Resum

En els últims anys s’ha anat observant a moltes ciutats del nostres país, un increment notable de les genèricament anomenades “escoles esportives”. Acostumen aestar patrocinades, o com a mínim recolzades, pel poders públics (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Consell Superior d’Esports, etc.) i la seva finalitat específica, al marge de la concepció educativa en què estiguin basades és la d’oferir ensenyament esportiu a nens d’edat escolar (entre 6-8 i 13-14 anys) i a vegades també a joves fins a 17-18 anys, en horaris que solen ser després de l’escola (a partir de les 5 de la tarda) o els dissabtes al matí. Un dels més grans problemes amb què es troben aquestes escoles esportives —apart dels relatius a instal.lacions, material, professorat, recolze administratiu, etc.— és l’económic, ja que un objectiu comú és que a elles hi pugui accedir el més gran nombre de nens possible o joves que ho desitgin, encara que tinguin pocs mitjans econòmics. Pels patrocinadors, per tant, es tracta d’intentar oferir el màxim d’hores de classe al màxim de nens, pel mínim de diners. En últim extrem, el paràmetre que s’acostuma a usar per avaluar les possibilitats d’implantació o el rendiment d’unes escoles esportives és l’económic: el cost del programa per cada nen o jove inscrit.
Aquest plantejament té l’inconvenient que en la pràctica es tendeixi a considerar que la qualitat dels programes d’escoles esportives estigui en funció directa dels diners invertits, el que no ha de ser sempre cert. Unes escoles esportives “barates” poden tenir una gran qualitat, mentre que unes de “cares” poden no tenir-la. En la meva opinió, és necessari disposar de criteris per avaluar aquesta qualitat en funció del rendiment social, i no només de l’económic. Les línies que segueixen, ofereixen a la consideració dels lectors una sèrie de paràmetres d’anàlisi del rendiment social d’unes escoles esportives. Uns es refereixen al comportament dels alumnes, i permeten d’objectivar el grau d’acceptació dels programes. D’altres estan relacionats amb el desenvolupament de les classes, pel que permeten detectar l’existència de problemes d’organització. Tots ells s’han vingut utilitzant a les Escoles Esportives Municipals de San Cugat del Vallès.
Abans de passar a descriure’ls, s’ha de preveure davant el seu ús acrític o massa linial. Els paràmetres que ara veurem són un instrument de mesurar què se suposa objectiu, pel que ens informaran de la magnitut d’una sèrie de realitats, però no ens diran res sobre les causes. Per això, serien necessàris instruments sociològics que complementessin les dades objectives.