Resum

L’esport modern i les seves estructures han viscut i continuen fent-ho en una situació autoconsentida i, en molts cassos volguda, de marginació jurídica. El desenvolupament legislatiu de l’esport al nostre país és escàs, relativament nou i molt incomplet, en comparació amb les legislacions dels països europeus i americans. El moviment olímpic ha afavorit aquesta situació, doncs ja des de la seva filosofia originària es va cercar sempre la total independència, una autonomia normativa i una separació clara entre la societat civil i els poders públics. La idea predominant de l’època en què neix defensa que l’esport ha de regular-se per les seves pròpies normes i sota cap concepte o pretext no ha d’existir una intervenció estatal dins d’un sector de la societat que és totalment privat. La pròpia dinàmica social posterior comporta una demanda als poders públics per a la creació de serveis públics i juntament amb la creixent popularitat i desenvolupament econòmic que ha tingut l’esport han fet irreversible el procés d’intervenció i regulació de la vida esportiva, tant en els seus aspectes de relació externa amb tercers, com en la seva pròpia vida interna. Evidentement, el dualisme entre ambdues tendències existeix encara avui perquè totes dues sorgeixen de postulats diferents, fruit de les diverses concepcions de l’estructura de l’Estat i del paper del poders públics, malgrat això és constatable que cada dia les administracions públiques implicades pretenen regular amb major precisió el complex món esportiu, de vegades extralimitant-se en les seves competències i d’altres, com el cas que ens ocupa, deixant un notable buit jurídic. No pot ser objecte d’aquest article la discussió sobre l’oportunitat i fins i tot la legitimitat dels poders públics per a la regulació de la vida privada, però sí ha de constatar-se que Espanya és un dels països europeus, amb Portugal, on la intervenció pública en l’aspecte normatiu de l’esport és menor.