L’entrenament de l’atenció en saltadors: pautes generals

Estar concentrat és una habilitat que es pot adquirir amb l’experiència. No obstant, alguns esportistes semblen tenir una aptitud especial per concentrar-se. Mantenen la seva atenció sobre els aspectes del seu entorn i d’ells mateixos que són veritablement importants. Es diu que tenen una bona mentalitat per competir, i sembla que controlen la situació en tot moment, fins i tot quan sembla que els és adversa. Aquests atletes seleccionen els estímuls que els ajuden a rendir i es dirigeixen cap a ells ometent-ne altres que, tot i ser importants, impliquen traves per al seu rendiment, per exemple els pensaments negatius, el sentiment de por a l’errada, els trets de sortida de les curses i, fins i tot, la sensació de mal en alguna part del cos. Entrenar el funcionament de l’atenció de manera que resulti efectiva per al rendiment passa per una sèrie de consideracions tant de tipus teòric com metodològic. Les consideracions teòriques, sovint omeses en àmbits aplicats d’entrenament, impliquen acceptar un model que expliqui el procés atencional (de les situacions d’execució) en relació amb el rendiment. El model ha de resultar, almenys, igual de vàlid per als nostres propòsits aplicats. La majoria de les investigacions aportades fins al moment sobre processos atencionals relacionats amb l’execució esportiva s’han basat en el model teòric de Nideffer (1976, 1976b, 1977, 1978, 1980, 1981, 1985, 1989) el qual postula que hi ha dues dimensions diferents en l’atenció: l’amplitud, oscil.lant entre dos pols (estret-ampli), i la direcció, que oscil.la entre dos pols (intern-extern). La concentració de l’esportista abans i durant l’execució consisteix, fonamentalment, en el fet que presti atenció a aquells estímuls que són decisius per executar la tasca i filtri la informació dels seus sistemes sensorials o del seu sistema nerviós central que és irrellevant per a aquesta execució. En altres paraules, la concentració es basa en la direcció correcta i amplitud del focus d’atenció a cada instant. D’altra banda, les situacions considerades de demanda de rendiment tendeixen a ser interpretades en termes amenaçants, si bé no d’una manera exclusiva. Això desencadena respostes en molts sistemes del nostre organisme que no sempre ajuden a obtenir un nivell de rendiment òptim. Aquestes respostes són els coneguts símptomes d’estats d’estrès (Lazarus, 1986) i incloeixen una tendència a dirigir el focus atencional inapropiadament. Respecte a quina és l’aportació pràctica de la Psicologia Esportiva envers aquests models, cal fer també algunes consideracions de tipus general. L’entrenament psicològic, com a factor en última instància destinat a millorar els nivells de rendiment, no incidex directament en el fet d’aconseguir aquests nivells. L’acció del psicòleg esportiu es dirigeix a proporcionar un sistema de treball per desenvolupar els recursos de l’esportista amb els dos objectius generals següents:

• Facilitar l’aprofitament dels recursos físics, tècnis i tàctics ja existents, en situacions d’entrenament i competició.
• Procurar l’estabilització dels nivells de rendiment ja aconseguits. Així doncs qualsevol programació d’entrenament psicològic hauria de: 
• Generar expectatives correctes a esportistes i responsables tècnics sobre l’aportació de l’entrenament psicològic i la seva utilitat.
• Plantejar objectius adequats, és a dir, establir metes d’aprenentatge de recursos adients amb la disponibilitat i dedicació dels individus. És a partir d’aquest moment quan s’inicia un treball sistemàtic sobre un objectiu general, que ha de ser explícit per a l’esportista; en l’exemple que ens ocupa consistiria a dirigir l’atenció de manera apropiada abans i durant el salt. Els passos que componen la sistemàtica al·ludida són, a grans trets, el d’avaluació i el d’intervenció (vegeu els quadres 1 i 2).