L'”informe Universitat 2000″ i els Centres Superiors de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport

Recentment ha sortit a la llum l’informe Universitat 2000, coordinat pel professor Josep Maria Bricall, ex rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus. En aquest informe es tracta la imprescindible renovació de l’ensenyament superior a Espanya al fil dels constants canvis socials. És acceptat de manera general que la societat es transforma més ràpidament que les institucions i les mentalitats de la població (que acostuma a ser l’última cosa a canviar). Les universitats, des de la seva creació en el segle XIII, han estat les institucions encarregades de la formació superior i han hagut de renovar-se amb una més gran celeritat que d’altres institucions socials per poder respondre eficientment a les demandes socials del seu temps: aquests processos són els causants de les denominades crisis de la universitat. El segle passat ha estat el més dinàmic de la història de la humanitat, els canvis que han succeït al llarg de la centúria i el paper preponderant de la universitat en la formació d’un percentatge creixent dels nostres joves, han exercit una forta pressió per qüestionar-se sobre la funció d’aquesta institució en la nostra societat. En un món globalitzat, interconnectat per la informació, que pretén difondre a tots els estrats socials i geogràfics la societat del benestar material i moral, el prioritari és el coneixement. Per aconseguir la conversió de la informació en coneixement i formar persones amb tarannà humà, solidàries amb l’entorn i visió global, amb capacitat per discernir i alt nivell de resolució socioprofessional, cal construir un eficaç sistema educatiu. La generalització de l’educació a tots els nivells, la dignificació de la formació professional, la investigació bàsica i aplicada, la formació contínua, l’aplicació del coneixement als estrats socials, polítics i empresarials i la creació d’hàbits culturals entre la població constitueixen els eixos fonamentals de la política organitzativa d’un sistema educatiu eficient. És evident que una educació bàsica de qualitat constitueix el millor motor de desenvolupament econòmic per a un país i l’element essencial i imprescindible de la realització personal d’individu. Els països més poderosos del planeta gaudeixen de potents sistemes educatius, amb finançament públic i privat, en el qual el seu nivell de productivitat, organització i creativitat i el benestar individual i social que faciliten, propicien el seu lideratge polític, econòmic i sociocultural en el context mundial. La universitat i l’escola no són les úniques institucions encarregades d’aquestes importants funcions, però si ocupen un paper rellevant en l’entramat social, perquè el seu paper és essencial en la formació de la població i el seu futur es converteix en un assumpte d’interès estratègic en el debat sobre la nostra societat. L’informe Universitat 2000 apareix en un moment oportú en el qual la universitat haurà de definir el seu paper social, les seves implicacions amb les altres institucions, els plans d’estudi, la seva estructura organitzativa, la seva autonomia financera en un mercat de lliure competència i el seu model d’ ensenyament. Es tracta de passar, en primer lloc, de la fàbrica de parats a la bossa de treball, i tot plegat passa pel progressiu acostament entre el món acadèmic i el món empresarial, el que ha de redundar en l’accés franc al mercat laboral dels universitaris. En segon terme, i com a conseqüència de l’anterior, s’han de configurar centres autònoms amb necessitat de servei a la societat de la qual depenen per subsistir, amb lliure competència acadèmica i independència financera en l’exigent mercat de l’oferta i la demanda. Els Instituts Nacionals d’Educació Física, convertits en centres superiors de formació de llicenciats universitaris per la llei de 1981, i, posteriorment, les Facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i les Escoles Universitàries de Magisteri especialitzades en educació física constitueixen l’entramat institucional de centres superiors de formació universitària en el nostre àmbit socioprofessional. Després de gairebé vint anys de camí hi ha una acceptació social creixent al voltant dels nostres estudis, es produeix un impacte professional gairebé limitat a les expectatives legislades, se sofreix un reconeixement acadèmic congelat en el procés d’integració cap a la plena normalització universitària i es dóna la paradoxa d’obtenir, any darrere any, un clamorós èxit en l’elecció dels estudis específics per la comunitat estudiantil. Davant aquest trist panorama, els centres superiors de formació de professionals de l’educació física i l’esport tenim una oportunitat històrica per tractar (des de la nostra especificitat, vinculació humana i responsabilitat social) el més ràpidament i eficientment possible els canvis que calen en la reforma i adequació de l’ensenyança dels seus estudis per resoldre amb èxit els grans desafiaments dels nous temps, a fi i efecte d’encaixar definitivament en el marc social i integrar-se satisfactòriament entre la comunitat acadèmica i intel·lectual.