Resum

L’aviació és el mitjà de transport més eficaç que existeix avui dia, atenent milers de milions de persones cada any. No obstant això, els estressors presents als viatges aeris provoquen canvis autònoms, requerint al cos l’habilitat per afrontar aquests factors. Per tant, s’han de comprendre les estratègies preventives i / o mitigadores d’aquests efectes. L’estudi pretén avaluar les respostes autònomes i cardiovasculars que es produeixen durant el vol i la seva relació amb la condició física. La investigació es va fer a través de dos estudis, on els homes sans tenien prèviament avaluats els components de condició física: capacitat aeròbica, força muscular i greix corporal; i el registre de la variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV) realitzat en un dia de control i en un dia de vol. Al primer estudi, 11 pilots de combat van informar de 3 hores de HRV i van tenir el nivell de deshidratació durant un vol de prova mesurat pel canvi d’hematòcrit. El vol va durar 1 hora i tots van passar pels mateixos procediments operatius. Al segon estudi, 22 passatgers de l’aviació comercial, van registrar simultàniament 24 hores de HRV i pressió arterial. Els resultats de l’estudi mostren que un vol supersònic va causar una reducció de la majoria de paràmetres de HRV durant el vol, en comparació amb el dia de control. No hi havia cap anticipació autònoma. L’entropia es relacionava amb la capacitat aeròbica i el greix corporal. La deshidratació generada pel vol va canviar la HRV (RMSSD i SD1). El segon estudi demostra que el vol comercial va provocar una reducció de la majoria de paràmetres de HRV durant el vol (RMSSD; SD1; SampEn; LnHF; α1), i en 24 hores en comparació amb el dia de control (FC; LnHF; α2). Hi havia una anticipació autònoma. La tensió arterial i el producte de pressió-velocitat van ser significativament més alts durant el vol, amb els majors augments dues hores abans del vol i mantenint-se elevat fins a dues hores més. Com més baix era el percentatge de greix corporal i de l’IMC, més gran era la HRV durant el dia de vol (RMSSD; LF; HF; SD1).  I, també, com més gran era la capacitat aeròbica, més elevada és la HRV durant el vol (LnLF; LnHF). Conclusions. El vol, en totes dues situacions i persones, va exigir a l’organisme respostes autònomes que generen una retirada vagal significativa, un augment de la freqüència cardíaca. El greix corporal i la capacitat aeròbica, indicadors de condició física, es correlacionen amb la HRV, però de manera diferent en les dues poblacions i situacions: pilots de caça (SampEn) i passatgers de l’aviació comercial (RMSSD; LF; HF; SD1). La deshidratació es va generar per la influència supersònica del vol sobre la HRV. La pressió arterial (SBP, DBP, MAP) està influenciada en virtut del vol en comparació de 24 hores. Les alteracions autònomes  que es refereixen, es relacionen amb la capacitat aeròbica i el greix corporal de manera diferent en els pilots d’avions supersònics i en els passatgers d’avions comercials que es troben en vol. La força relativa no es va relacionar amb els paràmetres de la HRV en cap de les poblacions estudiades.