L’escola neix com a institució al segle XVIII i pràcticament des d’aleshores rebutja el cos com a unitat i es dirigeix només a una de les seves parts: el cap. Com diu Mario Lodi, (I) “l’agressió es consuma “decapitant” els nens, als quals se’ls separa el cap del cos i se’ls omple de nocions. El cos, considerat com un instrument inútil, és sepultat en un banc, embolicat en davantals iguals per a tothom, sobre els quals, a moltes escoles, la tradició penjarà, com una garlanda, un gros i ridícul llaç”. A principis del segle XIX s’introduirà a l’escola la gimnàstica amb taules de moviments semblants. Sovint, el que dirigeix la classe no té en compte més que la monotonia d’aquests moviments. Fora de l’escola, l’estudi del cos avança a partir de finals del segle XIX: els metges comencen a introduir-se en els mecanismes de la psicomotricitat, la seva evolució i les seves pertorbacions (Dupré). Posteriorment, altres professionals de la medicina comencen a precisar les etapes del desenvolupament psicomotor i l’avenç de la neurologia en permet un estudi més precís. A partir d’aquests moments, apareixen tests d’evolució psicomotriu, molts d’ells per un intent d’esbrinar l’evolució psicològica del nen petit. Ja en el primer quart del segle XX, amb la gran influència a Europa de l’Escola Activa o Nova, comencen a introduir-se a la pedagogia els nous conceptes d’educació del cos: per exemple, les aportacions de Freinet, Montessori, Decroly, Bovet, Claparède, que, ja sigui a les seves escoles o als seus llibres, es plantegen el problema de com fer un tractament unitari de l’infant. A partir de mitjans de l’actual segle, els pedagogs, metges, psicòlegs i biòlegs requereixen la col.laboració i ajuda dels professors d’educació fisica, ja que, com diu S. Masson (2): “L’educació física tradicional és també a la base de l’interès creat per la psicomotricitat. Es va convertir en un ensenyament científic a principis del segle XIX amb el mètode suec Ling. Els mètodes que el van succeir, en integrar progressivament els coneixements anatòmics, flsiològics, psicològics i sociològics, van anar perfeccionant-se al llarg dels segles XIX i XX”. Però aquests mètodes no s’aplicaran amb una visió unitària del cos fins molt avançat el segle XX, gràcies a les aportacions de la psicologia genètica i cognoscitiva, així com de les diverses tendències que més endavant explicitarem.