L’exercici físic com a tractament coadjuvant en els trastorns alimentaris: una revisió sistemàtica 

Clara Teixidor-Batlle

Eva Parrado

Carles Ventura

Resum

La present revisió sistemàtica va permetre conèixer les intervencions fetes fins al moment per valorar l’efectivitat de l’exercici físic (EF) com a tractament coadjuvant en els trastorns de la conducta alimentària (TCA). Els objectius principals d’aquesta revisió sistemàtica van ser: a) identificar quins aspectes, a nivell simptomatològic i de condició física, milloren amb la inclusió de l’EF en el tractament terapèutic dels TCA, i b) determinar les característiques que ha de tenir l’EF per millorar la simptomatologia identificada.

Es va fer una recerca bibliogràfica segons les directrius PRISMA utilitzant les plataformes PubMed, Web of Science, PsycINFO i Scopus. Es van dividir les paraules clau en tres grups (Trastorns alimentaris; Exercici i tractament; Característiques de l’activitat física) i es van revisar articles publicats entre 2012 i 2022. 

Dels 1247 resultats inicials es van incloure en l’anàlisi 20 estudis, dels quals 10 eren estudis controlats aleatoritzats (RCT). Es van observar millores en la força muscular, capacitat aeròbica, IMC, densitat òssia, així com en la simptomatologia dels TCA i en la seva qualitat de vida. A causa de les diferències metodològiques utilitzades en cada programa d’EF, no va ser possible determinar les característiques específiques per a la millora de la simptomatologia relacionada amb els TCA. Calen més investigacions per determinar la freqüència, la intensitat, el temps, la tipologia i el volum dels programes d’EF. 

Introducció 

S’ha comprovat que la pràctica d’activitat física (AF) afavoreix el benestar físic, psicològic i social dels seus participants (González-Peris et al., 2022). En els últims anys, la literatura científica s’ha centrat en l’estudi de les propietats terapèutiques de l’EF per a l’abordatge de la salut mental. Els trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l’anorèxia nerviosa (AN), la bulímia nerviosa (BN), el trastorn per afartament (TA) o el trastorn de la conducta alimentària no especificat (TCANE), són considerats patologies psiquiàtriques caracteritzades per un patró alterat de la conducta alimentària amb perjudici per a la salut i el funcionament psicosocial (González-Peris et al., 2022). En algunes de les manifestacions dels TCA esmentats, els pacients utilitzen l’AF com una estratègia comuna per perdre pes, millorar la figura (Quiles et al., 2021), compensar, eliminar o alleujar els estats negatius (ansietat, depressió i estrès) i els símptomes dels TCA (preocupació pel pes, impuls per la primesa, insatisfacció corporal i perfil restrictiu). Tanmateix, s’ha constatat que l’EF com a tractament coadjuvant pot presentar efectes positius sobre els principals símptomes de l’AN, sobre la salut física i mental, així com propiciar un millor comportament cap a l’equip sanitari (Quiles et al., 2021). De fet, els primers estudis registrats sobre la temàtica, fets per Blinder et al. (1970) o per Beumont et al. (1994), van detectar millores en la simptomatologia després d’avaluar un programa d’EF supervisat en un grup de pacients amb TCA. Posteriorment, investigacions recents van indicar que l’EF disminuïa els comportaments compensatoris i facilitava l’augment de pes en l’anorèxia, reduïa l’impuls per estar més prim, els símptomes bulímics i la insatisfacció corporal, augmentava els nivells de força, revertia les anomalies cardíaques de l’anorèxia severa i millorava la qualitat de vida (Calogero i Pedrotty, 2004; Cook et al., 2017; Fernández-del-Valle et al., 2014). 

Curiosament, fins ara, l’EF rares vegades s’utilitza en les unitats de salut mental com a part del tractament dels TCA per por de reforçar l’exercici excessiu per obtenir el desitjat “cos ideal” (Quesnel et al., 2018). Això probablement es deu a la falta de directrius clares per al maneig de l’EF en aquest context, a l’absència de pautes generalitzades que orientin els diferents professionals sobre com utilitzar l’exercici de manera efectiva com a part del tractament en els TCA, i a les diferents actituds cap a aquests enfocaments en el tractament (Fernández-del-Valle, et al., 2014; Toutain et al., 2022). 

Per tot l’exposat, els objectius de la present revisió sistemàtica van ser: (i) identificar quins aspectes, tant a nivell simptomatològic com de condició física, milloren amb la inclusió de l’EF en el tractament terapèutic dels TCA, i (ii) determinar les característiques que ha de tenir l’EF en el tractament terapèutic per a la millora de la simptomatologia identificada. 

Mètode 

Es va fer una revisió sistemàtica de la literatura rellevant seguint la declaració PRISMA 2020 (Page et al., 2021). A causa de l’heterogeneïtat metodològica i estadística dels estudis inclosos, en la síntesi de l’estudi es va adoptar un enfocament descriptiu (Rethlefsen et al., 2021). 

Estratègia de recerca

Es va fer una recerca de la literatura rellevant en quatre bases de dades: PubMed, Web of Science, PsycINFO i Scopus. L’estratègia de recerca va incloure tant termes de vocabulari controlat com de text lliure (vegeu la Taula 1).

Taula 1

Termes utilitzats per a la recerca

Veure Taula

Criteris d’inclusió i exclusió

Per a la seva inclusió, els articles recuperats havien d’haver estat publicats entre 2012 i 2022, en anglès i/o castellà. La recerca es va fer el 28 de novembre de 2022. Es van excloure les revisions sistemàtiques, les guies descriptives o protocols d’intervenció i aquells estudis que incloïen mostres d’esportistes professionals. 

Els articles potencials es van seleccionar a partir d’un conjunt de termes clau definits mitjançant l’estratègia PICOS (Participants, Intervention, Comparison, Outcomes, Study design; Liberati et al., 2009), (vegeu la Taula 2) buscant inicialment en el títol i en el resum.

Taula 2

Termes clau definits mitjançant l’estratègia PICOS

Veure Taula

Un revisor (C.T.B.) va dur a terme l’anàlisi de dades i el procés de recerca a les principals bases de dades. Tots els registres identificats electrònicament van ser avaluats per títol i resum. Els articles duplicats es van eliminar i es van considerar una única vegada. Es van obtenir els textos complets de tots els articles considerats potencialment elegibles. A continuació, els registres preseleccionats van ser examinats de forma independent per dos revisors (C.T.B. i C.V.) els quals van seleccionar els estudis finals per incloure’ls en la revisió. En cas de disparitat, es va considerar l’opinió d’un tercer revisor (E.P.).

Resultats 

Resultats de la cerca

Després d’excloure els registres duplicats, es van considerar aptes un total de 1247 publicacions potencialment rellevants. Després del cribratge dels títols i resums, es van acceptar 48 publicacions per a la revisió del text complet. Finalment, en aquesta revisió sistemàtica es van incloure 20 articles (vegeu la Figura 1), dels quals 10 eren estudis controlats aleatoritzats (RCT).

Figura 1

Veure a mida completa

Nota. EF = Exercici Físic, TCA = Trastorn de la Conducta Alimentària.

Característiques dels participants

El nombre total de participants entre els diferents estudis va ser de 895. A la Taula 3 es detallen les seves característiques.

Taula 3

Característiques dels participants

Veure Taula

Característiques de les intervencions 

Dels vint estudis revisats, el període de durada de les intervencions va comprendre entre una i vint-i-sis setmanes. Les Taules 4 i 5 mostren, per ordre alfabètic, les característiques de tots els estudis revisats. 

Taula 4

Característiques principals dels estudis inclosos

Veure Taula

Taula 5

Característiques dels estudis inclosos: instruments i resultats principals

Veure Taula

Efecte de l’exercici físic en la simptomatologia de TCA

Efectes de l’exercici físic en la condició física 

Tretze articles analitzaven els efectes que genera l’EF en la condició física dels pacients. Quant a la condició i capacitats físiques, es van obtenir millores de la força muscular de les extremitats inferiors i superiors (n = 6;  Bratland-Sanda et al., 2012; Bratland-Sanda et al., 2018; Dauty et al., 2022; Fernández-del-Valle et al., 2014; Fernández-del-Valle et al., 2015b; Mathisen et al., 2018a); millores cardiorespiratòries (n = 3; Dauty et al., 2022; Galasso et al., 2018; Galasso et al., 2020); millors valors en els test d’equilibri (n = 1; Dauty et al., 2022); i millores en l’agilitat (n = 2;  Fernández-del-Valle et al., 2014; Fisher i Schenkman, 2012). Quant a les mesures antropomètriques, es van registrar millores significatives de l’IMC (n = 7;  Agne et al., 2022; Bratland-Sanda i Vrabel, 2018; Bratland-Sanda et al., 2018; Dauty et al., 2022; Galasso et al., 2018; Fernández-del-Valle et al., 2015a; Fernández-del-Valle et al., 2015b) i dels plecs cutanis (n = 2;  Agne et al., 2022; Fernández-del-Valle et al., 2015b).

Eficàcia de l’exercici físic en la simptomatologia del TCA 

Deu articles analitzaven els efectes que genera l’exercici físic en la simptomatologia dels TCA. Un estudi va incloure l’exercici aeròbic (n = 1; Galasso et al., 2018) i va referir una disminució de comportaments patològics relacionats amb l’exercici compulsiu (EC) i amb la ingesta alimentària.Es va detectar també un únic estudi que va examinar els efectes de l’EF a través del treball de força-resistència en la psicopatologia de BN i TA i en les conductes patològiques relacionades amb l’EC després de la intervenció (Mathisen et al., 2018b). 

Quant a les intervencions combinades amb exercici de força i activitats aeròbiques (n = 3;  Bakland, et al., 2019; Bratland-Sanda et al., 2012; Galasso et al., 2020) es va detectar una reducció significativa en la puntuació total de l’Eating Disorders Examination (EDE), així com millores significatives en els símptomes emocionals i cognitius relacionats amb els afartaments, i reducció de conductes compensatòries.

Quant a les activitats cos-ment, com el ioga (n = 2, Brennan et al., 2020; Diers et al., 2020) o el pilates (n = 1; Martínez-Sánchez et al., 2020), el ioga va reduir la freqüència d’afartaments en persones amb BN, la desregulació de les emocions i l’autocrítica, va millorar les habilitats d’autocompassió i l’atenció plena i va reduir significativament les preocupacions sobre la imatge corporal. El pilates, en canvi, va millorar la qualitat del son.

Altres estudis van permetre als i les participants escollir el tipus d’EF a practicar (n = 2;  Bratland-Sanda i Vrabel, 2018; Lampe et al., 2022). Ambdós van registrar una millora de la simptomatologia dels TCA i, a més, un d’ells va reportar una disminució en l’angoixa mental global, així com una reducció a la pràctica compulsiva d’EF.

Discussió 

Aquesta revisió permet afirmar que l’EF pot constituir una eina terapèutica eficaç per als pacients amb un TCA diagnosticat. S’evidencia que la prescripció d’EF supervisat per professionals i fet amb un equip multidisciplinari pot ser segura i aporta múltiples beneficis a les persones amb aquests trastorns (Cook et al., 2016).

Millores en la simptomatologia dels TCA amb la inclusió d’EF en el tractament terapèutic

Un 35 % dels estudis (n = 7) no van descriure amb exactitud les característiques de la intervenció (per exemple, el volum o la intensitat de l’EF), i només se’n dedueix el tipus d’EF (p. ex. Bakland et al., 2019; Mathisen et al., 2018b). A més, els instruments seleccionats per avaluar la simptomatologia, eren heterogenis (p. ex. EDE-Q [Eating Disorder Examination Questionnaire], BITE [Bulimic Investigatory Test Edinburgh], BSQ[Body Shape Questionnaire), entrevista semiestructurada], de manera que es centraven en dimensions diferents.

En aquest sentit, en la present revisió sistemàtica, l’eficàcia de les intervencions no s’ha pogut determinar d’acord a millores concretes en la simptomatologia dels TCA, sinó que només s’ha pogut examinar en funció del grau d’adherència i dels canvis en les mesures reportades obtingudes després del programa d’EF. No obstant això, i malgrat que el criteri d’eficàcia no es va estandarditzar, només es va detectar un estudi que va concloure que la inclusió d’EF en un tractament terapèutic dels TCA no va ser més ni igual d’eficaç en els GE respecte als GC (Mathisen et al., 2018b). 

En aquest cas, tal com exposen els mateixos autors, la falta de diferències significatives es podria deure a l’escassa potència estadística derivada de la reduïda mida de la mostra i de l’elevada taxa d’abandonament del grup control. La resta d’estudis van concloure que la prescripció d’exercici oferia una eficàcia més elevada. 

Com es pot observar a la Figura 2, els resultats van apuntar beneficis tant psicològics com físics després de fer EF com a part del tractament dels TCA. En conseqüència, els resultats semblen apuntar que la teràpia amb EF en pacients amb TCA (AN, BN, TA o TCANE) és segura i beneficiosa tant per la simptomatologia dels TCA com per la salut física i mental, encara que continua sent compromès determinar exclusivament un tipus d’EF (Mathisen et al., 2023; Toutain et al., 2022). En aquest sentit, l’entrenament de força dels principals grups musculars va revelar un augment significatiu de la força mitjançant la prova de 5RM després de 16 setmanes d’entrenament amb pesos i les proves de 70 % de 6RM després de 8 setmanes d’entrenament amb pesos (Bratland-Sanda et al., 2018; Fernández-del-Valle et al., 2014). Revisions prèvies amb pacients amb AN també han confirmat millores en la força muscular gràcies a l’EF amb entrenament de força mitjançant la prova de 6RM després de 12 setmanes d’entrenament, amb i sense pesos, i mitjançant les proves press de banca i press de cames, després de 8 setmanes d’entrenament de força d’alta intensitat (Minano-Garrido et al., 2022). Més concretament, Vancampfort et al. (2014b) van concloure que un programa amb entrenament aeròbic i de força-resistència muscular en pacients amb AN i BN induïa a un augment de força muscular, de l’IMC i del percentatge de greix corporal. Resultats similars s’observen també en mostres no clíniques. Estudis de revisió recents, com el de  Mikkonen et al. (2024), indiquen que la implementació d’entrenament regular de força i resistència muscular comporta un increment en la força i en la capacitat de resistència també en dones adultes sanes. 

Figura 2

Veure a mida completa

 Però, a més, un programa combinat amb exercici aeròbic, ioga i teràpia bàsica de consciència corporal en pacients amb AN i BN estimulava la disminució de la simptomatologia de la patologia alimentària i dels símptomes depressius. Es pot destacar que en el present treball es va identificar un major nombre d’estudis que analitzaven els beneficis del treball de força i de la resistència aeròbica. És especialment interessant esmentar la dificultat i complexitat de fer EF aeròbic en pacients amb AN, ja que aquest tipus d’exercici, quan és excessivament intens (en particular les modalitats d’exercici aeròbic com són la carrera i la natació), pot semblar inadequat per als pacients amb desnutrició greu a causa del seu elevat requeriment de despesa energètica, fet que podria provocar una pèrdua de pes encara més gran o altres riscos mèdics (Heinl, 2018). A més, l’EF aeròbic acostuma a evitar-se en la cura dels pacients amb AN, ja que aquests solen tenir un impuls d’estar físicament actius i una incapacitat per romandre quiets: impuls cap a l’activitat. 

Cal destacar que, encara que en persones amb un TCA l’objectiu sol ser restaurar l’IMC augmentant-lo,  Galasso et al. (2018) van registrar una millora de la capacitat aeròbica, però també van detectar una reducció de l’IMC, possiblement a causa del fet que la mostra estava composta per pacients diagnosticats amb TA que presentaven obesitat (IMC ≥ 30). De manera similar, Martínez-Sánchez et al. (2020) no van reportar canvis ni en la composició corporal ni en la condició física després del programa de pilates, encara que sí que van detectar un petit increment del percentil de l’IMC en les dones amb més pes. Probablement, els motius van ser que les participants eren adolescents i possiblement es trobaven en un període de restauració i estabilització de la seva composició corporal, per la qual cosa el pilates va ajudar a mantenir aquesta estabilització. En efecte, Kibar et al. (2016) van comprovar que un programa de 8 setmanes de pilates en dones sanes, sí que tenia efectes beneficiosos en la força muscular (abdominal i lumbar) així com en l’equilibri estàtic i en la flexibilitat. Així mateix, es pot assenyalar que la present revisió no va identificar canvis físics després de les intervencions de pilates o ioga ja que les variables avaluades en aquests estudis es focalitzaven en aspectes conductuals i no relacionats amb la condició física (Brennan et al., 2020; Diers et al., 2020). 

En l’aspecte fisiològic, igual que en dones sanes (Hsu et al., 2024), també es va detectar que l’EF va millorar la salut òssia de les dones amb TCA, ja que sovint presenten uns valors baixos de densitat mineral òssia (DMO), una estructura òssia deteriorada i una força òssia reduïda (Bratland-Sanda et al., 2018; Mathisen et al., 2018b), efectes que es poden veure maximitzats per la influència negativa dels antidepressius (DiVasta et al., 2017). Serà important tenir en compte els valors de la DMO, ja que uns nivells baixos augmentaran el risc d’osteoporosi i, conseqüentment, comportaran una susceptibilitat més gran a tenir dolors i fractures en l’edat adulta (Lopes et al., 2022).

Entre els estudis experimentals de la present revisió es va registrar una disminució de l’EF compulsiu, del desig d’aprimar-se i dels símptomes bulímics en pacients amb TCA que practicaven EF. Així mateix, es va observar una millora de la satisfacció corporal (Bakland et al., 2019; Bratland-Sanda i Vrabel, 2018; Diers et al., 2020), així com una millora en l’estat d’ànim, la qualitat de vida i el benestar (Agne et al., 2022; Bakland et al., 2019; Brennan et al., 2020; Vancampfort et al., 2014a). Els beneficis mentals i millores en els comportaments patològics relacionats amb l’EC reportats per  Bakland et al. (2019) i Mathisen et al. (2018b),, possiblement es van produir perquè el tractament terapèutic amb EF podria ajudar a reduir l’ansietat del pacient i el seu “desig d’aprimar-se”, així com a disminuir el seu compromís amb l’exercici, proporcionar plaer i ajudar amb la millora de l’estat d’ànim i la imatge corporal (Cook et al., 2011; Vancampfort et al., 2014b).

Característiques de l’EF per a la millora de la simptomatologia dels TCA en el tractament terapèutic

Feta la revisió, es va observar una dispersió elevada i una falta de sistematització en la prescripció d’EF, igual que en la revisió sistemàtica de Moola et al. (2013), per la qual cosa resulta difícil concretar les característiques i establir unes pautes específiques per incorporar l’EF dins del tractament d’un TCA. 

Si ens centrem en les variables d’entrenament, concretament en la càrrega externa, trobem que aquesta ha estat heterogènia. Respecte a variables relacionades amb la intensitat i el volum en el treball de força, s’observa que, en general, es van aplicar càrregues mitjanes (al voltant del 50 % de 1RM o 70 % de 6RM, entre 6-15 repeticions i 1-5 sèries;  Agne et al., 2022; Fernández del Valle et al., 2015a); en el de força-resistència no es van especificar les càrregues (Mathisen et al., 2018b); i en el d’amplitud de moviment es van detallar temps de treball d’entre 15-60 segons i entre 2-4 sèries (Dauty et al., 2022; Fisher i Schenkman, 2012). D’altra banda, sí que es van identificar coincidències en els exercicis de força inclosos, ja que la majoria eren exercicis poliarticulars i de grans grups musculars (p. ex., rem lateral, press de banca, press de cames, extensió de cames, tracció al pit, curl de tronc, extensió lumbar i flexions; Bratland-Sanda et al., 2018; Fernández del Valle et al., 2015a). Quant a l’activitat aeròbica, les propostes van ser molt més variades, tant en el tipus d’activitat/intervenció (p. ex., esports variats; Dauty et al., 2022) com en els intervals piramidals (Bakland et al., 2019), els intervals d’alta intensitat (Mathisen et al., 2018b) i en la càrrega externa. Malgrat aquesta heterogeneïtat, els programes aportaven beneficis. 

Cook et al. (2016) van concloure que adaptar la modalitat d’exercici a les necessitats de cada persona era una de les premisses terapèuticament més importants. Per tant, aplicar el principi d’individualització serà clau, i aquí s’inclou també el tipus d’exercici. En aquest sentit,  Bratland-Sanda i Vrabel (2018), Lampe et al. (2022) o Vancampfort et al. (2014a) van deixar que fos el pacient qui seleccionés el tipus d’activitat a fer i van detectar millores en la psicopatologia del TCA i en la qualitat de vida, possiblement per l’increment de la motivació en fer una activitat del seu grat. És important destacar que aspectes com el gaudi, la motivació, l’elecció, la interacció social i el sentiment de pertinença a un grup (White et al., 2018) també influeixen en la relació entre AF i salut mental. 

D’altra banda, les intervencions més relacionades amb la ment i el cos (p. ex., pilates o ioga), també s’han utilitzat com a tractament en els TCA, ja que sembla que influeixen positivament en la imatge corporal i en la reducció de la simptomatologia dels TCA (Hall et al., 2016; Vancampfort et al., 2014a). De fet, Sánchez i Munguia-Izquierdo (2017) afirmen que el ioga té el potencial de promoure l’autoconeixement corporal, és a dir, la capacitat d’experimentar el cos des de dins a través de la meditació, el moviment físic i la respiració. 

L’heterogeneïtat en les característiques de l’EF detectades, possiblement també pugui explicar-se pel fet que, en la present revisió, s’han inclòs diferents manifestacions dels TCA (AN, BN, TCANE i TA), a diferència de revisions prèvies centrades en una sola manifestació (Toutain et al., 2022). L’espectre del comportament alimentari difereix en funció del diagnòstic rebut, per la qual cosa aquestes diferències suggereixen que cada tipus de TCA necessita una prescripció específica d’EF adaptat a les seves particularitats. 

A la vista de tot l’anterior i de la dificultat de determinar unes pautes comunes d’EF per a pacients amb TCA, es proposa que, abans d’iniciar l’EF en aquests pacients, es (re)pensi què significa per a la persona l’AF, ja que el significat que té l’EF ha de canviar (Cook et al., 2016). L’objectiu no és eliminar l’EF del dia a dia de la persona, sinó educar-la perquè identifiqui el moviment com un complement més de la psicoteràpia o de la nutrició. Així, quan la persona torni al gimnàs o torni a practicar EF després de la recuperació del trastorn, percebrà l’activitat com a satisfactòria i saludable. Si no s’atén el canvi de perspectiva de l’EF, també es corre el risc que el TCA es cronifiqui (Rizk et al., 2020) o que el patró problemàtic d’exercici augmenti el risc de lesió. Per aquestes raons i, com a conclusió final, no s’hauria de retirar l’EF en els pacients amb TCA, sinó que ha d’adaptar-se i garantir que es dugui a terme sempre sota supervisió i amb l’autorització d’un terapeuta i educador fisicoesportiu. 

Limitacions

Malgrat les aportacions del present treball, cal esmentar-ne algunes limitacions. D’una banda, les investigacions, en alguns casos, no detallen quin tipus d’estímuls s’han fet servir o són poc específiques respecte a les variables d’entrenament aplicades al pacient. D’altra banda, l’heterogeneïtat de les intervencions quant a variables analitzades, contingut, durada i temps d’avaluació ha dificultat la comparació dels resultats entre ells, la qual cosa suggereix la necessitat de continuar investigant. Així mateix, per poder obtenir un nombre substancial d’articles per a la revisió, s’han inclòs estudis amb diferents dissenys metodològics, en molts casos amb una mida mostral limitada i amb heterogeneïtat en l’ús de les mesures i instruments d’avaluació. 

Conclusions 

Aquesta revisió sistemàtica resumeix l’evidència que la participació en programes d’EF estructurats (exercicis de resistència aeròbica, força muscular, força-resistència o ioga) pot ser de gran utilitat per a aquesta població clínica, ja que redueix la simptomatologia dels TCA, millora la qualitat de vida i el benestar psicològic, incrementa la força muscular i la capacitat cardiorespiratòria, i millora la DMO i les mesures antropomètriques. Tanmateix, fins ara, no hi ha prou investigació que permeti desenvolupar una metodologia sistematitzada i estandarditzada per prescriure l’EF com a tractament coadjuvant i terapèutic dels TCA. A més, incloure diverses manifestacions de TCA en la revisió ha dificultat la identificació de pautes concretes i comunes, ja que cada tipus presenta matisos i característiques úniques. Per això, en futurs treballs, ens proposem analitzar i detallar individualment els estudis revisats, enfocant-nos en les similituds segons la tipologia de TCA, concretament en AN, BN i TA.

En aquesta mateixa línia, això dificulta determinar les característiques concretes que ha de tenir l’EF per a aquest col·lectiu. S’ha demostrat que els programes d’EF estructurats, que inclouen exercicis de resistència aeròbica, força muscular, força-resistència o ioga, milloren significativament la simptomatologia. En termes generals, s’observa que les intervencions que han afavorit la simptomatologia física o mental de les persones diagnosticades amb TCA es basen en l’ús de càrregues lleugeres a moderades, tant per a la força com per a la resistència aeròbica, i que s’incrementaven de manera gradual, respectant el principi d’individualització.

Agraïments

Aquest treball s’ha fet gràcies al projecte PID2019-PID2019-107473RB-C2-C2 del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats del Govern d’Espanya i al 2021SGR-00806-00806 del Govern de la Generalitat de Catalunya.