Resum

Aquest assaig pretén relacionar l’apre-nentatge motor amb les investigacions realitzades en la disminució física. Per això, i per raons d’estructuració opto per una teoria de l’aprenentatge motor tradicional, com és, la del procés d’informació.
Abans d’entrar a desenvolupar aquestes nocions exposades en eI títol de l’article, voldria exposar dos dels obstacles que trobo en el moment de descriure-les. Per una banda, el fet que una teoria de l’aprenentatge motor no s’imposa del tot sobre les altres. Per tant, el seguir una d’aquestes teories es deu bàsicament a un interès metodològic i a una millor comprensió del lector. D’altra banda, la gran dispersió de coneixements sobre el tema, la relació de l’aprenentatge motor i les investigacions en la disminució psíquica, és l’interès de moltes disciplines i per tant pluridisciplinar d’un mateix fet. Això cal destacar-ho, igual que el desenvolupament teòric que s’experimenta, com ens diu Wade (1976) “El desenvolupament motor i l’educació física especial ha sofert una evolució teòrica considerable i important”.
Però qualsevol revisió de les feines realitzades en poblacions especials reflectirà un estatus teòric normalitzat de la investigació, a l’ampli camp de l’acció motriu, però encara s’està lluny d’igualar el nivell de la investigació en disminuïts psíquics amb el de la investigació en l’àrea d’habilitats motores. Fent una anàlisi retrospectiva malpss i Ellis (1963), acceptaven que la realització de les activitats motores en el disminuït psíquic era deficient en una gran varietat d’elles. I en molts sentits malgrat la sofisticada metodologia i instruments actuals, el que coneixem actualment no és molt més del que es va dir aleshores. Malpass ja atribueix una correlació petita, però positiva, entre el coeficient d’intel·ligència i les habilitats motores. Aquesta conceptualització no està massa allunyada de la teoria de la informació actual. Ellis (1963), va responsabilitzar la manca de memòria dels disminuïts psíquics a un baix llindar d’informació, incapaç de ser percebuda per l’individu en tota la seva intensitat, a això ho va anomenar “decaiment de la informació fisiològica”, o sigui, d’etiologia o causa orgànica. Molts dels estudis d’aquests anys, 1940-1960, es podrien descriure com a descriptius i exploratoris, però tot i així, ens han estat de gran ajut. Ara bé amb, l’arribada de la teoria de la informació i l’increment d’instruments de mesura, l’atenció es va centrar en les subdivisions de la cadena sensomotora, percepció-codificació, decisió, integració, resposta-execució.