L’educació física i la integració social

Amb eI present article s’intentarà fer una reflexió que serveixi com a element de discussió i relativització del tòpic (avui en vigor) que atorga a l’Educació Física un paper rellevant, “per se”, sobre la socialització de l’individu. En general, tothom reconeix la importància de l’activitat fisica en el desenvolupament integral de l’individu, ja sigui a nivell fisic, psíquic o sociológic. Però si ens traslladem a contextes “marginals” o a grups “difícils”, és aquest darrer aspecte el que s’hauria de questionar. Considerar l’activitat fisica com un excel.lent canal de comunicació social, que permet i/o facilita la interrelació entre els subjectes, ha arribat a ser una idea molt utilitzada. Les meves observacions realitzades en els establiments penitenciaris de dones i homes de Barcelona, en grups de des-habituació a la droga, o grups que reunissin individus amb alguna mena de defíciència fisica o psíquica o, simplement, subjectes considerats de tracte “dificil”, m’han fet plantejar una sèrie de qüestions al respecte, d’entre les quals podria citar: —    Potenciant l’hàbit estem creant una necessitat de compartir amb els altres vivències i experiències? —  ¿La formació de grups esportius contribueix a la creació de canals de comunicació que facilitin la socialització dels subjectes? En intentar contestar-les m’he anat questionant la veritable repercussió de l’activitat fisica en els diversos am-bients socials i en els programes d’integració, inserció i reinserció.