Imatges del cos humà

No hi ha dubte que una de les aportacions historiogràfiques més recents ha estat la recuperació del cos, cosa lògica ja que va ser un dels temes inclosos per Jacques Le Goff i Pierre Nora al llibre Hacer la història. Al costat d’un seguit de nous problemes i enfocaments, aquella obra -que data de començament de la dècada dels anys setanta- oferia propostes a manera de presentació de nous àmbits d’estudi. Aquesta situació va afavorir la proliferació d’obres individuals i col·lectives que tenien per objecte l’estudi històric de la imatge del cos humà, referides especialment al període que va de l’Edat Mitjana fins a la modernitat. De fet, feia temps que el descobriment de l’inconscient havia minat la confiança en els valors assertius de la paraula, i això va situar el cos al centre dels discursos. En aquella mateixa obra, Jacques Revel i Jean-Pierre Peter van destacar la manca de memòria del cos, essent -com ho és- el lloc del desig, perquè, en darrer terme, tota paraula és desig, tota paraula ve del cos, per més que “tota paraula ordenada, reflexionada, institucionalitzada, s’utilitza a negar el cos”. Des d’una perspectiva històrica, és obvi que els imaginaris corporals han quedat sotmesos a un univers d’ordre, tant sota el pes del rigorisme moral com sota la mirada d’una asèptica objectivitat científica. “L’autocontrol físic ha casat perfectament amb el desig de controlar els cossos dels altres per aconseguir un millor ordre social i religiosomoral”. Les diferents formes de coerció física que tant predicament han tingut tradicionalment en l’educació han estat repetidament oblidades: “una història de l’educació que se centri amb exclusivitat en l’aconseguiment d’aptituds com la de la lectura i l’escriptura oblidarà una de les principals funcions de les escoles pobres, de caritat o elementals en el passat: la imposició, l’obediència física o l’educació com a procés per doblegar els nens”. El cos s’ha adaptat, doncs, als usos, als costums, als vaivens de la història. Es pot dir que el cos és l’hoste silenciós dels signes de la cultura, per la qual cosa posseeix un alfabet que és possible conèixer i descodificar. Consegüentment, l’imaginari del cos ha passat per diverses transformacions i es troba sotmès, actualment, a la lògica consumista. Amb tot i això, ens hem oblidat del cos, de la seva memòria, o igualment, de les seves evolucions i de la seva presència en el procés històric, circumstància xocant quan observem que el cos és la materialitat més contundent i, alhora, la realitat més immediata de la nostra entitat psicofísica. A vegades, fa l’efecte que hom ha actuat una mica pejorativament, tot negant a la realitat corporal el seu corresponent lloc a la història. Situació paradoxal la que s’ha generat ja que, encara que el cos és un producte social, se’n constata l’absència en els discursos que, per contra, han destacat, des de temps reculats, els valors ideològics. L’eliminació dels “llocs de la memòria” (i el cos és un d’aquests tópos) deixa les societats desprotegides i incapaces de renovar la seva vida cultural. Malgrat tot, les crides del cos són reclams que es van començar a sentir cap a final del segle XIX. Ja Nietzsche va denigrar, al Zaratustra, els menyspreadors del cos. En qualsevol cas, els plantejaments de l’escola dels Annals i de la història de les mentalitats, sense oblidar les aportacions de l’antropologia, han potenciat el ressorgir de la història del cos. Tant ha estat així, que allò que és corporal ocupa, finalment, un lloc privilegiat en les diferents maneres de fer història, i es plantegen també línies de treball -com les que va formular Roy Porter en el seu moment- sobre aquest particular.