen d’uns dos-cents mil participants. Les reals, segons com es miri, no se n’allunyen gaire. Aquest esclat esportiu de base ha estat possible gràcies a la convergència dels esforços de les institucions i de les entitats. Si sobre la Direcció General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya recau la màxima responsabilitat —que ha exercit amb prou eficàcia—, no val oblidar les valuoses aportacions dels ajuntaments. La voluntat de treball il·lusionat d’escoles, d’associacions de pares i la col·laboració d’entitats esportives, federacions i clubs ha arrodinit i portat a l’èxit —sempre relatiu, és clar— una política de promoció esportiva. El grau qualitatiu que assoleixen, en la practica, aquestes activitats és una altra qüestió, encara que sembla justifícable que es produeixin disfuncionalitats i desequilibris després d’un important creixement en tant curt espai de temps. La insuficiència d’instal.lacions i de tècnics en són algunes de les causes. Segurament, però, la causa principal és la manca d’una didàctica especialitzada de l’esport, mancança aquesta afegida a la mediocritat dels objectius proposats per a l’esport escolar. Ben cert que l’esport pot abastar amplis camps —fisics, psíquics, de formació del caracter i de la personalitat, etc., a part dels própiament esportius— quan es dirigeix a nois i noies en edat escolar. Sense risc d’error, es pot afirmar que la gairebé absoluta manca de col.laboració per part del pelsonal docent de les escoles és la principal causa del camí unidireccional que ha pres l’esport escola, que sempre ha estat en mans de persones més o menys o gens qualificades, que pertanyien al món de l’esport. Tot això s’agreuja quan a la major part de les escoles l’educació física és solament un desig.