Autoblocatge i joc interior

Parlar de bàsquet esdevé, cada cop més, una cosa realment complicada. L’enorme quantitat d’articles, llibres, vídeos, clinics, etcètera, que l’analitzen des dels més diferents vessants (tècnic, tàctic, fisiològic, psicològic, sociològic, etcètera) fa que aquest esport hagi adquirit uns nivells de difusió i de popularitat força elevats. Són molts els professionals (o afeccionats) del bàsquet que parlen de grans i de complicats sistemes defensius i ofensius, de variants de latacflex, del tall UCLA, del shuffle, del pick and roll, del body check, de les seves experiències en les diferents banquetes dels més prestigiosos clubs d’Europa i d’Amèrica… però pocs entrenadors o estudiosos del bàsquet parlen dels petits detalls, de moviments a simple vista insignificants que, analitzats, comparats i estudiats esdevenen aspectes determinants en la millora dels jugadors com a conseqüència d’això, en la millora de l’equip, d’un club i, en definitiva, del bàsquet. La majoria d’entrenadors busquem en llibres, en conferències i en tot tipus de material informatiu que podem recopilar la fórmula màgica que resolgui els nostres problemes, el sistema ofensiu que acabi amb els nostres baixos marcadors, les defenses que pressionin i que aconsegueixin que qualsevol enemic esdevingui petit, o un moviment secret d’algun entrenador famós. Tot aquest esforç de recerca constant de la panacea del bàsquet perd importància quan ens adonem que la qualitat d’un sistema, d’un moviment, etcètera, és directament proporcional a la qualitat dels nostres jugadors.