Resum

En aquesta sessió acadèmica “In Memoriam”, en correspon presentar un aspecte tan íntim i tan controvertit com és el biogràfic, els records i les vivències que durant anys varen teixir l’amistat entre dues persones allunyades geogràficament i, diria que en alguns aspectes, també idológicament. Vaig conèixer José María el desembre del 1960. Aleshores jo era alumne de segon curs de Medecina de la Educació Física i l’Esport, que se celebrava a Madrid, i ell n’era el professor. Aquesta coincidència marcaria de forma definitiva gran part de la relació futura. Feia pocs mesos que s’havien celebrat a Roma els Jocs Olímpics, en els quals tots dos hi havíem estat, però no havíem coincidit, i encara estàvem impressionats per l’espectacle i sobretot pel marc escènic. Varem mantenir una llarga conversa en aquell entranyable bar del Gimnàs Moscardó. En aquells temps, Cagigal pertanyia a la Companyia de Jesús i la seva visió de l’esport denotava les influències de la formació eclesiàstica i específicament jesuïta, sense que això tingués el més mínim sentit pejoratiu, ans al contrari. Per ell, l’home s’afirmava i es realitzava a través de l’esport, que entenia com un mitjà idoni d’expressió cultural d’ampli contingut pedagògic i profundes arrels humanístiques. Mai vaig saber, ni li ho vaig demanar, per què va abandonar la ordre religiosa, per bé que externament no donava la impressió d’haver sofert una profunda crisi personal; naturalment es tractava d’unes apreciacions molt poc objectives per la dificultat de diàleg, per la llunyania i perquè la nostra amistad era recent. El fenomen olímpic va ocupar l’atenció de José María en la seva producció literària de forma permanent. Més de vint escrits específicament referits al tema i moltes altres més aproximacions, que de manera tangencial estan en relació amb l’olimpisme, testimonien la importància que li va concedir Cagigal. La seva contribució, tanmateix, no va limitar-se al fet literari, sinó que va prendre part activa en les sessions de l’Acadèmia Olímpica Internacional, de la qual era membre d’honor, així com també va ser el primer, i em sembla que l’únic, director del Centre d’Estudis Olímpics de l’INEF de Madrid, des que va ser creat l’any 1969. Ambiciosa empresa, que malhauradament va tenir ben poc èxit. La posició de Cagigal respecte a l’olimpisme contenia en principi un intencionat matís filosòfic, podríem referirnos a aquell treball publicat amb el nom de “Olimpisme Modern” en “Citus, altius, fortius” del 1960, i, posteriorment, esdevingué molt més pragmàtic i crític amb l’aparició dels, per mi, més precisos i determinants assajos sociològics sobre el tema. Un bon exemple el tenim en el 4art capítol, referent a l’olimpisme en crisi, del seu llibre “10h! Deporte”.